A qui li importa la qualitat de so?

“Steve Jobs va ser un pioner de la música digital, però a casa seva escoltava discos de vinil”. Així explicava Neil Young fa dos anys que ni tan sols el fundador d’Apple estava satisfet amb la qualitat d’audició que oferia -i segueix oferint- la seva pròpia plataforma de distribució i consum de música digital, formada pel servei iTunes i els populars reproductors iPod. Fa temps que Young s’ha erigit en el crític més visible dels MP3 i altres formats similars, i que reclama un sistema alternatiu que permeti als artistes fer arribar la seva música al públic de manera molt més fidel a com va ser creada, però en morir Jobs s’havia quedat sense aliat. Des d’aquest mes, el cantautor canadenc té molt més a l’abast el seu desig: en menys d’una setmana, 13.000 aficionats s’han compromès formalment a aportar, via micromecenatge, un total de quatre milions i mig de dòlars que serviran per finançar la creació de Pono Music, el nou servei de distribució de música digital d’alta qualitat promogut per Young.

Pono Music, que començarà a funcionar la tardor d’aquest any, no aspira a competir únicament amb les actuals botigues digitals de música, sinó també amb els CD, que segons Young només ofereixen el 15% de la informació sonora que contenen els enregistraments originals. Al seu catàleg no s’hi trobaran els habituals fitxers de format MP3 que es poden comprar a Amazon o a Google Play ni els AAC que ven Apple a iTunes, tots ells fruit de processos de compressió agressius que serveixen per reduir-ne la mida per accelerar-ne la descàrrega i fer que ocupin menys espai a la memòria o al disc dur, però que deixen pel camí bona part de la informació musical. A Pono només hi haurà fitxers FLAC, un format de compressió sense pèrdues que respecta estrictament el contingut del màster original a canvi d’una mida més gran.

Les cançons estaran disponibles a Pono amb quatre nivells de resolució, segons la precisió amb què hagin estat digitalitzades: el mínim serà l’equivalent als CD, que genera un volum de transferència de dades de 1.411 kilobits per segon (gairebé sis vegades més que els 256 kilobits per segon d’Apple i Amazon), però es podrà optar per versions encara més detallades, fins als 9.216 kilobits per segon de resolució. Els promotors de Pono asseguren que faran servir sempre l’enregistrament original de qualitat més alta que els puguin proporcionar les discogràfiques, que acostumen a ser les propietàries dels màsters.

Tot i que els fitxers de format FLAC es poden escoltar amb dispositius ja existents, com la majoria dels ordinadors i molts telèfons Android, Pono assegura que la millor manera d’aprofitar tanta informació sonora és fer servir el Pono Player. Es tracta d’un reproductor portàtil de 400 dòlars amb 128 gigabytes de memòria on caben entre 800 i 5.000 cançons segons el nivell de resolució i que ofereix un disseny electrònic d’especial qualitat en els circuits de descodificació i amplificació, amb detalls com sortides separades per a l’audició amb auriculars i la connexió a un equip de música amb altaveus. L’aparell també és compatible amb els fitxers convencionals MP3 i AAC, entre altres.

Encara no he tingut ocasió d’escoltar el sistema de Pono Music, però sobre el paper resulta prometedor, i si compleix les especificacions és segur que proporcionarà una experiència d’audició infinitament més satisfactòria que les plataformes digitals actuals. De fet, ja hauria reservat el meu Pono Player si hagués arribat a temps abans d’exhaurir-se la partida inicial d’unitats amb descompte. Però no tinc gens clar que acabi prosperant. Deixant de banda el poc atractiu que té per a la generació Spotify un reproductor físic que cal connectar amb cable a l’ordinador per sincronitzar les cançons comprades, i que les vuit hores d’autonomia de bateria no són res de l’altre món, cal tenir present que la gran majoria de la música s’escolta actualment en condicions lamentables, siguin auriculars de botó, minialtaveus de sobretaula, telèfons mòbils o caixes acústiques de prestacions insuficients i situades en una posició incorrecta de l’habitació. Cap d’aquestes situacions permet apreciar la diferència que hi ha entre un fitxer MP3 genèric i la versió en alta resolució del mateix contingut. I entre els quatre gats que disposem d’un equip d’audició a l’altura, potser pocs estarem disposats a tornar a pagar per unes cançons que ja havíem comprat abans en un o més suports. En aquest sentit ho tindrien molt més fàcil Apple i Amazon: només haurien d’agafar els mateixos màsters d’alta resolució que Pono i actualitzar les fonoteques digitals que han anat acumulant els seus clients. Si passa això, Neil Young es podrà donar per satisfet.