Tot i el daltabaix del dilluns 13 d’octubre, l’endemà vaig publicar en aquesta mateixa pàgina un article amb el títol “El 9-N, una gran victòria”. El títol podia semblar extemporani a la vista de la inquietud que va causar la suspensió de la consulta convocada quinze dies abans i a la vista de la ruptura produïda en la UTPS (unió temporal de partits sobiranistes). Encara bo que l’endemà el president Artur Mas es comprometia a buscar una alternativa per tenir urnes, paperetes amb la pregunta pactada i locals de votació públics. En aquell article del dia de la gran decepció, acabava demanant que passés el que passés el 10-N calia llevar-nos sabent que s’havia viscut una nova victòria. I el 10-N ens vam llevar guanyadors.
COM QUE ANEM tan políticament embalats -i atabalats- des de l’Onze de Setembre passat, era perfectament previsible que abans d’assaborir la victòria de diumenge ja hi hagués qui se n’anés a dormir el mateix 9-N ansiós pel “I ara, què?” Tanmateix, sóc del parer que per seguir endavant i atènyer la victòria final, abans de girar full del 9-N, seria bo fer durar aquest gust de triomf que el país ens ha donat. Cremem etapes amb massa rapidesa, i hi ha el risc que després de cada victòria -i ja en portem unes quantes- correm tant a posar-nos un desafiament més gran que mai no acabem d’aprendre a guanyar. Una mica de calma, doncs, i sisplau, prenem-nos uns dies per celebrar-ho.
PERQUÈ LES COSES a celebrar són moltes. Per començar, una alta participació que ha desafiat els enormes inconvenients pràctics d’una organització que havia d’esquivar l’amenaça jurídica, política i propagandística de tots els aparells de l’Estat. Parlem del Tribunal Constitucional, passant pel Tribunal Suprem, el fiscal general, el govern d’Espanya, la policia espanyola aparcada al Maresme o tota la premsa del règim que encara diumenge mateix publicava a portada les seves darreres desconsideracions, amenaces incloses. Però, sobretot, hem de celebrar haver desafiat i abatut el nostre propi derrotisme, que des del mateix dia que s’anunciava data i pregunta assegurava que no hi hauria urnes i deia que els que ho avalaven ens enganyaven. Quantes vegades, en aquests onze mesos, no m’ha vingut al cap el D’un temps, d’un país de Raimon: “Canto les esperances, i ploro la poca fe”!
TAMBÉ CAL CELEBRAR la demostració ciutadana dels més de dos milions tres-cents mil votants. Ho vaig viure des de la mesa 6307D de l’Institut Mont Perdut de Terrassa, a la perifèria de la ciutat, i fou una experiència inoblidable. Molta estona abans de l’hora prevista, la munió de voluntaris que havíem d’atendre les divuit meses ja érem a l’entrada esperant instruccions dels coordinadors, en un clima cívic excepcional. Però, sobretot, els votants. A la nostra mesa vam tenir un deu per cent de no, i gairebé un vint per cent de sí-no. El sí-sí, un 64 per cent. Per tant, res d’unanimitats asfixiants. Ara bé, la consciència de ser davant d’un vot històric es comprovava per la voluntat d’immortalitzar el gest amb una foto; fent ficar el vot a l’urna als fills; per la gent gran acompanyada per joves voluntaris; pels estrangers il·lusionats amb un vot que era d’arrelament; pels que s’havien desplaçat des de ciutats i països llunyans... Tot, sense oblidar les cares de disgust dels que s’adonaven que tenien el DNI caducat o que no podien votar on estaven censats. I, sobretot, seran inoblidables els càlids i emotius agraïments rebuts per la feina feta.
DEL “I ARA QUÈ” ja tindrem temps d’ocupar-nos-en. Però atenció: no sabrem prendre bones decisions de futur si primer no sabem celebrar l’èxit del 9-N, si no aprenem a gaudir de totes les victòries lentament, intensament, emocionadament.
