1.Il·legítima defensa. Gaza torna a ser notícia per la nova intervenció militar israeliana: una tragèdia que es repeteix de manera cíclica, mentre el conflicte segueix estancat i ja ningú es creu cap conferència de pau que es convoqui. Gaza hauria de ser notícia sempre, perquè és inadmissible que més d’un milió i mig de persones estiguin enclaustrades entre el mar i unes fronteres tancades. Però ja se sap que quan una situació es fa crònica desapareix de les portades i les seves víctimes es fan invisibles. No tinc cap dubte que Israel té tot el dret a la legítima defensa, com Benjamin Netanyahu recorda recurrentment. Però ell mateix arruïna aquesta legitimitat en el moment que ordena el bombardeig indiscriminat i la intervenció militar en un territori tancat com un camp de concentració, amb el cinisme de demanar que la població civil fugi dels llocs perillosos. On poden anar si les fronteres estan barrades? La legítima defensa ha de ser sempre proporcionada, com Zbigniew Brzezinski, que va ser conseller de seguretat nacional del president Carter, ha dit sense embuts: “Hem d’afrontar el fet que una part és molt dèbil, els palestins, i l’altra part és molt forta, els israelians, i, per tant, es requereix més persuasió sobre aquests”. ¿Qui els pot persuadir? El mateix Brzezinski dóna la pista quan diu que ells, els americans, tenen molta influència sobre Israel: li donen molta ajuda econòmica i militar i molt suport polític i moral. N’hi hauria prou amenaçant de congelar l’ajuda perquè el govern israelià modulés les seves accions. Dret a defensar-se, sí; dret a l’abús, no. I aquest principi val universalment. Demanar als israelians que l’apliquin no és antisemitisme. L’antisemitisme es fomenta amb l’arrogància de Netanyahu i les seves intervencions indiscriminades, que la comunitat internacional té l’obligació d’aturar. I els Estats Units tenen instruments per aconseguir-ho. Israel no mereix el perfil del botxí, però massa sovint se’l crea.
2.El conte del llop. Amb Duran i Lleida passarà com amb el conte d’en Pere i el llop. Després de tantes falses alarmes, el dia que de veritat tingui una cosa important a anunciar no ens la creurem. És curiosa la diferent reacció de la premsa de Madrid i de la catalana davant aquest enèsim exercici de sadomasoquisme del matrimoni Convergència i Unió, que semblen haver trobat gust a fer-se pessics fins a convertir-los en el fonament indestructible de la parella.
A Catalunya la renúncia de Duran a la secretaria de CiU ha estat presa a benefici d’inventari. Tothom l’ha donat per amortitzada. I el numeret entre ell i el president Mas -ens barallem però sempre acabem trobant el camí per seguir junts-és un clàssic del paisatge polític. Se’n poden fer totes les interpretacions que es vulguin: que Duran, professional del diàleg, vol prendre distàncies davant del previsible fracàs de la reunió Rajoy-Mas; que Duran se situa en reserva política per aparèixer com a redemptor del nacionalisme moderat en cas que Mas s’estavelli. Ningú s’ho creu: Convergència i Unió aniran juntes a les pròximes eleccions una vegada més. A Madrid, en canvi, s’ho han pres de manera tràgica, com la renúncia d’una persona que podia jugar un paper decisiu però que no ha tingut el coratge d’encapçalar, com allà s’hauria volgut, un projecte polític autònom de Convergència. Alguns, tanmateix, han trobat l’explicació: per què Duran no ha anat més enllà? Perquè ni la majoria d’Unió l’hauria seguit. I canten les absoltes del pujolisme, del nacionalisme pactista de la Catalunya autonòmica, que ara és objecte de la seva malenconia. Donem per bo l’últim numeret de Duran si ha servit perquè a Madrid, per fi, s’adonessin que aquella etapa és el passat, i que l’eix de la centralitat catalana s’ha desplaçat, que ja no està en el nacionalisme conservador. Potser si entenen això els serà més fàcil comprendre que les medicines que receptaven abans han caducat.
3.Diner i poder.La dimissió d’Oriol Pujol marca el final de la nissaga Pujol en la política catalana. S’havia parlat d’ell fins i tot com a successor del seu pare, i ara surt de l’escena per la porta falsa. En certa ocasió, el president Pujol, davant d’un grup d’empresaris, va interrompre un conseller: vostè no ho entén, això, vostè parla de diners i aquests senyors estan parlant de poder, i a mi el que m’interessa és el poder, no els diners. És cert, a Jordi Pujol sempre li ha interessat molt més el poder que el diner. Però en el seu entorn familiar el diner va fer estralls i ell no va poder o no va voler aturar-ho. Tot fa pensar que aquests estralls estan destinats a ser notícia.
