1 . FEIXISME. Diu Zeev Sternhell, historiador israelià, que el feixisme tradicionalment ha pretès “una revolució moral i espiritual, posar en marxa la nació a través dels mites, deixant intactes les estructures econòmiques”. “No es tracta -afirma- d’abatre la burgesia sinó de posar-la al servei de la nació”. I afegeix: el feixisme “segueix sent part integrant de la cultura europea”. ¿Està despertant? Marine Le Pen encapçala els sondejos a França. Diumenge va elogiar el patriota Putin, que defensa l’herència cristiana del continent. L’extrema dreta ha trobat en Putin el referent poderós que li faltava i el líder rus ha posat un peu ideològic a la rereguarda europea. Putin fa forat: si als antieuropeistes de dretes se’ls guanya pel seu discurs mític i antimodern, als partits centrals de l’espectre els té atrapats pel petroli i pel diner rus, i a l’esquerra li pica l’ullet com a contrapès de les temptacions intervencionistes americanes. Putin com a reflex del desconcert europeu.
Però la pregunta és: ¿Marine Le Pen, portaveu de l’aliança bruna i blava -portaveu de l’admiració per Putin-, és feixista? Què hi diu Zeev Sternhell?: “En el Front Nacional hi ha sempre la idea que la nació s’ha d’afirmar contra l’Altre, l’estranger, contra les multinacionals, contra Brussel·les, contra el diner vagabund”. La política de l’amic i l’enemic, la fabulació de la superioritat del nosaltres sobre els altres. Però més enllà de l’etiqueta, el que és important és que Le Pen ocupa l’espai social que li han deixat els partits institucionals, incapaços de connectar amb el desconcert i el malestar de la ciutadania. Si diumenge el Front Nacional queda primer, Alemanya encara se sentirà més forta davant d’una França debilitada. I pot ser perfectament que populars i socialistes facin pinya per defensar el sistema. ¿El tancaran una mica més encara? El feixisme gaudeix de l’ampli espai que li ofereix la falta d’alternativa a la política europea. Des que democratacristians i socialdemòcrates governen junts a Alemanya, les grans coalicions són arreu la nova panacea dels poders establerts. No cal citar els clàssics per recordar que sense alternativa la democràcia té vida limitada.
2 . CONDICIÓ. Existeixen les dones de capellans. Tots ho sabíem, però no tenia carta de naturalesa pública. 26 dones de capellans s’han dirigit al Papa demanant comprensió i compassió. No sembla que el Papa estigui disposat a fer concessions: els amants hauran de seguir en la clandestinitat. Però parlar d’allò que no es podia parlar, donar-li nom, és el primer pas per trencar un tabú. Almenys es reconeix una condició. Francesc ha obert una mica les finestres i ha entrat aire. Fins que algú, qui sap si ell mateix, les torni a tancar.
3 . REGRESSIÓ. Diu una filosofia espontània, molt estesa en política, que rectificar és un signe de debilitat. El PP s’ha aferrat a aquest principi per no demanar disculpes per l’exabrupte d’Arias Cañete contra les dones. Rajoy ha preferit amagar i protegir el seu candidat, deixant-lo en segon pla a la campanya, abans que reconèixer l’error. Els que manen no s’equivoquen. Tanmateix, ¿no comprenen els dirigents populars que les paraules de l’exministre i la negativa a demanar perdó són de la mateixa naturalesa? Cultura de mascle alfa. En una campanya que té més gent a l’escenari que a la platea, pot ser que la patinada d’Arias Cañete tingui conseqüències limitades en vots, però probablement en tindrà de greus en termes de poder. Difícilment a Europa es permetrà que aquest senyor sigui comissari europeu, que és el motiu pel qual Rajoy el va fer candidat. En tot cas, les paraules de Cañete, combinades amb la llei de l’avortament, les reformes de Wert i la cultura d’ordre públic de Fernández Díaz, componen el perfecte retaule de la restauració conservadora que el PP promou des que va tornar al poder.
