Diumenge ens mudarem. Ella més que jo. La sentiré darrere la porta. El mocador que es posa al coll. Aquells segons davant del mirall. L’abric que es botona. El moneder que fa clic. “Ja estic”, em dirà. Trauré el cotxe. Vindrà cap a mi. Amb passes de coet. I patiré per si entrepussa. I mai ho fa. Es cordarà el cinturó. I dirà: “Au, anem”. La meva padrina de 93 anys i jo anirem a votar. Ella, que ho ha vist tot.
L’ANY 2000 EL PANTÀ de Rialb enfonsava sota les aigües Miralpeix. El poble on va néixer el 1921 la meua padrina. Vaig cobrir com a periodista la construcció de l’embassament, la marxa de les famílies, la inundació... S’ha de veure per no poder dir res. Un cementiri on l’aigua és de color xiprer. Es capbussa la memòria. L’aigua com un present continu, irremeiable, definitiu, desconcertant, meravellós: com un miracle. És així. La vida, la mort, la vida...
MOLTS ANYS ABANS l’aigua del canal d’Urgell va fer ressuscitar la família de la misèria. Pel Canal la meua padrina va veure passar Alfons XIII amb una barqueta. Ella, una d’aquells nenets no manipulats a qui obligaven a moure unes banderetes espanyoles per saludar-lo. El rei anava a complir amb una tradició amb molt futur: una caça controlada de perdius en un corral. Pim, pam, pum, a mig metre. Ella, que té la memòria d’espelma: no s’apaga, crema, fidel.
ELLA OBRE ELS ULLS de misto, i encara espurneja algunes cançons, alguns contes, que el seu pare li explicava: l’educació en català pagada per nosaltres mateixos davant del foc a terra. Ella, l’adolescent, que el 1936 veia suïcidar-se un capellà balcó avall perquè no el matessin els milicians. Ella que va veure com els hi prenien tot aquells de 1936 i després els de 1939. Ella, submergida en un món de porticons endins. En un país sense paisatge. Ella, que ha vist tota la misèria, i encara rosta el plat perquè no quedi res de res. Ella, que s’ha plantat al segle XXI treballant com deu persones cada dia. No es queixa. No diu res. Fa. Com només saben fer els superherois lluitant contra la kriptonita de la realitat. Volant per sobre de tot amb la capa de la supervivència.
A VEGADES LA MIRO de lluny. Perquè la miro molt i molt. I voldria, oh caratxos, absorbir aquesta energia. Traspasseu-la. A vegades la veig com cus amb el cove. Li he fet tantes fotos que ella no sap. I quan tinc problemes. Quan sóc un sac de neguits. Quan tot sembla perdut. Ho detecta amb els seus superpoders. Gira la cara. I em somriu. I jo em sento com una formiga que veu la llum al túnel més fosc del formiguer. Ella enfonsa el cap i torna a posar fil a l’agulla. Me la quedo mirant. Com quan la miro mentre llegeix el diari al costat d’una bombeta de llum de capvespre. Si llegeix alguna cosa que he escrit em diu amb cantarella de tall de síndria: “Ai, nen, aquest cap t’explotarà”. I dic que “no, padrina, que no, que tinc lo cap de cafetera”. I la faig riure. Em fa riure. Riem. Quan diu “Bona nit” ho fa amb silenciador. Camina pels passadissos a les fosques. A les palpentes. Amb la visió nocturna del que ho troba tot quan ningú veu res.
NINGÚ HA ACABAT amb la meua superpadrina. Ningú. Per això diumenge anirem a votar. Nosaltres no votarem per la independència. Perquè nosaltres ja som, naturalment, catalans. Per això s’aferra a nosaltres l’única papereta possible: la de l’existència. Està escrit a les mans que tenen més terra que pell. A les paraules enrogallades. Als somriures de patata i mongeta tendra. Als ulls de misto. No podem no existir. No som invisibles. Quan no hi ha superherois només quedem nosaltres. Hi som. Fins i tot quan ja no hi siguem. Som un sí molt antic i un sí de futur. Som el doble Sí del present continu. Ella i jo: emergi nt de les aigües.
