Petita història d'un fill gran i un amic absent
HI HA DIES GRISOS i dies lluminosos. I n'hi ha de barrejats, com quan un fill teu compleix divuit anys, es munta una festassa i ni que ho dissimulis ja et ve tot l'enyor de demà. El voldries seguir veient sempre per un foradet, però no pot ser. L'acomiades, alt i prim, mudat, el mocador de seda a l'americana i les teves sabates negres de vellut, com si fossin noves. Divuit anys! I pensar que fa quatre dies encara gastava aquella mirada de nen astorat. Ara, quin remei, has de desaparèixer, que vol enlairar-se sol, que et vol i no et vol... Avui, a més, t'espera l'amic Joan, malalt, per veure el futbol.
En Joan: ell tan bonàs, tan generós, i tu tan insignificant, tan capficat dins la pròpia closca. Té mala peça al teler, murmuren veus. Tots intuïm que aviat no hi serà. La que més ho sap, la que més ho tem i més ho plora pels racons, sense que la vegi ell, és la desconsolada Irene. Ai!, sí, de nou l'enyor del demà que s'apodera de tot. D'un demà que serà absència.
Però hem de fer com si res. Cada dia recomencem. Anirem a treballar perquè tot segueixi girant, perquè sí: a la feina, cadascú se sap les seves penes i alegries. Feinejarem, absents. I tornarem de nit a veure el fill que s'ha fet gran, i pensarem de nou en l'amic malalt. Tot barrejat, llum i ombra. I al quart matí, un cop sec: en Joan ja no hi és. Pensar que fa quatre dies encara rèiem i encara ploràvem. Sempre ha estat un infant, el cor net i polit: quina química més màgica, la seva. Sempre el més disposat, el primer a oferir-se. I ara, esclar, plorarem tots mentre de fons, com un eco interior, escoltem la seva veu pacient i pausada que ens consola amb els mots necessaris: "Si no em puc aixecar mai més, / heus aquí el que m'espera: / -Vosaltres restareu, / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort." ( Tot l'enyor de demà, de Joan Salvat- Papasseit).
