Opinió 17/10/2014

Ucraïna i la lluita per la terra agrària

i
Gustavo Duch
3 min

Darrerament, la preocupació per la propietat de la terra agrària ha tornat a moltes agendes. Sobretot a les de les organitzacions camperoles dels països empobrits del Sud: allà, els capitals estrangers (empreses agroalimentàries, bancs d’inversió i també fons públics de països com el Japó, la Xina, els Emirats Àrabs Units i Corea del Sud) estan adquirint les millors terres fèrtils amb compres, amb lloguers molt llargs o per la força, en un procés tan accelerat com greu en les seves conseqüències. La més evident és també la més sagnant: els autòctons perden la capacitat de viure de les seves pròpies collites.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El problema també forma part de les agendes d’organismes com el Banc Mundial i la FAO, que observen el procés de progressiu acaparament de bones terres camperoles i, en lloc de mirar de posar fre a aquest espoli, hi donen suport amb programes encaminats a validar algunes d’aquestes operacions amb l’argument que poden existir bons acaparaments. Però, a més, diverses institucions governamentals i no governamentals estan analitzant la qüestió de la terra agrària dels països europeus: com veurem, la cobdícia pel seu control està relacionada amb conflictes molt greus.

Els estudis de la Fundació GRAIN i del Transnational Institute ens alerten que, com a pràcticament tot el planeta, també a Europa s’està accelerant el procés de concentració de terres en mans d’elits agràries que anhelen els beneficis provinents de la terra entesa com a simple mercaderia. I és que qui controla la terra fèrtil té l’oportunitat de guanyar molts diners amb la producció d’aliments, però també amb la d’agrocombustibles o especulant amb un bé finit que, com el petroli, està minvant. Aquesta tendència s’està produint tant a la locomotora alemanya (el 1967 hi havia 1.246.000 finques agràries i ara amb prou feines n’hi ha 299.000) com a Catalunya. Segons les dades que ofereix Carles Soler, de la revista Sobirania Alimentària, de les 127.000 finques agràries que existien el 1982 hem passat a unes 58.000. Però és que, a més, el 42% d’aquestes explotacions tenen menys de 5 hectàrees i amb prou feines representen el 5% de la superfície agrícola conreada, mentre que un 4,8% de les finques són grans explotacions que concentren gairebé el 45% del total de la superfície. De fet, només 104 finques són les propietàries de més del 13% de la superfície conreada.

Però on el fenomen assoleix la dimensió més important és als països de l’Europa oriental. Allà, l’entrada a la UE va significar per a molts petits productors la impossibilitat de competir amb productes agrícoles de la Unió -altament subvencionats- i la venda de les seves terres a aquesta elit d’especuladors/inversors. Són coneguts els casos d’empreses xineses que han aconseguit terres a Bulgària per a la producció de blat de moro a gran escala i el de companyies del Pròxim Orient a Romania amb els mateixos propòsits.

El cas a destacar és la situació d’Ucraïna, un territori que si avui està en disputa és també pel valor de la seva terra. L’interès per les seves terres ja era evident fa anys. Segons un informe de l’Oakland Intitute dels EUA, més d’1,6 milions d’hectàrees de terra han passat a mans d’empreses multinacionals en menys de deu anys, “incloent-hi més de 405.000 hectàrees a una empresa registrada a Luxemburg, 444.800 ha a inversors registrats a Xipre, 120.000 ha a una empresa francesa i 250.000 ha a una de russa”. Les multinacionals més potents en el capítol agrícola també estaven jugant les seves cartes, com Monsanto, que desenvolupa un programa, el Grain basket of the future, que ofereix préstecs per assegurar-se el control de les produccions, i Cargill, que va invertir 200 milions de dòlars en un dels grans hòldings empresarials, UkrLandFarming, que concentra molt bona part de tota la terra d’Ucraïna. I al gener d’aquest any, poc abans de les primeres manifestacions, es va signar un acord entre la Xina i Ucraïna que concedeix el control d’uns 3 milions d’hectàrees de terra de cultiu de primera qualitat a Pequín. Una superfície equivalent a Galícia.

¿És temerari argumentar que les guerres del segle XXI tenen a veure amb una cosa tan antiga com les lluites per la terra agrària? Crec que no. Tinguem en compte una última dada: per a molts analistes, Ucraïna no és només ja el tercer exportador mundial de cotó i el cinquè de blat. A més, la qualitat i extensió de la seva terra negra fa pensar que en pocs anys podria convertir-se en el segon exportador mundial de gra, només per darrere dels EUA. ¿No és un motiu per cobejar-ne el control?

stats