La bona política
"Les solucions als problemes econòmics mai són econòmiques, sinó polítiques", la frase és del professor Fuentes Quintana, ministre del govern de Suárez, en un moment en què la inflació estava desbocada i l'atur pels núvols, com ara. Fuentes afegia: "No hi ha cap obscura fórmula teòrica que permeti resoldre les dificultats en un gabinet". Aquesta cita em va venir a la memòria escoltant l'expresident xilè, Ricardo Lagos. Des de la seva llarga experiència, assenyalava tres condicions per a la bona política: no donar res per definitiu, tenir un bon coneixement del context i ser conscient que la base de la política és la paraula.
La idea que no es pot donar mai res per definitiu és incompatible amb aquesta mena de determinisme que ens governa. El de les coses són així i no poden ser d'una altra manera: no hi ha alternativa. Des dels gabinets es tracen unes polítiques econòmiques tan coherents com allunyades de la realitat. Faules perfectament narrades amb un sol inconvenient: obliden la complexitat dels humans i la seva economia del desig. Quan s'apliquen xoquen amb la realitat i fan enormes estralls. Ningú s'ha parat a pensar si la societat estava en condicions d'assumir-les. Ho hem vist, per exemple, amb les destrosses de l'austeritat.
Per això és tan important el coneixement del context. És a dir, l'estructura, les pautes i les referències d'una comunitat determinada i el seu entorn. Per percebre els canvis d'una societat, s'ha de prescindir dels clixés establerts. Des dels primers passos de la seva vida política, Lagos "va entendre que certes maquinàries partidistes [i ara hi hauríem d'afegir certs organismes econòmics] pensen que saben més que la resta dels ciutadans". I s'equivoquen inexorablement.
La clau, però, està en la paraula: per donar sentit al que es fa i per fer pedagogia. I la paraula és la gran absent en aquests moments, la que fa que la interlocució entre la política institucional i la ciutadania estigui tan avariada. "No ens representen" vol dir també: "No ens parlen" o "Quan ens parlen, no saben a qui parlen" ni "com parlar-nos". És la conseqüència d'haver cedit a l'economia la resolució de la crisi, que només podia ser política.
