Opinió 18/01/2014

La crisi de la Corona: "És l'economia, estúpid!"

i
Xavier Casals
3 min
La crisi de la Corona: "És l'economia, estúpid!"

La imputació de la infanta Cristina per eventuals delictes fiscals remet a un tema cabdal en la família del rei: el patrimonial. Des que Alfons XIII va marxar a l'exili el 1931 aquesta qüestió el va neguitejar, com li va succeir al seu hereu don Joan (comte de Barcelona) i al mateix Joan Carles. Aquest darrer va explicar a l'aristòcrata José Luis de Vilallonga que en la infantesa " el dinero era un tema constante de preocupaciones ". Per què es va produir aquesta preocupació recurrent en avi, fill i nét?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Alfons XIII i el cost de la família

Alfons XIII, exiliat a París, va administrar amb cura el seu patrimoni, que Guillermo de Gortázar va xifrar el 1986 en 13.000 milions de pessetes a Alfonso XIII. Hombre de negocios. L'antic rei afrontava tres problemes: només tenia un terç de la seva fortuna a l'estranger, havia de mantenir amb estatus regi la seva família i tenia els sis fills per casar, cosa que suposava una gran despesa.

En conseqüència, va mantenir un tren de vida elevat, però -segons el seu biògraf Ramón de Franch- " hilaba muy delgado en la rueca de su propia hacienda " i l'antiga reina Victòria Eugènia, tot i estar separada d'Alfons XIII, el va ajudar en les noces dels fills. Don Joan va tenir la percepció que el seu pare " tenía muy poco dinero " i la seva esposa, dona Maria, va afirmar que després de casar-se el 1935 van viure "bastante apretados de dinero " (tot i ser els hereus del tron) i devien " casi un año de sueldo " als seus dos servents.

L'ignota fortuna de don Joan

En aquest marc, don Joan va viure més preocupat per la hisenda que el seu pare. Instal·lat a Portugal, el manteniment a Estoril del seu rang de príncep va ser sufragat en part per cercles de fidels. Així, la família del marquès de Valdecilla li va facilitar la primera residència portuguesa (Villa Papoila), mentre que la família Galíndez li va cedir el iot El Saltillo i mitjans aristocràtics van fer col·lectes per finançar la intendència de "Joan III".

Vilallonga ho va reflectir a les seves memòries i va exposar que els comtes de Barcelona "eran bastante gorrones " i acceptaven invitacions a restaurants que no tornaven. Fins i tot, el 1963 don Joan va adreçar una carta a Franco per dir-li que li resultava prohibitiu el cost de matriculació espanyola del seu vaixell Giralda i li va demanar si podia arreglar-ho. Com es pot deduir de l'episodi, l'oposició joanista al règim no va ser contundent.

La paradoxa d'aquesta situació va radicar en el fet que el pretendent al tron va viure en aquelles condicions quan tenia una veritable fortuna, com va consignar l'assagista Juan Balansó el 1986. Ell, que havia estat un lleial monàrquic, en llegir l'esmentat estudi de Gortázar sobre el capital d'Alfons XIII que hauria heretat el comte de Barcelona, es va adreçar a un exintendent seu i li va demanar si la informació era certa, atesa la limitació de recursos que va imperar a Estoril. Li van replicar que don Joan va voler preservar la fortuna paterna " para situaciones extremas ". Balansó va quedar astorat: "Nunca he entendido qué situación puede ser más extrema, para una dinastía, que el destierro ".

Joan Carles: marcat per les estretors?

El diner també hauria neguitejat Joan Carles quan va ser un jove príncep tutelat per Franco, en patir un minuciós control de les despeses per part del Pardo: aquest control abastava des de les trucades de Sofia a Grècia fins al consum de Coca-cola. En aquest sentit, el periodista Jaime Peñafiel ha explicat que quan va signar el seu contracte estel·lar amb ¡Hola! li va trucar Joan Carles i el va desconcertar: " Yo creía que era para concederme una entrevista, y mi sorpresa fue que sólo quería saber lo que me iban a pagar. «¿Tú sabes lo que gano yo?», me preguntó Don Juan Carlos. Él ganaba 75.000 pesetas… y yo le dije que yo mucho más ". De fet, José García Abad, biògraf del rei, apunta que s'ha atribuït l'aparent obsessió del monarca " por hacerse rápidamente con una fortunita " a aquest ambient de desassossec que el va envoltar des de petit.

En definitiva, la família reial ha estat marcada durant tres generacions pel tema pecuniari. Ara, però, aquesta qüestió pot resultar letal per a la Corona. I és que l'opacitat de les finances del rei, les seves costoses activitats (especialment cinegètiques, amb l'expedició a Botswana i l'edificació d'un pavelló de cacera per als trofeus i armes de 3,4 milions de euros) i l'escàndol Nóos amenacen de dilapidar el gran capital polític aconseguit laboriosament pel monarca des de 1975, avui molt més preuat que el material. En aquest sentit, quan els historiadors del futur expliquin el declivi del joancarlisme podran emprar la cèlebre consigna electoral de Bill Clinton: "És l'economia, estúpid!"

stats