La ‘rottamazione’ catalana

Ada Colau vol liderar una “rebel·lió democràtica” des de Barcelona als comicis locals. La consigna és indicativa del clima d’opinió que impera a Catalunya: protesta contra l’ establishment (local, català o estatal) i insurrecció cívica que reclama més democràcia i transparència. De fet, la “rebel·lió” a Catalunya no cal liderar-la perquè s’està duent a terme de forma autònoma, però ara les seves dinàmiques s’han accelerat.

Rebel·lió cívica contra la desafecció. Aquesta “revolta” va començar amb la irrupció de nous partits als comicis locals del 2003, amb l’eclosió de la CUP i la PxC, seguida de C’s als autonòmics del 2006 i de SI als del 2010. El procés encara té llarg recorregut: un sondeig d’ El Periódico (24/VI/2014) atorga a Podem un 8,5% dels vots i entre 8 i 9 escons.

Aquestes formacions han reflectit la doble desafecció que impera a Catalunya (cap a la pròpia classe política i cap a l’Estat), capitalitzen un vot de protesta i reclamen més democràcia. Albert Rivera ha definit C’s com “la rebel·lió cívica de ciutadans del carrer”. Josep Anglada va afirmar que la PxC “va néixer de la iniciativa popular” i aplega ciutadans que “no se senten representats pels partits de sempre”. SI té com a fita “la regeneració democràtica” i el seu líder Alfons López Tena va afirmar voler “destruir aquesta casta política corrupta”. La CUP vol bastir “l’alternativa” al sistema des de la democràcia assembleària i s’autoproclama “la veu del poble”. El lema de Podem és similar: “És hora que s’escolti la veu de la gent”.

Aquestes forces irrompen en detriment dels cinc grans partits (CiU, ERC, PSC, PP i ICV): si als comicis catalans del 2003 van aplegar el 97,4% de vots emesos, als del 2012 ja només van ser el 81,6%, i als europeus la xifra encara ha caigut al 79,9%. La cinquena part de l’electorat, doncs, els gira l’esquena.

L’hora de la “subpolítica”.Però poc entendrem el que passa si només ens fixem en el marc institucional, perquè les formes noves de fer política el fan obsolet. Aquestes formes van de baix a dalt i la xarxa no sols és el seu canal de comunicació sinó que també plasma el model de societat que es desitja: una “plaça electrònica” de democràcia directa, immediata, transparent i horitzontal. Però, sobretot, els nous actors no són ja únicament partits, sinó entitats civils.

Avui els motors que activen la política catalana són les demandes de democràcia plebiscitària (visible en la consulta sobiranista, el multireferèndum celebrat el 25 de maig o l’exigència d’un plebiscit sobre la Corona), les protestes sectorials (de col·lectius com la PAH, No a la MAT o Somescola) i, en general, la insurrecció contra l’ establishment. Aquesta insurrecció pot revestir vies tan diferents com la campanya #novullpagar (en esdevenir les autopistes símbol d’“espoli fiscal”), la defensa del centre de Can Vies (emblema d’una contrasocietat), l’afany de refundar el sistema polític des de la independència (com mostren l’ANC o Procés Constituent) o bé d’oposar-s’hi (com testimonia Societat Civil Catalana, que considera il·legal una consulta secessionista i la titlla de “frau democràtic”).

Avui l’agenda política catalana no la porten partits ni governs, sinó el que el politòleg alemany Ulrich Beck defineix com “subpolítica”: la política exercida des de baix per col·lectius socials (des d’associacions fins a grups d’experts) que tenen cada cop més possibilitats de fer sentir la seva veu.

Rottamazione : desballestament i reciclatge polític. Aquesta dinàmica fa imprevisible la política catalana, però hi marca tres tendències clares: imperen dinàmiques que van de baix cap dalt, guanyen centralitat temes abans marginals (com l’independentisme o la defensa del bilingüisme) i els grans partits tenen greus dificultats per adaptar-se al nou marc.

Els resultats electorals, a més, apunten que aquests últims seran més penalitzats com més defensors de l’ statu quo siguin percebuts, com són els casos del PP i el PSC. CiU s’ha reinventat amb el secessionisme, que li permet erigir-se en partit de govern a Barcelona i de protesta a Madrid (no sense tensions internes).

Cap on anem? Possiblement el concepte que ho descriu millor és el popularitzat pel primer ministre italià: rottamazione. Matteo Renzi ha aplicat al desmuntatge del vell sistema polític aquest terme, que descriu el desballestament d’automòbils i electrodomèstics vells per reciclar-ne components. Catalunya, des de la nostra òptica, coneix ara la rottamazione (la crisi del PSC n’és un reflex) i no té aturador. Durà al Big Bang del seu sistema polític conformat en la Transició?

Més continguts de

El + vist

El + comentat