La parsimònia de tapar goteres

Investigadora en l’àmbit del gènere i conflicteAningú li agrada tenir una casa amb goteres, tot i que personalment em resulta reconfortant sentir el so de la gota impactant al cubell. Sigui com sigui, no ens passaria mai pel cap culpar la pluja de les goteres. Del que ens serveix aquest tipus de filtració és, precisament, d’alerta. Amb els conflictes passa el mateix. Hi ha qui ens treu de polleguera, fins i tot una persona desconeguda, que amb el seu comentari o actitud fa que quedem atrapats en aquest malestar. Però més enllà de culpar sempre l’altre, d’aferrar-nos a les situacions exteriors, imprevisibles i constants, mirem-les com la pluja que ens cau en el nostre sostre precari i, una vegada detectada la filtració, esforcem-nos per tapar-la. Comencem per agrair a la pluja que ens descobreixi les nostres mancances per així poder permeabilitzar-les. Finalment, no es tracta d’erigir-nos com a éssers opacs, resistents a qualsevol atac exterior, tot el contrari: a mesura que anem veient les nostres debilitats, quan els conflictes i els hipotètics enemics ens descobreixen aquelles cares de nosaltres mateixos que no volem veure (i que per això ens molesten tant), tindrem una construcció més sana i forta, que no vol dir poderosa i excloent, sinó permissiva i tolerant, confiada. Una casa oberta als altres, on puguem compartir vetllades i també, per què no, discutir, fins i tot enfadar-nos, naturalment. Però, sempre, mirant el sostre i sabent que, quan les gotes comencen a fer bassal, és hora d’agafar una altra vegada l’escala i, pacientment, tapar forats. El senzill i humil acte, ple de paciència, de tapar aquestes escletxes per on s’escola el que no s’ha d’escolar ens permetrà resistir nous xàfecs i agafar-nos amb més parsimònia la vinguda, sempre inesperada, d’una bona tempesta. Per cert, ara que escric parsimònia, quina paraula més bonica, no trobeu?