Anna Rosling: “Pensem que el món és més perillós del que és, i que tot va malament”

Com respondríeu a aquesta pregunta?: ¿en els últims 20 anys, la proporció de població mundial que viu en condicions de pobresa extrema s’ha quasi s’ha duplicat, s’ha mantingut més o menys estable o quasi s’ha reduït a la meitat? Si creieu que s’ha quasi duplicat esteu equivocats, però no és culpa vostra. En té la culpa la manera sobredramàtica que tenim de veure el món. Si us heu decantat per la segona opció -l’extrema pobresa s’ha mantingut estable- tampoc l’heu encertat, però no sou els únics: només un 7% dels enquestats responen de manera correcta. L’opció correcta és la més optimista: la pobresa extrema en efecte s’ha reduït a la meitat en dues dècades.

Per què la gent desconeix les dades?

Honestament, no n’hem investigat les raons. Però sí que tenim una teoria sobre aquesta qüestió. Quan veus una pregunta de la qual no en coneixes la resposta, comences a pensar-hi tractant d’endevinar per on va la cosa, i és en aquest procés on intervé la teva visió sobredramàtica del món. Per aquesta raó quasi sempre es tria la pitjor de les opcions.

I d’on ve aquesta visió negativa?

[Riu.] De consumir notícies, que quasi sempre parlen de coses dolentes. És així com entren molts inputs negatius a les nostres ments i després el que fem és recordar-los.

La visió negativa ve, doncs, de les notícies.

Bé, no del tot. Així és com funciona el nostre cervell. Per descomptat això es multiplica quan veiem les notícies.

Hi ha un interès ocult?

No ho sé. Només se m’acut que tingui a veure amb la identitat de cadascú. Sembla que és més cool ser negatiu que positiu. La gent que vol semblar intel·ligent de cara a la resta acostuma a ser crítica o negativa, ser més positiu està considerat una cosa d’innocents.

¿En un futur, si seguim així, quines seran les conseqüències?

Ja les estem veient. En primer lloc, quan la gent no coneix els fets, les dades, comença per decidir segons la seva ideologia i després busca fets que ho confirmin. Hi ha un altre problema important: en general pensem que el món és més perillós del que realment és i que tot va malament. I això pot derivar en el fet que la gent tiri la tovallola i cregui que no hi ha res a fer per millorar. I que diguin: “Vaig a veure Netflix mentre el món s’enfonsa”.

¿Això podria tenir relació amb el creixement de la ultradreta?

Sí, podria. Perquè quan veiem el món d’aquesta manera sobredramàtica hi ha risc que acabem en un estat d’ànim de lluita, per exemple, contra persones d’altres països perquè ens fan por i ens espanten.

Com es pot aturar aquest pensament negatiu?

Un punt de partida és veure que les coses realment han millorat. Això no significa que el món sigui bo, però cal veure què ha passat en els últims 200 anys i tenir present que s’ha avançat molt en moltes àrees.

No tothom llegirà aquest llibre. ¿L’escola hauria de participar en aquest procés de canvi?

Sí. Quan vam escriure Factfulness, teníem l’objectiu de fer una mena de manual molt pràctic. Per això vam treure totes les paraules acadèmiques i les que vam mantenir les vam definir perquè fossin fàcils de comprendre. Però és un procés lent i crec que ha d’entrar a les escoles. Entre altres coses, per canviar la manera com ensenyem als nois i noies les ciències socials.

No es tracta de ser positiu, sinó de ser possibilista...

Si ets una persona optimista diràs que en el futur tot anirà bé. Si, en canvi, ets pessimista pensaràs que tot sortirà malament. Un possibilista diria: “Bé, ho hem aconseguit anteriorment” i, per tant, “podem aconseguir-ho en un futur”, però no de manera automàtica perquè sap que cal treballar. A més, és conscient que no necessàriament les coses sortiran bé.

Quins són els requisits per ser factfulness?

Es tracta de basar les teves opinions en fets. Però també cal ser humil i curiós: és important tenir curiositat i exercir una mica l’autocrítica. Sobretot, s’ha de ser conscient que tenim la tendència a malinterpretar, fins i tot, quan tenim la informació correcta.

Tothom ho pot ser?

Sí. Però la veritat és que és més fàcil per als nens. En el cas dels adults costa més. La raó és perquè hem invertit molt temps en la nostra educació i n’estem orgullosos. I per això defensarem a ultrança el coneixement adquirit, cosa que fa més difícil corregir-nos.

Bill Gates regala el vostre llibre. Per què?

No he parlat amb ell, però crec que sé per què ho fa. Bill Gates està intentant canviar el món i s’ha trobat amb el mateix problema que nosaltres: és difícil que la gent entengui la situació en què està. L’altra raó és que té dos llibres preferits: el nostre i el de Steven Pinker. Però aquest últim és massa dens per regalar-lo als alumnes. En canvi, el nostre està pensat per a un tipus de públic molt més impacient, com ara la gent jove.