Carmen Bascarán: “Encara avui cada any s’alliberen uns 2.000 esclaus al Brasil”

Carmen Bascarán és força i alegria i queda clar que no creu en l’immobilisme ni el conformisme. Ara té 70 anys i, quan va fer els 50, amb els quatre fills ja criats, explica que, lluny de patir la “síndrome del niu buit” va ser ella la que va tocar el dos del seu Oviedo natal. Seguint els passos d’un germà missioner, va fer les maletes i es va dirigir cap a Açailândia, una ciutat creada del no-res al nord del Brasil, on, durant 15 anys, es va dedicar a alliberar esclaus. Els cabells blancs activen instintivament el tractament del vostè però ella es nega a continuar l’entrevista si no ens parlem de tu.

Als 50 tu va i et reinventes.

Sempre hi ha temps, als 50, 60 o 70. Jo estic reinventada, ja ho veus.

Per què el Brasil?

Tinc un germà missioner i vaig decidir anar al seu costat com a missionera laica. Quan vaig arribar a Açailândia el 1995 la ciutat feia només 13 anys que s’havia fundat. Era una ciutat nova que s’estava començant a formar al voltant d’unes mines de ferro i de terreny agrícola.

Què hi vas anar a fer?

Gràcies a Mans Unides vam fundar el Centro de Defensa da Vida e dos Dereitos Humanos. Però un dia van venir tres homes que ens van explicar una història esgarrifosa.

Quina història?

S’havien escapat d’una facenda, una granja, després d’haver-hi estat treballant durant tres mesos com a esclaus. A partir de la seva denúncia vam començar a investigar i vam trobar més esclaus als camps però també a les carboneries.

Què és un esclau avui dia?

L’esclavitud moderna és no tenir llibertat, adquirir un deute impagable. Quan el treballador esclavitzat demana el sou, l’encarregat li treu una llibreta on han anat apuntant les despeses que ha generat, per exemple, calçat, llet, tabac... i al final deu més del que teòricament ingressa. I se’ls amenaça de mort.

Quin és el retrat robot de l’esclau?

El 90% tenen arrels negres o indígenes i el 99,9% són analfabets. Tenen entre 17 i 40 anys, i després són rebutjats. S’usen i es llencen, no tenen cap valor. Ara arriben molts bolivians que fugen de la misèria.

Posa una cara al drama.

Un dia em vaig trobar a la porta del centre un matrimoni amb dos nens petits amb una mirada de por, una desprotecció que la tinc guardada a la memòria. Havien marxat de la granja perquè el capatàs no els volia pagar i quan ell va anar a reclamar-li els diners li va clavar un ganivet esquena avall. Portaven tres dies sense menjar i només duien una bossa de plàstic amb quatre grans d’arròs que la mare es va posar a la falda i que els petits menjaven com pollets. Són les històries dels esclaus.

Se sap quants n’hi ha?

De les denúncies tramitades sabem que se’n van alliberar 50.000. A l’any se’n poden alliberar uns 2.000.

No hi ha una legislació?

El principal problema del Brasil és l’absència de l’Estat en moltes regions. Té unes lleis magnífiques però no sap com fer-les complir.

Lula no va deixar empremta?

Fins que va arribar ell encara era més difícil lluitar-hi. Lula va facilitar el funcionament de la Comissió per al Treball Esclau, que aplegava l’administració amb les ONG i que va aconseguir fer la Llista Bruta, un registre públic i oficial dels responsables del treball esclau, a qui es prohibeix accedir a crèdits i ajuts públics.

Ara mana Dilma Rousseff.

Està optant pel liberalisme més pur i acaba de nomenar una ministra d’Agricultura que és una bàrbara. La Llista Bruta ja és paper mullat. Però és cert que la societat es mobilitza davant aquest retrocés.

Un altre món és possible, no?

Sí, ens costarà anys, i molts Podem, acabar amb els pocavergonyes i criminals econòmics. Quant va costar derrocar l’Imperi Romà? Es parla de la globalització de l’economia i de la misèria, però també hem de treballar per la globalització de l’esperança.

Com es recupera un esclau?

És molt difícil. Arriben com deixalles humanes, malalts, ferits de les pallisses o marcats a foc com bestiar, desnodrits, anímicament destrossats. A les granges se’ls facilita droga i alcohol.

Què els feu al centre?

Tractar-los com si fossin tu. Els pocs dies que es queden al centre veus com els canvia la cara només perquè són tractats com a persones.

I tu, com et cuides allà?

L’alegria del Brasil també se’t transmet, allà [riu]. Feia missa, exercicis espirituals amb Casaldàliga, però també la meva caipirinha.

Com és Casaldàliga?

És la meva passió. Ell va ser el primer que va denunciar el treball esclau i ha escrit el nostre crit de guerra: “Maleïdes siguin totes les lleis manegades per unes poques mans per fer la Terra esclava i esclaus els humans”. Ell ha parlat del sí que es pot, de canviar formes de viure.

Ho practiques?

No em queda altre remei! No puc pecar més perquè no tinc més diners [riu].