ENTREVISTES ENCADENADES

Carme Ruscalleda: “Si m’haguessin demanat a què em volia dedicar, hauria triat una carrera artística”

La cuinera inicia una nova etapa i se sent lluny de la jubilació

L'any 1988 Carme Ruscalleda va obrir el restaurant Sant Pau a Sant Pol de Mar i aquest estiu, trenta anys més tard, n’ha anunciat el tancament, aquest octubre. Es vol reinventar: “He alimentat tota la vida una nena que habita en mi i vull continuar alimentant-la, però no vull que li pesi la feina”.

Si de petita li haguessin deixat seguir la seva vocació, s’hauria decantat per una carrera artística, però sense qüestionar-s’ho va entrar a l’engranatge familiar. Produïa llet i vi, atenia a la botiga dels pares, criava animals per vendre’ls i preparava el sopar per quan la família tornava del camp després d’una llarga jornada de feina. “Aleshores es considerava que a les nenes no se’ns havia de formar en res perquè ja trobaríem un marit”. I sí, el va trobar: en Toni Balam. La seva història d’amor va començar quan tots dos tenien 16 anys, però lluny de quedar-se a l’ombra de la parella i de renunciar a la vocació artística, la Carme ha esdevingut un referent mundial a nivell culinari, fent equip amb en Toni, i ha impregnat d’art i passió cada un dels plats que ha inventat.

Durant trenta anys s’ha llevat cada dia a quarts de set del matí. Esmorza sempre fruita de temporada mentre contempla el mar. Atenen trucades de Tòquio, Mònaco, Barcelona... I a la una comença el servei del migdia. Tot plegat li recorda el teatre: “Expliquem una història a través del plats. El teló s’aixeca quan entren els comensals, el públic, i el personal de sala serien els actors. És una obra que passa menjant i bevent i que ha de tenir un crescendo dels sentits. Malgrat que el menú durant una temporada és el mateix, sempre és diferent”.

Treballa tenaçment i encara troba temps per llegir sobre cuina, però també poesia. “Un bon poema està fet de lletres ben cuinades”. Li agrada Salvat Papasseit perquè el troba un poeta que ha terrejat, estimat i sentit.

Li demano en quin aspecte de la seva vida personal s’atorgaria una estrella Michelin. Ho té clar: en exigència i capacitat d’escolta. Però també fa lloc per l’autocrítica. Malgrat que els fills són feliços i creatius, i no estan d’acord amb ella, la Carme sent que van ser uns estudiants terribles per culpa seva: “No els vaig dedicar prou temps. No es poden guanyar dues batalles a la vegada”.

Confessa que probablement als amics els fa cosa convidar-la a sopar a casa, però que sol relaxar-los sempre proposant-los de menjar un pa amb tomàquet: “Això sí, els demano que hagin comprat un bon pa, un bon oli i una bona llonganissa”.

Abans d’acomiadar-nos, li explico com em van commoure dos plats que vaig menjar al Sant Pau: el Mondrian i el seu Petó d’ametlles tendres amb aigua de mar. Ella s’emociona i als seus ulls hi endevino la satisfacció de qui tanca una etapa de la vida però té la certesa que aquest no és el final.

Carme Ruscalleda inicia una nova etapa, però se sent lluny de la jubilació. Ha après que per estar al capdavant d’un equip s’ha d’organitzar amb tanta llibertat com ho fan els homes.

Què li agradaria que hi hagués dins la capsa? Llapis de colors, em respon. Passegem pel jardí del Sant Pau i em proposa que el meu pròxim entrevistat sigui el pagès Josep Maria Pàmies.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí. 

Més continguts de