Cinc anys de presó i sis sense veure els fills per no entregar-los al pare

Un jutge de Granada condemna Juana Rivas per sostracció de menors i no veu creïble el maltractament

Cinc anys de presó i sis anys sense veure els fills. Aquesta és la condemna que ha posat un jutge de Granada a Juana Rivas, la dona que l’estiu passat va fugir amb els seus dos fills –va estar un mes en parador desconegut– per no entregar-los al pare. El magistrat no dona credibilitat a Rivas, que durant el judici va declarar que no havia lliurat els nens perquè l’home la maltractava i volia protegir els fills, que ara tenen 12 i 4 anys. La sentència, que es va conèixer ahir i es pot recórrer, admet que el 2009 el pare dels nens, Francesco Arcuri, va ser condemnat per un delicte de maltractaments perquè va pegar Rivas després d’haver-li demanat on havia passat la nit, però considera “no creïble” la denúncia per maltractaments que va presentar la dona a Granada el juliol del 2016 després d’haver marxat d’Itàlia amb els fills (on vivia amb Arcuri des del 2012). El jutge també obliga Rivas a indemnitzar amb 30.000 euros Arcuri per danys morals i materials, a més de pagar les despeses del judici.

El cas de Juana Rivas, vist per a sentència: “Defensava els meus fills”

La sentència condemna Rivas a cinc anys de presó per dos delictes de sostracció de menors (dos anys i mig per cada delicte). El jutge, Manuel Piñar, li imposa aquesta pena perquè la dona sabia que havia d’entregar els fills al pare i no aprecia la justificació de Rivas de “protegir els menors”. Segons el magistrat, l’argument de la dona “no està ratificat” per una resolució judicial. Tampoc comparteix que Rivas pensés que podia retenir els fills mentre recorria la decisió d’un jutjat que l’obligava a lliurar-los, perquè “el delicte es comet amb el trasllat del menor sense el consentiment de l’altre progenitor”. Tot i que el jutge reconeix que hauria pogut condemnar Rivas per un únic delicte, en lloc de dos, ho compara amb els delictes de lesions, en què se sancionen tants delictes com víctimes hi hagi. “Van ser dos els menors que es van veure privats de la relació amb el pare”, assegura el magistrat, que resol que “van ser dos els delictes comesos”.

La sentència no dona credibilitat a la denúncia del 2016 perquè “cap jutjat ha declarat la veracitat dels fets”; el cas es va arxivar a Granada perquè considerava que ho havia d’investigar Itàlia. En aquest punt, el magistrat valora que sabent “l’efecte tuïtiu que despleguen els poders públics en les persones afectades per maltractaments, un dels quals és apartar els menors del maltractador”, no és estrany que es presentés la denúncia “per obtenir avantatges processals”. De fet, el jutge no comprèn que si Rivas “va ser maltractada a Itàlia entre el 2012 i el 2016, al nivell que ella va dir, de tortura i terror, no ho denunciés allà, [...] tractant-se d’un país amb una legislació i una cultura de rebuig a aquestes conductes semblant a la nostra”. “Si hagués residit en un altre país amb una cultura de les que manifestament no combaten el maltractament, seria comprensible que no hi hagués denúncia”, afegeix.

Juana Rivas: el cas d'una mare fugida amb els seus fills per no entregar-los a l'exmarit

Per al magistrat també resta credibilitat a la seva justificació que fugia del maltractament el fet que la pèrit forense “no va apreciar” en el fill gran senyals de maltractament ni d’haver-los presenciat cap a la mare. Considera que “el pretès afany” de Rivas de protegir els seus fills “entra en contradicció amb els seus actes”, perquè el jutge apunta que “no ha reparat el dany futur” que pot causar “el fet d’aparèixer en diversos mitjans acusant al pare de torturador mentre grups de persones de manera irreflexiva i visceral li mostren suport”. El jutge afirma que la condemna a l’home del 2009 és un “episodi” que “no és suficient” per acreditar el maltractament, tenint en compte que després es van reconciliar i van tenir un altre nen, i qualifica de “reticent cinisme” que Rivas mantingui l’argument del maltractament.

Amb la sentència, el magistrat ha avalat gairebé tota la tesi de l’acusació del pare i del fiscal. L’única diferència és que, en lloc d’inhabilitar Rivas per tenir la potestat dels fills durant vuit anys, com demanava Arcuri, ho ha fet per sis anys. La fiscalia no sol·licitava la indemnització, que reclamava l’home i el jutge ha reconegut.

Juana Rivas s’entrega després de 26 dies amagada amb els seus fills

Una sentència centrada en l’home

L’advocada penalista Laia Serra assegura que la sentència de Rivas és “un avís per a navegants”. “ Igual com la de la Manada i d’altres, és il·lustrativa d’un model de justícia que posa al centre l’home, quan en aquest cas haurien de ser-hi els nens”, destaca, perquè el delicte de sostracció de menors està vinculat a la protecció dels nens. “La sentència no avalua quin és el perjudici per als fills”, apunta Serra, que afegeix que “l’al·legat de la Juana, que temia per la integritat dels menors, no s’ha valorat”. L’advocada admet que arribar a l’absolució “era difícil” però afegeix que “hi havia marge” si s’avaluava el benestar dels fills. De fet, diu que hi ha precedents de fets similars amb condemnes per desobediència –que suposa una pena inferior– i no per sostracció de menors.

L’advocada feminista i responsable de la comissió d’igualtat de Dones Juristes, Marisa Fernández, lamenta que, tot i la sentència del 2009, no s’ha aplicat cap atenuant a Rivas per haver patit la violència masclista.