Barcelona“Estic molt trist aquí, us trobo molt a faltar: el vostre menjar, l’olor, el vostre amor...” El Daniel, de 14 anys, feia quatre dies que era a la residència terapèutica per a joves Amalgama7 quan va escriure aquestes paraules en una carta per als seus pares. Quan la Carme -la mare- la va llegir, va plorar per primer cop d’esperança. “Em tornaran el fill que donava per perdut”, diu. El Daniel està aprenent a gestionar emocions com la ràbia i la impotència. En els últims set anys sempre ho ha exterioritzat de la mateixa manera, amb violència, i contra les mateixes persones, els seus pares, sobretot la Carme.
Als set anys ja la insultava i li pegava. Mare i fill van començar un periple de visites a psicòlegs per trobar-hi una resposta, però va servir de poca cosa. L’11 de novembre del 2011 va arribar el punt d’inflexió. Aquest cop l’excusa d’haver-se deixat unes raquetes en una casa va servir al Daniel per estar durant tres hores donant puntades de peu, empentes i cops de cap a terra a la seva mare. “Al pare també li pegava”, recorda. Van trucar al telèfon d’emergències: “Donar-li una bufetada no solucionava res perquè me’n tornava vint”. El nen va estar ingressat durant una setmana a la unitat de crisis d’adolescents. “Va servir per parar el cop”, relata. Però el que necessitava era un bon tractament.
La Carme va trucar a totes les portes, però enlloc hi havia plaça. “Volia una solució”, insisteix. Mentre la buscava es repetien els episodis de violència, les conseqüents visites a l’hospital per curar-li els cops al cap, als braços o a la cara i les trucades als Mossos per intentar aturar el seu fill. “«Vol denunciar-lo?» «No», els deia sempre”, admet. La raó, tal com repeteix, és que volia trobar la solució. “Estic segura que ell també patia”. Per aconseguir aliats, la Carme va explicar als mestres del Daniel què li passava. Dues setmanes després el van convidar a abandonar el centre, tot i que mai havia generat cap problema. Sempre exterioritzava la violència de portes endins. La recerca va seguir fins que va trobar una plaça a Amalgama7. Perquè el Daniel no sospités, la Carme va preparar la maleta amb roba nova mentre la seva germana ultimava l’ingrés: “Era l’abril passat i el Daniel creia que anàvem a passar el cap de setmana fora”. Tan bon punt van arribar a la residència -com una casa de colònies- dos nois que ja estan en tractament van anar-lo a buscar amb l’excusa d’ensenyar-li el lloc. En aquell moment els pares van donar la maleta als terapeutes i van marxar. “Tenia el cor trencat, però és l’oportunitat perquè sigui feliç”, diu la Carme. Per Nadal va passar uns dies a casa, sense violència. El Daniel segueix amb el seu aprenentatge perquè els plors de la seva mare es converteixin en somriures.
