"Hem fet un comiat a casa i hem escrit una carta recordant l'àvia": infants davant el dol i l'angoixa del confinament

Un mes després del confinament, les famílies afronten les pors i el desassossec dels fills

La Laia, que té vuit anys, va perdre la seva àvia Lola fa una setmana. Ha plorat molt perquè no li va poder dir adeu i repeteix sovint que de l’avi Josep sí se'n van poder acomiadar. Recorda que aquell 23 de desembre de fa dos anys la mare va llegir un escrit recordant l'avi davant els cosins i els amics i es van abraçar molt tots. La mare de la Laia, la Marta, intenta fer el cor fort però tampoc amaga a la seva filla la seva tristesa perquè la Lola estava sola. "Hem decidit fer un comiat a casa i hem escrit una carta a l'àvia en què evoquem el seu optimisme i la seva passió futbolera. L’hem recordat fent la seva coca de pinyons", diu la Marta. L’Aina, que té sis anys, darrerament plora una mica als matins perquè vol sortir al carrer. En Pol, que té vuit anys, no té ganes de fer res, es cansa de seguida, no acaba cap tasca. Està irascible i té atacs de ràbia. L’Anna, que té cinc anys, es passa el dia penjada al coll de la mare. Vol moltíssimes abraçades. La seva mare, en molts moments, la té sobre la falda mentre treballa amb l'ordinador.

"Dormo menys que mai i em falta temps per a tot": la trampa del teletreball amb fills

Mentre els centres sanitaris afronten com poden l’envestida de la pandèmia, en moltes cases els pares fan autèntics equilibris per treballar i ajudar els fills a superar les conseqüències d'un confinament que va començar fa més d'un mes: en alguns casos, l’angoixa de no poder sortir i de no poder jugar amb els amics. En altres, la pèrdua d'un avi. En escenaris pitjors, els infants viuen amb l’únic contacte d’unes famílies amb molts problemes i sense cap aliat que els pugui ajudar.

El dol amb infants

Si per als adults el dol és molt complicat enmig d’una pandèmia, encara ho pot ser més per a infants i adolescents. I més en una societat que sovint rebutja parlar de la mort. “Caldrà dir de manera clara que ha mort i que ja no tornarem a veure’l, en un to afectuós i acompanyant l’infant, demanant si té dubtes, estant atents als seus sentiments i sobretot recordant la persona difunta”, diu la psicòloga i psicoanalista Anna Miñarro, que aconsella evitar els eufemismes i  estar amatents a les seves preguntes. “És important crear un suport emocional a casa, que l’ajudi a expressar emocions com tristor o ràbia i també sentiments com culpa –detalla Miñarro–. També caldrà fer l’esforç de no amagar els nostres sentiments”.  Potser ara no ens podem reunir físicament amb amics i familiars, però això no vol dir que no ho puguem fer més endavant. Roger Ballescà, psicòleg infantil i vicesecretari del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, destaca que és important deixar clar que no renunciem a fer-ho sinó que ho ajornem, i que el comiat es pot fer igualment, fent alguna cosa simbòlica, a la mateixa hora, encara que sigui a distància però d’alguna manera sentint-nos acompanyats. “Els rituals tenen una funció simbòlica, que ajuda a donar sentit a tot el que està passant. Potser no podem enterrar el fèretre però podem inventar un altre ritual”, diu Ballescà.

Roger Ballescà: “"Els rituals tenen una funció simbòlica, que ajuda a donar sentit a tot el que està passant, potser no podem enterrar el fèretre però podem inventar un altre ritual”

Miñarro suggereix col·locar la persona que ha marxat en un lloc especial, per exemple, en un arbre o en algun objecte significatiu per poder-la recordar. “En el cas dels adolescents poden aparèixer sentiments de desemparament i abandó i es poden sentir aïllats. Cal tenir en compte que les expressions emocionals de l’adolescent en relació amb l’adult són força diferents, especialment pel que fa a la intensitat”, diu Miñarro. La psicòloga aconsella respectar el temps i l'espai dels fills adolescents, no envair-lo però intentar trobar espais de diàleg.

El cost de parar-ho tot de sobte

Pares i fills han vist com la seva rutina canviava de manera brusca. “Venim d’una societat hiperactiva, acostumada a no parar mai, i de cop i volta ens van parar –reflexiona la psicòloga clínica i psicoterapeuta Fina Jonch–. Té un cost psicològic gran i afecta de manera especial els que han de tenir cura d’altra gent”. No tan sols hi hagut un canvi de rutina, sinó que de sobte la cura dels fills, que estava repartida, ha recaigut només en els pares. “Les incerteses, angoixes, pors i estrès, que poden viure molts pares i mares, també afecten els fills. Encara que molts pares o mares no en parlin, tots els infants capten moltíssim l’estat emocional dels pares, estan molt a l’aguait”, afegeix Jonch. Per tot plegat, la psicòloga creu que els professionals també han de vetllar pels pares. Al mateix temps, els pares han d’estar atents i observar els canvis que poden patir els fills com l'alteració del dormir, del menjar, o canvis d’humor: “Són símptomes que mostren que el nen pateix o que alguna cosa té a dins seu i que no sap dir-ho ni expressar-ho en paraules”, diu Jonch. La part positiva, segons la psicòloga, és que el confinament pot ser una oportunitat per trobar la manera de “parlar, escoltar, compartir” amb els fills. Però tampoc cal posar gaire pressió perquè a vegades no és fàcil accedir als fills: “Pot ser molt decebedor per a molts pares i es poden sentir culpables de no saber-ne, però no ens hem d’inquietar. S’han de buscar estratègies”, destaca Jonch. 

"Macroexposició familiar"

“El confinament efectivament afecta més els infants i els adolescents perquè són més vulnerables i perquè, en diferents graus segons la seva edat, estan encara en una relació de dependència de les persones que se’n fan càrrec”, diu el psicòleg i psicoanalista Joan Pijuan. Aquestes setmanes que vivim tancats a casa, segons Pijuan, passa un altre fenomen, “la macroexposició relacional”:  “Fins fa quinze dies els nostres infants passaven moltes hores a l’escola, un marc de transformació de les seves ansietats i neguits. Sovint es menysprea aquesta part de maquinària de contenció i elaboració dels estats emocionals”.  

Com el confinament afecta els més joves: "Ara més que mai els mestres han de demostrar la seva vàlua"

A mesura que el confinament s’allarga es van acumulant les tensions, tant en els pares com en els infants. Hi ha més irritabilitat, més problemes per dormir, avorriment, tristesa... “Els nens i les nenes estaran molt més enganxats i demandants cap als seus cuidadors davant la por i l'ansietat, especialment si la manifesten els pares –detalla Pijuan–. Els pares han d’estar preparats, estar a l’aguait i respondre amb calma a l’angoixa dels nens”.

Joan Pijuan: "Els nens i les nenes estaran molt més enganxats i demandants cap als seus cuidadors davant la por i la ansietat, especialment si la manifesten els pares"

Tot, però, té un final. “Quan tot plegat acabi no preveiem que es generin traumes. Per als infants és més fàcil adaptar-se que per als adults. En general estem veient que s’estan adaptant força bé –diu Ballescà–. Pot ser, però, que estiguin més suspicaços, més alerta, que tinguin por i mantinguin més les distàncies, com els pot passar als adults, però això durarà només un temps". Mentre els infants no puguin sortir al carrer Ballescà, però, aconsella sobretot intentar mantenir una rutina i dividir el dia en quatre parts. Una per fer activitats que cansin físicament i intel·lectualment, una altra per fer activitats en família, temps per a un mateix i que sigui l’infant que decideixi, i una última part per descansar. I, sobretot, que als infants els toqui el sol. Ara bé, pretendre fer el mateix que abans del confinament és impossible: "És un error pensar que podem fer el mateix volum de feina o que els nens poden fer el mateix que a l'escola", sentencia Ballescà.