Publicitat
Publicitat

L'ENTREVISTA

Joanne Berger-Sweeney: "La mare em xiuxiuejava cada matí: podràs ser allò que et proposis"

Entrevista a la presidenta del Trinity College de Hartford (Connecticut, EUA) 

A una dona d’origen afroamericà no li és fàcil pujar per l’ascensor social dels Estats Units. Com ho ha aconseguit?

El meu pare era advocat i la meva mare tenia un màster en sociologia i treballava per al Consell de Noies Guies. Vaig tenir molta sort, perquè la mare em venia a despertar cada matí i em xiuxiuejava a cau d’orella: “Tu podràs ser tot allò que et proposis!” I quan algú té aquesta fe en tu des que neixes, es converteix en una part del que tu creus sobre tu mateix. I li puc assegurar que no ha sigut sempre fàcil. He patit molts vents contraris, no només pel fet de ser una dona afroamericana, sinó a més una neurocientífica en una professió dominada per homes. El meu pare era un aventurer. Quan es va traslladar de Washington DC, on havia estudiat a la Facultat de Dret, a Los Angeles, era possiblement un entre menys de cent advocats afroamericans dels Estats Units. Va decidir traslladar-se a Califòrnia perquè va entendre que era una terra d’oportunitats. Jo he tingut l’oportunitat de créixer tota la meva vida amb aquest suport.

L’empenta de la mare, doncs, ho explica tot?

Hi ha dos fets crucials. L’un és que quan estudiava a l’institut vaig participar en un programa anomenat AFS, American Field Service, una organització que enviava estudiants de secundària a l’estranger, on s’allotjaven amb famílies. Consideraven que era important fer-ho en aquelles edats, quan les coses encara t’impressionen. Total, que quan tenia 16 anys vaig marxar de Los Angeles i vaig viure una temporada a Malàisia amb una família musulmana. I això vol dir que, un cop retornada als Estats Units, si algú deia alguna cosa sobre la religió musulmana o els musulmans la meva perspectiva ja era diferent. Una segona experiència clau i fonamental va ser estudiar a Wellesley College, a Massachusetts, una universitat per a noies. M’hi vaig matricular l’any 1975. Hillary Clinton hi va estudiar, i també l’exsecretària d’Estat Madeleine Albright. Hi havia científiques, sociòlogues, humanistes. Una vegada més vaig poder veure i viure la idea que la dona podia fer tot el que es proposés en el camp professional. Vaig descobrir que jo era una ciutadana del món, vaig tenir un ventall educatiu gran, vaig aprendre a parlar bé i exposar el meu punt de vista... Crec que tot plegat han sigut els fonaments de qui soc.

¿No li van dir mai “No, vostè no pot ser neurocientífica”?

I tant! Contínuament! M’ho deien professors de l’institut, i fins i tot a la universitat em trobava amb gent que dubtava de les meves capacitats pel fet de ser afroamericana.

¿Creu que avui es pot dir amb certesa que això ja forma part del passat?

De cap manera! No vivim en una societat lliure de sexisme ni de racisme. Els Estats Units han conegut alguns centenars d’anys d’esclavisme, i no és possible despertar-se un bon dia i dir: “Això ja s’ha acabat!” I la por és que fem com si l’esclavisme no hagués existit mai.

¿Creu que els vuit anys de la presidència d’Obama han canviat alguna cosa?

Per descomptat. Si em pregunta si Obama va arreglar tots els problemes de la societat la resposta és que no, en absolut. Ara, si em pregunta si allò va canviar la societat, la resposta és que sí. El mateix fet de tenir un home afroamericà com a president dels Estats Units va tenir un gran impacte. La reforma sanitària, que va fer accessible la sanitat com passa a la gran majoria de països civilitzats del món, va canviar coses als Estats Units. I crec que el que estem presenciant actualment és que no és gaire fàcil desmuntar un dret fonamental de la gent un cop ja els hi has atorgat. El partit republicà tenia cada dia al seu programa electoral allò de revocar i substituir la reforma sanitària. I no ha pogut. Hi va haver canvis durant el mandat d’Obama pel que fa a les lleis de pena de mort en alguns estats, els matrimonis entre persones del mateix sexe... No m’entra al cap que algú pugui dir que no hi ha hagut un canvi fonamental amb la presidència d’Obama.

Però a la vegada, com que la vida és complicada, vostès han posat Trump de president...

Exacte, després dels vuit anys d’Obama... Com s’explica? Doncs perquè els Estats Units estaven molt més dividits del que jo m’havia imaginat. Jo no era conscient de fins a quin punt la gent no estava escoltant l’altre bàndol i prenia decisions segons el que sentia a les seves respectives bombolles. Per exemple, hi ha el tema de les notícies falses. Però fins i tot dins les notícies que no són falses la gent percep les notícies de manera diferent. I en algun punt crec que Amèrica ha deixat d’escoltar-se, o ha reduït la capacitat de lliurar-se al diàleg civilitzat. I crec que el paper de l’ensenyament superior és el de generar aquest espai per al discurs civilitzat i intel·lectual sobre temes amb els quals la gent pot no estar d’acord. La gent ha d’intentar convèncer-se mútuament de les seves respectives opinions, i això s’ha perdut als Estats Units. I l’ensenyament superior està sent atacat, i això és fatal per a la nostra capacitat de ser una ciutadania educada i lliure.

Atacat des d’on?

Des del que als Estats Units anomenem “la dreta alternativa”. Hi ha atacs contra l’ensenyament superior i la capacitat de tenir un diàleg civilitzat entre la gent que té estudis. Hi ha una guerra contra l’ensenyament superior i hem de ser vius i estratègics per preservar aquest espai per a les arts liberals als Estats Units. Jo puc parlar amb més coneixement de causa del meu país, però la gent em parla de l’existència d’una inclinació antiintel·lectual a moltes parts del món.

Estem anant enrere?

Sí, però soc una eterna optimista. Hem de mantenir la fortalesa i tard o d’hora l’arc de la història caurà del costat del bé. Els atacs no em poden impedir defensar el discurs intel·lectual. Fins i tot quan els atacs de les xarxes socials t’estaran empenyent enrere, hauràs de trampejar-ho. Miri, tinc dos fills, l’un té 17 anys i l’altre 20: ells i els seus amics estan disposats a parlar obertament. I a la vegada en aquests moments molta gent als Estats Units creu que la seva capacitat de parlar obertament està sent coartada. Cada generació pensa que hi ha certes idees que no estan sent escoltades. I d’això en parla tot el ventall polític. Això és el que em sorprèn: que gent des de tot l’espectre polític argumenti que la seva llibertat d’expressió està sent coartada. Si em pregunta si són de dretes, d’esquerres o de centre... Doncs són de tot l’espectre polític.

Hi ha una preocupació vella i creixent que és el cost dels estudis als Estats Units. ¿Val la pena pagar una gran quantitat de diners per a l’ensenyament als Estats Units?

¿Val la pena l’ensenyament superior? Sí, sense cap mena de dubte. Totes les estadístiques li diran que l’ensenyament superior et dona la capacitat de tenir un salari més alt. I que tindràs una millor qualitat de vida, que et comprometràs més amb la teva comunitat local, la política, l’església... I que, de fet, i això és interessant, l’educació universitària et prepara per a una felicitat més a llarg termini. Aquesta és la meva primera resposta. Però no li he respost la pregunta sobre el preu.

A quin cost, doncs?

El cost ha pujat, però els salaris de les classes mitjanes es mantenen estables o han baixat. És aquesta intersecció la que és problemàtica. Si els sous de les classes mitjanes augmentessin d’acord amb la inflació, no hi hauria una tensió tan alta com la d’ara. A més, el suport dels governs locals ha disminuït: menys beques, menys diners invertits... Jo soc neurocientífica i veig que han reduït la quantitat de diners que es destinen a la recerca. Hi ha menys diners per demanar préstecs. Nosaltres cada vegada gastem més i més i més diners en ajudes financeres. Les petites institucions privades som els espònsors més importants de la gent que no té recursos per pagar-se una educació universitària. I estem parlant d’estudiants amb ingressos baixos i estudiants amb ingressos mitjans. Nosaltres ens hi referim com “el preu del rètol”. Com quan entres en un pàrquing i mires els preus del rètol de l’entrada, i gairebé sempre acabes pagant una quantitat diferent de la del rètol. És a dir, quan la gent em qüestiona el preu que està pagant per a un ensenyament superior, allò no és el preu que la majoria de gent està pagant. És el preu del rètol que la gent veu. El govern aporta diners, les institucions locals aporten diners... Si el Trinity College et diu “Sí, estàs admès al Trinity College”, també t’està dient “I et garantim que t’oferirem els mitjans financers perquè puguis venir al Trinity College”.

Quants anys trigaria jo a pagar el meu deute?

Probablement aquesta sigui una bona pregunta que no tinc clar que li pugui contestar de manera acurada. Però li puc dir que al Trinity College la mitjana de deute amb què un estudiant es gradua equival aproximadament al cost d’un cotxe. Evidentment no un Mercedes Benz, però sí més de 20.000 dòlars.

Això són molts diners per a un graduat jove, no?

Totalment d’acord, però si hi penses en termes dels guanys que obtindràs al llarg de tota una vida gràcies a l’educació superior, a la majoria d’estudiants els surt a compte.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Etiquetes

Més continguts de