Josep Lluís González-Medina: "A la Gran Bretanya la democràcia no es pot polititzar"

Quan va tornar d’Anglaterra després de 23 anys què se’n va endur?

Sobretot, molta professionalitat: volen ser molt professionals en tot allò que fan. I un amor per la cultura impressionant.

Què vol dir ser molt professionals?

Reflexionar sempre sobre què es fa. No perquè una cosa s’hagi fet sempre igual s’ha de continuar fent igual. En la meva professió, l’ensenyament, hi ha molta reflexió. I control, mesurar si s’ha fet el que s’havia de fer. És una societat molt més rigorosa que la nostra. Crear protocols i, al final, mesurar si s’ha fet.

Quan vostè va entrar al departament de llengües estrangeres d’Eton, que és una escola fundada el 1440, ¿li van donar marge per canviar alguna cosa?

Marge total, el 100%. I més per ser concurs públic. Els caps de departament britànic tenen poder -en el bon sentit de la paraula- de dirigir els estudis que s’estan fent.

I a vostè com l’avaluaven?

Venia un altre professor, fins i tot algú a les meves ordres, i observava el que jo feia a la classe. Des del meu coneixement de la matèria fins als materials que feia servir o les dinàmiques de grup. Com corregia els exercicis o les redaccions. I no només em mirava a mi (l’ensenyament), sinó també als alumnes (l’aprenentatge).

Però el que fan els alumnes ho sabem a través dels exàmens.

No només. Per exemple, si es veu que hi ha cinc alumnes a la part de darrere de l’aula que s’estan avorrint i que no m’escolten, això és culpa meva. O, a la inversa, si tothom està participant, fent preguntes directes, clares i pertinents, vol dir que la cosa funciona.

¿Està segur que cinc alumnes que baden al final de classe són culpa del professor?

Tots tenim responsabilitat. I potser una persona un dia bada perquè té problemes a casa. Però llavors el professor ha de pensar com passar-hi per sobre. Per això fèiem aquests controls. Avaluar per millorar. Si no, no té sentit l’avaluació.

Vostè va estar a Eton uns 14 anys. Allà s’hi han educat 19 primers ministres, noblesa, fins i tot recentment reialesa. Parli’m d’Eton.

Eton ha canviat moltíssim, socialment. Quan jo hi era, fins a un 60% dels alumnes tenien alguna mena de beca. I és una escola que educa de manera integral, que per mi és el súmmum de l’educació.

Què és l’educació integral?

Educar més enllà de les assignatures. És important saber que el 1789 hi va haver la Revolució Francesa, però si algun dia n’oblidem la data, la trobarem a la Wikipedia. En canvi, l’habilitat de saber trobar i interpretar fonts històriques i que a partir d’allà tinguem criteri propi per escriure la nostra pròpia versió de la història, això per mi és educació integral. I és una habilitat transferible, l’habilitat de llegir, sintetitzar, tenir criteri propi.

O sigui, d’entendre.

Entendre, processar i produir. Perquè, si ho entenem, acabem tenint el nostre propi criteri. Més coses: les activitats cocurriculars. La universitat britànica vol persones formades, o que s’estiguin formant. No estudiants que només estudiïn el que toca. Volen saber si l’alumne ha participat en assemblees escolars, clubs, tutories, grups petits per discutir des de temes d’actualitat internacional fins a qüestions ètiques, morals, literàries, artístiques... Estem parlant d’esport, allò tan típic de la mens sana in corpore sano.

Com s’ensenya a pensar?

Llegint i discutint. Debatent. ¿Com explicava la Guerra Civil Espanyola dins del departament d’hispàniques? Amb dates, sí, i l’ Homenatge a Catalunya del George Orwell, que va ser alumne d’Eton, però els feia llegir i discutir La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, amb aquells capítols tan durs en els quals ella està a punt de matar els seus fills... Els alumnes entenien què és una guerra.

¿Com ho fan per ensenyar-los a parlar en públic? ¿Els anglosaxons en saben més que nosaltres?

Moltíssim! Primer, a classe el professor parla menys i els alumnes participen més. Després a través de clubs de debat, com el Model United Nations: “Aquest equip d’aquí és Zàmbia, aquell d’allà és Zimbàbue, i l’altre Israel. Parlem de la qüestió de l’aigua. Prepareu una moció per presentar-la a l’Assemblea General de l’ONU”. Es presenta, es discuteix i, esclar, en el procés s’ha après a fer recerca, a treballar en equip...

¿A Eton, quan un professor entra a la classe els alumnes es posen drets?

Pel seu professor, no. Si entra un adult que no sigui professor seu, sí que es posen drets. I els alumnes als professors els diuen mister o doctor. I, normalment, al final de la frase et diuen Sir o Madame. Una formalitat tremenda.

¿I això, a la vida, vostè creu que té algun avantatge?

Depèn de la societat. Però sí que hi ha un avantatge. Jo, el doctorat, no l’he comprat amb diners, l’he estat treballant durant anys, i si em diuen doctor m’estan reconeixent mèrit acadèmic i esforç. A Catalunya no és normal. I ho entenc. Hi ha societats més formals. A l’escola pública anglesa tothom porta corbata, professors i alumnes. Això aquí no funciona. Som una societat més informal. Però s’ha d’acceptar.

¿No deu ser que es tornen informals quan vénen aquí, a emborratxar-se fins i tot els alumnes que fan estades suposadament esportives?

És una qüestió de les societats nord-europees, no només la britànica. Potser el protestantisme els fa més extrems. En el fons són més reprimits, ja no per qüestió religiosa, també per història, clima... Aquí toquem més quan saludem, i a Anglaterra no. Fins i tot entre pares i fills hi ha certa austeritat emocional.

¿Aleshores quin és l’autèntic britànic? ¿El que s’emborratxa o el que és contingut i irònic?

Hum... La classe social a Anglaterra sí que potser té més importància que aquí, i les borratxeres tenen més a veure amb la classe social menys privilegiada.

Matthew Tree va escriure: “A diferència dels autors nord-americans, crec que els autors anglesos, sense adonar-se’n, revelen la seva classe social, perquè l’estructura de classes britàniques està integrada en l’anglès britànic. El vocabulari, la sintaxi, tot revela els orígens socials de qui escriu”. ¿Això s’ho va trobar vostè com a professor?

Sí, a Anglaterra hi ha accents que clarament pertanyen a unes classes socials.

¿Com ho ha fet la Gran Bretanya perquè el referèndum d’Escòcia no sigui un drama nacional?

És un país amb una tradició democràtica de 750 anys. I això ho diu tot. I no es pot polititzar la democràcia. No hi ha Constitució, hi ha maneres de fer. I justament per això la democràcia britànica és molt orgànica, ha sigut una evolució de la societat durant molts segles. No hi ha hagut grans trencaments en la història britànica des del segle XVII. I si pensem en el Parlament de Westminster, veiem que, encara que hi hagi partits, quan jo voto no ho faig per una llista, sinó per la persona que em representarà, que és d’aquell partit però ell directament em representarà. I puc anar a l’oficina a veure’l i dir-li: “Miri, vostè al manifest electoral em va prometre això i la disciplina de partit ha fet que voti d’una altra manera. No el tornaré a votar”. La relació directa amb el teu representant és fonamental.

¿Els seus alumnes se sentien britànics o anglesos?

Anglesos o escocesos. Sentir-se britànic no és gaire normal, excepte els nouvinguts de les excolònies, que se senten britànics perquè no tenen el passat d’anglès o escocès. És cert que als anglesos els faria mal anímicament la separació d’Escòcia. Els lligams històrics no es poden negar després de tants segles. Però el principi de la democràcia és el respecte, i respectaran el que passi al referèndum d’Escòcia.

Si es pogués emportar alguna cosa del sistema educatiu que vostè va conèixer, què s’enduria cap aquí?

Competitivitat, però de la bona. Si fem que l’educació funcioni per alimentar les fàbriques, ens equivoquem. Excel·lència, que vol dir treure de cada alumne el màxim potencial. El currículum ha de ser general, però l’atenció ha de ser individualitzada i l’ha de fer el professor a la classe. Per exemple, els centres tenen més autonomia en les programacions per adaptar-se a les situacions socials de l’entorn. Tendir a la mediocritat és el pitjor que pot fer un país. Si un nen als cinc anys té facilitat per les llengües, per què no encoratjar-lo a seguir per aquest camí? Sempre has de tendir cap amunt amb tots els alumnes, perquè si no tendim al mig, i tendir al mig és suïcidi col·lectiu.

Què ho fa que a Catalunya un alumne 10 o 12 anys quan acaba l’ensenyament obligatori no sap parlar anglès, i que si els pares volen que tingui un nivell acceptable l’han de portar a una acadèmia o enviar-lo a Anglaterra a l’estiu?

Crec que ni en programacions ni en metodologies estem fent el que hauríem de fer. Les programacions han de ser avaluables. Què tocava cada any de sintaxi, de gramàtica, vocabulari... I les metodologies. Fa 30 anys, tots apreníem la gramàtica. Avui tothom diu que cal xerrar i xerrar. Vejam, un esforç d’aprenentatge s’ha de fer. Si no aprenem el que és el present d’indicatiu no podrem parlar mai de comunicar-nos sobre la rutina diària. Si no seguim aquest esquema de preparació i aprenentatge, activació i consolidació, què ens passa? Que, cinc anys després, encara estem fent el mateix.

Una conversa sobre la Gran Bretanya hauria d’acabar amb una cita de Churchill, no li sembla? “L’èxit no és el final. L’error no és fatal, el que compta és el coratge de continuar”.

Sí senyor. La superació contínua, l’anar sembrant per recollir, són fonamentals en l’ànima britànica.