Publicitat
Publicitat

Juntes farem nostra la nit

L'1 de setembre, cap a la una de la matinada, vaig viure una agressió masclista. Un atac masclista en un carrer per on passo un mínim de dues vegades al dia

L'1 de setembre, cap a la una de la matinada, vaig viure una agressió masclista. Tornava a casa des de la plaça de la Virreina de Gràcia fent el mateix recorregut que fa anys que faig. Al mercat de l’Abaceria Central em vaig acomiadar de l'amiga que m'acompanyava i vaig treure el telèfon per mirar els missatges. Recordo que pensava, en creuar el passeig de Sant Joan, "quina sort conèixer el camí perfectament, sentir-me segura al barri i no haver de passar por". Uns minuts més tard, quan era a un parell de carrers de casa, un home em va sorprendre per darrere, em va immobilitzar i em va començar a fer tocaments als genitals. En un primer moment, em vaig quedar en xoc, no entenia res del que estava passant. Al cap d'uns instants vaig reaccionar i em va sortir cridar per si alguna persona em sentia i em podia ajudar, però el carrer era buit i no passava cap cotxe. Vaig començar a retorçar-me per desfer-me dels braços d'aquell home, que finalment va arrencar a córrer. El vaig perseguir passeig de Sant Joan amunt fins que el vaig perdre. Tota jo tremolava, i ràpidament vaig ser conscient que acabava de patir una agressió sexual. Un atac masclista en un carrer per on passo un mínim de dues vegades al dia.

Tant el meu company, que va venir ràpidament a casa, com els meus amics em van aconsellar que truqués als Mossos d'Esquadra, i malgrat que no estava segura de si la seva gestió m’ajudaria en aquell estat, els vaig trucar. En un primer moment em van fer exposar el que m'havia passat i em van assegurar que enviarien algú immediatament. Vaig dutxar-me, ja que sentia la forta necessitat de fer-ho, i només sortir em van trucar els Mossos a l’intèrfon. Vaig obrir la porta per esperar-los a fora, i el primer que vaig veure va ser un home molt alt, corpulent, uniformat i amb totes les armes pujant per les escales. Vaig estar a punt de tancar la porta, encara en xoc i suggestionada, fins que vaig veure que darrere seu pujava una dona. Vaig tornar a repetir –per tercera vegada en 20 minuts– el que havia passat i els vaig descriure de nou l'agressor –uns 30 anys, 1,75 metres, texans curts, samarreta blanca i una motxilla negra.

El primer que em van dir –prefereixo pensar que contradient els seus propis protocols– és que "aquestes coses passen, que són persones que no estan bé del cap". Aquell discurs exculpatori em va encendre de ràbia i els vaig respondre que el que havia patit era una agressió masclista i que no passava perquè sí, però no tenia esma de descobrir-los l’existència del sistema que fa que els cossos de les dones siguin objecte d'atacs com aquest. Tot seguit em van donar l’adreça de la comissaria on podia posar la denúncia i al matí següent m'hi acosto.

Allà ja estaven informats del que havia passat a la matinada i em criden de seguida. De nou sóc atesa per un home, un agent de l'àrea d’investigació que, tot sigui dit, es disculpa explicant que la dona que porta aquest tipus de casos no hi és, en aquell moment. Explico de nou què va passar i em torna a respondre amb el discurs victimitzant i exculpatori de "són gent que no està bé del cap". Mentre escriu, l'agent em pregunta: "I no et va intentar robar? Perquè aleshores podríem posar que és un intent de furt amb violència i seria un delicte més greu". Jo em quedo estupefacta pel fet que la pena sigui superior quan es sostrau un objecte inanimat que quan s'ataca el cos d'una dona, amb les conseqüències psicològiques i físiques que se'n poden derivar. I pel fet que em suggereixi que el delicte que han comès contra la meva intimitat no és prou greu.

Mentre pica la informació a l'ordinador em confessa que " Gràcia té un índex molt baix de delinqüència, però és un dels districtes amb més assalts sexuals al carrer". Doncs, com és possible que les dones de Gràcia i de la ciutat no estiguin informades d'on han d'anar més alerta per si els cal defensar-se? Com pot ser que les entitats del barri i els grups i organitzacions de dones no estiguin al corrent de la situació real dels seus carrers per poder-hi intervenir? Per què no s'han fet públiques les cares dels agressors si els Mossos en tenen localitzats un bon nombre?

Sovint l'únic discurs envers les agressions socials és el de la por. Si caminem per un carrer fosc de matinada ja sabem a què ens exposem, hem de viure espantades, com si de nit els carrers fossin només territori dels homes. Però és aquesta manca d’informació, aquesta indefensió buscada, aquesta falta de capacitació de qui pensa la seguretat als carrers i de qui l'executa el que ens fa vulnerables a les agressions. Agressions que, cal recordar, són conductes patriarcals normals portades totalment a l’extrem.

Finalment acabem la descripció de tot el que havia passat, ho transcriu i m’ensenya algunes fotos de diferents agressors. Alhora, em dóna el nom d’un esprai per si durant els pròxims dies tinc por en tornar a casa. En el moment no ho descarto, però més tard penso que tornaré a reprendre les classes d’arts marcials que feia anys havia fet. Seguidament em diuen que em trucaran el dilluns següent per fer un seguiment de com està tot plegat, trucada que només s’ha produït per dir-me que les càmeres dels establiments on va succeir l’agressió no enfocaven cap al carrer i per tant no servien. Cap més informació.

Si alguna cosa estic aprenent d’aquesta experiència malaguanyada és que no és coherent demanar a les dones que denunciïn, si la gestió que es farà de la seva denúncia és aquesta. Que les institucions, també les municipals, podem fer molt més del que fem en matèria d'agressions masclistes, començant per reconèixer la necessitat de grups feministes combatius, reforçar-los i referenciar-los. Alhora, que la informació que tenen els cossos de seguretat ha de servir també per alarmar-nos; perquè sí, és alarmant que no puguem tornar soles a casa, que passem por al carrer, que no tinguem les eines per defensar-nos del terrorisme masclista amb totes les seves expressions, i en aquest sentit tinc més clar que mai que cal apostar per l’autodefensa feminista i entre totes fer nostra la nit.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de