Publicitat
Publicitat

Marc Timón: “Quan s’ajunten la barretina, la Moreneta i la sardana, tinc ganes de fugir”

‘Missa funky per a cobla i teclats’. Les seves peces musicals destaroten. Compositor de sardanes, des del 2006 que escriu bandes sonores. Tanca un 2014 d’èxits: s’endú el premi Goldsmith al millor compositor i ha estrenat ‘Josafat, el musical’

Del periodisme a la composició, i de les sardanes a les bandes sonores. Marc Timón (Castelló d’Empúries, 1980) és eclèctic, i ho diu amb orgull. Ha volgut trencar esquemes des del món de la cobla -és també tiple solista de la Cobla Sant Jordi- i fer-se un lloc en el món del cinema domesticant la seva música a favor de les imatges. Deixa enrere un 2014 en què ha rebut el premi internacional Jerry Goldsmith al millor compositor per El árbol sin sombra, un guardó de prestigi que s’ha convertit en punt de trobada per als autors de bandes sonores de Hollywood. A partir del curs vinent intentarà trucar a la porta de la gran indústria del cine instal·lant-se a Los Angeles.

Costa d’entendre que algú, als 20 anys, ja es dediqués a escriure sardanes.

Vaig començar a tocar el tiple als 12 anys i he entès sempre la sardana com una dansa a l’altura de qualsevol altra. No tinc una percepció de la sardana com a dansa nacional identitària, sinó com una música més. I la cobla també, una orquestra més.

¿El món de la sardana es fa mal a ell mateix?

El món de la sardana és extremadament endogàmic, i per això actualment ocupa un lloc residual, estrany, en la societat catalana. Els mitjans de comunicació se n’han desvinculat perquè els mateixos sardanistes tenen un visió molt tancada. A mi mateix, pel tipus de sardanes que faig, m’han dit que me’n vagi a escriure a Nova York, perquè són nord-americanes. En canvi, opino que el 80% de les sardanes d’avui en dia no valen res. Les de principis del segle XX són més modernes que les que s’escriuen ara.

Com es pot fugir d’aquest conservadorisme i tornar a fer brillar el que en el seu dia van ser sardanes revolucionàries i republicanes?

Quan s’ajunten la barretina, la Moreneta, Montserrat i la sardana, tinc ganes de fugir. Perquè encara que durant gran part de la història han sigut símbols de la resistència, i molt necessaris, actualment representen un cert sector del catalanisme ranci que no m’interessa, perquè costa molt avançar si portem aquestes lloses a l’esquena. L’única manera que la sardana avanci és acceptar-la com una música, al costat del flamenc, per exemple, com a essència d’una identitat i no com a símbol de resistència.

Com passes del periodisme a la composició?

És un pas fàcil, comparteixen essència. El periodisme em permetria ser un cronista inconformista de la realitat; la composició, ser-ne part activa per poder-la canviar a través del so. Sóc un obsés de l’observació quotidiana i aquest ull periodístic em permet anar-me nodrint d’experiències i estímuls nous per transformar-los en música. Així és com coexisteixen en mi el periodisme i la composició.

Però vas abandonar del tot el periodisme quan vas sentir tocar una peça teva en orquestra simfònica.

Va ser un dels millors moments de la meva vida. Era a Ucraïna, el 2006, quan just havia acabat la carrera de composició a l’Esmuc, l’Escola Superior de Música de Catalunya. És una sensació molt estranya i alhora molt plaent que una cosa que ressonava dins teu de cop puguis sentir-la fora del teu cap, cor, estómac... És gairebé pornogràfic.

Com et va atrapar la música de petit? Dius que tocaves Debussy d’amagat...

Per a mi, la descoberta de la música va ser com la descoberta de la sexualitat. Molt intensa, amb un punt de vergonya, perquè quan descobria una música nova tampoc podia explicar-ho a gaire gent. Tenia poc més de deu anys i vivia a Castelló d’Empúries, un poble. Era fàcil que els nois s’enriguessin de tu. Però m’enrecordo d’uns anys d’efervescència, de tocar Debussy al piano i començar un despertar musical.

I ara te’n vas a Los Angeles. Com es passa de compondre sardanes a bandes sonores?

Sóc eclèctic, i m’ha anat bé. L’estiu passat vaig guanyar el premi internacional Jerry Goldsmith, d’un festival de música de cine que es fa a Còrdova amb molta gent de Hollywood. En un món en què només són reconeguts actors i directors, Còrdova es converteix en la Meca dels compositors de banda sonora. La gent demana autògrafs a Michael Giacchino, per exemple, compositor de Lost. Vaig guanyar amb una producció molt petita i el premi m’ha ajudat a conèixer agents de la indústria de Hollywood.

En canvi, mai has participat als Gaudí. ¿Trobes a faltar reconeixement a casa?

Aquí a nivell de cinema tot costa molt. Costa molt poder fer una banda sonora en condicions. Per exemple, enregistrar-la amb orquestra real. Els nord-americans, en canvi, potser tenen més la visió que la música és una part cabdal d’una pel·lícula, com la fotografia, que pot canviar totalment el color d’un film: te’l pot salvar o enfonsar.

Aquest 2014 has estrenat Josafat , l’adaptació en musical de l’obra de Prudenci Bertrana. Per què no ha rodat més?

Perquè no hem volgut empetitir el format. Crec que el gran públic català ha de descobrir un clàssic català amb música orquestral. Cal valorar els nous musicals de casa.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Més continguts de