Records i desitjos de sis vides dedicades a educar

BarcelonaDijous el Govern entregarà la Creu de Sant Jordi a 28 personalitats i 15 entitats que “han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural”. Tretze són docents -nou dels quals dones- a qui es reconeix la seva trajectòria com a mestres, activistes socials o filòlegs i lingüistes que han sigut professors. Són noms poc coneguts per al gran públic, però amb una amplíssima experiència a les trinxeres de l’educació, fundant escoles de referència, lluitant contra les imposicions del franquisme a les aules, transformant centres educatius o liderant la coeducació i la formació feminista. “No he fet res per merèixer això. Només he fet la meva feina de la millor manera que he sabut”, diuen la majoria, traient-se mèrits. L’ARA repassa els records i les experiències de sis dones dedicades a l’educació, i també els deures i desitjos per al futur, perquè la Creu és per a elles un impuls per seguir dedicant-se a la seva passió.

Tota una vida a l’educació

Les Creus reconeixen la tasca de persones anònimes

“Vaig néixer en una escola”, resumeix Montserrat Andreu per exemplificar com la seva vida ha estat marcada des de l’inici pel món de l’educació: és mestra, filla de mestres, casada amb un pedagog i mare de mestra. Decebuts pel mètode educatiu de l’ escuela nacional on anava el seu fill gran, va fundar amb el seu marit el Virolai, a Barcelona. “Si algú l’havia de criar malament seríem nosaltres”, diu bromejant, conscient que tota escola “deixa una forta petjada” als alumnes.

Qui ha intentat marcar els infants positivament ha sigut Montserrat Juvanteny, que en les cinc dècades dedicades a l’educació social calcula que ha atès uns 10.000 joves en risc d’exclusió social. “He defensat tota la meva vida l’educació al món del lleure i poder integrar els nens tutelats a la societat”, afirma. També Carme Giralt té una extensa trajectòria en l’educació, a través del moviment escolta: “Hi milito des que era una nena”. I per llegat, el que reivindica Pilar Gargallo, que recollirà el guardó amb què el Govern reconeix la FMRPC. “Es posa en valor la feina de molts professionals de l’educació escolar i del lleure que fa més de 30 anys que transformem l’educació, picant pedra des de les trinxeres”, explica. I afegeix: “El premi també és una manera de blindar l’escola catalana”.

El català i la coeducació

Les premiades van lluitar contra les prohibicions franquistes

El testimoni de les premiades serveix per recordar la batalla social i política per garantir l’ensenyament en català i la coeducació en ple franquisme. “Quan venia l’inspector els nens anaven a una ala de l’escola i les nenes a l’altra”, explica Montserrat Andreu. Mercè Otero, referent en coeducació, afirma que abans es creia que n’hi havia prou amb barrejar nens i nenes a l’aula. “La coeducació no és això, sinó fer canvis i anar contra l’androcentrisme. No pot ser que tots els models siguin masculins i que s’expliqui que els homes ho han fet tot, tant les guerres com les paus, els invents o les literatures”, diu.

Amb el model d’immersió lingüística consolidat, el repte passa ara per acollir i incloure les noves migracions. Per fer-ho, Núria Marín, directora d’una escola de Terrassa amb un 85% d’alumnes de famílies immigrants, aposta per “ensenyar i potenciar la cultura catalana des de l’estimació a les seves arrels”. “Han de poder tenir una extraescolar d’àrab i conèixer el seu país d’origen”, apunta. Marín diu que la Creu de Sant Jordi valora la conversió de l’Escola Mare de Déu de Montserrat en una comunitat d’aprenentatge, que ha sabut assolir l’èxit escolar i una bona convivència en un entorn molt desfavorit. “Això ha generat una transformació real que pot ser replicable en altres escoles”, assegura.

La figura del docent

Amb els anys, els mestres han perdut autoritat i vocació

Un dels canvis més importants en tots aquests anys ha sigut la figura del professor. D’una banda, per la pèrdua d’autoritat. Andreu encara recorda que quan era petita els nens deixaven de jugar quan veien el director. “El professor generava molt respecte. Crec que és una cosa bona que ara hi hagi més comunicació amb els alumnes”, afirma. Juvanteny assenyala, però, que a vegades aquesta proximitat creua la ratlla. “No hi ha dret que els pares qüestionin la tasca dels mestres. S’ha donat massa permís als pares per incidir-hi”, lamenta, i aposta per trobar un equilibri entre “l’autoritat del passat i l’altre extrem d’ara”. A l’Escola Mare de Déu de Montserrat, Marín diu que la clau ha sigut deixar que els pares entrin a l’aula per eliminar qualsevol desconfiança.

D’altra banda, detecten que la feina de mestre ha deixat de ser vocacional. “Hem patit i estem patint que qualsevol llicenciat pugui dedicar-se a l’educació. Ha de ser una feina vocacional”, afirma Carme Giralt. Hi està d’acord Montserrat Juvanteny, que creu, sobre la vocació: “No es pot fomentar, la tens o no la tens”. Núria Marín discrepa d’aquest punt i creu que la manca de vocació es pot suplir potenciant les altres virtuts del docent: “Només amb vocació és insuficient”. De fet, Marín opina que si hi ha un aspecte en què no s’ha millorat gaire durant tots aquests anys és en la formació del professorat. “No és del tot rigorosa i molts mestres no tenen esperit crític per exigir formar-se des de la ciència i no des de l’opinologia”, assegura.

Per a Gargallo, s’ha perdut la fermesa i la perseverança en algunes lluites socials. Si bé és cert que “hi ha molta gent implicada” en transformar l’educació, la presidenta de la Federació admet que “no és com abans”. “Potser ens hem trobat el camí més fàcil i no hi ha hagut tanta necessitat, però crec que falten ganes de revoltar l’escola”, diu.

El paper de l’administració

Les educadores reclamen consens polític i més inversió

Dues demandes clares als polítics: més diners i més consens. “Necessitem polítiques planificades a deu anys vista, i necessitem temps per atendre més i millor. I temps és diners”, assegura Gargallo, que no amaga la sensació agredolça que suposarà recollir el premi un dia de vaga a l’ensenyament públic.

Conscients que un acord unànime entre tots els partits és poc probable, Juvanteny planteja una proposta: crear un “consell de savis amb gent molt formada i també amb molta sabata gastada” que, al marge de l’electoralisme, traci les línies mestres de la política educativa i ajudi a baixar de la teoria a la pràctica. “Les escoles són el futur del país i s’han de mimar”, apunta Giralt.

Innovació

Celebren les noves metodologies pedagògiques a les aules

Les premiades aplaudeixen l’onada de transformació educativa que viuen moltes escoles catalanes. “Al Virolai sempre vam procurar innovar i ser a l’avantguarda dels canvis a l’escola”, diu Montserrat Andreu. Per a Juvanteny hi ha encara molt camp per córrer perquè s’ha “potenciat exageradament la intel·ligència cognitiva” i s’ha deixat massa de banda les altres intel·ligències, des de l’emocional a l’esportiva o l’artística, per exemple. “Això està canviant”, matisa Gargallo. “Sortosament”, afegeix Giralt.

Reptes de futur

Els deures passen per educar des del feminisme i en el lleure

El premi també les anima a no baixar la guàrdia. Mercè Otero vol seguir treballant per formar el professorat en coeducació i, agraint a les associacions de famílies de les escoles, que ara lideren el moviment, espera que les escoles incorporin més visió feminista. Per a Núria Marín, el futur passa per una escola “oberta tot l’any, cada dia, de 8 a 12 de la nit”. “M’imagino molta gent posant-se d’acord per treure el màxim partit a aquestes quatre parets”, exposa. “L’educació no ha de ser només l’ensenyament reglat i el millor exemple és obrir l’escola”, creu Gargallo, posant en valor el temps de lleure i fora de l’escola.

Sigui com sigui, cap de les sis considera la Creu de Sant Jordi com el punt i final a tota una vida dedicada a l’educació, sinó que és més benzina per seguir fent camí. Ho resumeix així Juvanteny: “És una gran responsablitat perquè t’estan dient que has de continuar treballant pel teu país. Jo ho faré amb molt de gust”.