CRÒNICA

Els sensesostre fan el toc de queda al carrer: "És casa meva"

Les restriccions nocturnes no han impactat en la gent que dorm al ras a Barcelona

El Fabrizio assegura que ell no s'està saltant el toc de queda. "Jo soc a casa meva", afirma arronsant-se d'espatlles i dirigint la mirada cap al cartró sobre el qual està assegut a terra en un portal de la rambla de Catalunya de Barcelona. Són les onze de la nit i el carrer està completament desert. Només de tant en tant passa un camió de les escombraries o una patrulla de la Guàrdia Urbana i, durant uns minuts, dos vigilants de seguretat d'un pàrquing pròxim també s’hi deixen veure. Surten al carrer a fumar. No hi ha ningú més.

El Fabrizio sembla un home corrent de mitjana edat: va força net, vesteix caçadora i texans, parla amb educació i un clar accent llatinoamericà –diu que és de l’Equador– i fins i tot es posa una mascareta quan es dirigeix a aquesta periodista. Però dorm al carrer, a sobre d'un cartró. Malgrat això, assegura que està completament informat i que sap que hi ha toc de queda. Ho va llegir al diari, argumenta: "A les cinc de la matinada passa l'home que reparteix La Vanguardia i cada dia me’n regala una".

Barcelona no preveu recuperar ara més espai per a persones sense sostre al recinte de la Fira

De moment ni la policia ni ningú li ha dit que no pugui estar-se al carrer després de les deu de la nit. "Sempre ens posem al mateix lloc. La policia ja ens coneix i sap que no generem problemes", afirma. Parla en plural perquè, just a tocar seu, un noi italià, l’Alexandro, també dorm a la rambla de Catalunya cada nit. "Mira, ara ve", diu el Fabrizio assenyalant cap a l'altra banda del carrer.

A l'altra vorera l’Alexandro busca entre les escombraries cartrons per protegir-se del fred. "Vinc caminant des de la catedral i he vist com a mínim cinc patrulles de la policia però cap m’ha aturat", assegura mentre se'ns acosta. "També és veritat que és evident que visc al carrer", afegeix. Empeny un carretó de supermercat ple fins a dalt amb les seves pertinences i desprèn una forta olor. Un gos l'acompanya. Oto, s’anomena.

Al vestíbul de l'estació de Renfe de plaça Catalunya tres sensellar més dormen a terra, un d'ells sense cartrons ni res, directament al paviment. Sembla un cos mort, impressiona veure’l. I al Zara que hi ha a la mateixa plaça fent cantonada amb el carrer Bergara, se’n concentren quatre més, un estirat al costat de l’altre, com si estiguessin aparcats en bateria. Entre les mantes se senten alguns roncs. "Em dic Àngel", xiuxiueja un d’ells, que es desvetlla al sentir-se observat. És un home gran, mig calb i amb barba blanca. "Sí, sí, sé que hi ha toc de queda de les deu a les sis –contesta–. Ho he sentit a la ràdio. Tinc un transistor".

Al passeig de Gràcia tampoc es veu ni una ànima. Es pot travessar el carrer tranquil·lament amb el semàfor en vermell perquè no hi passa cap cotxe. Amb tot, les botigues continuen amb els llums dels aparadors encesos perquè es vegin bé els seus selectes articles malgrat que no hi ha ningú per mirar-los. A l'entrada de la Borsa de Barcelona, un noi està enfeinat fent-se un matalàs de cartrons a terra. Es diu Raimon, afirma. Porta unes bosses de plàstic als peus com a mitjons, una mascareta al cap de barret i camina trontollant. "Per què me n'he d'anar d’aquí si no molesto ningú?", respon quan se li pregunta sobre la impossibilitat de sortir al carrer. No sap res del toc de queda.

Un ancià és l'única persona que deambula pels carrers a aquelles hores. Busca menjar a les papereres de la ronda de la Universitat i assegura que ell sí que està ben informat: "El toc de queda és de les nou de la nit a les deu del matí", diu amb convenciment abans de mossegar un tros d’entrepà que ha trobat. I afegeix, amb la boca plena: "Li ha quedat clar?"