Ajuntament i creditors s’alien per intentar salvar El Molino

BarcelonaLa situació econòmica d’El Molino és més que crítica. L’espai, que va reobrir al Paral·lel el 2010, ja va presentar concurs de creditors fa quatre anys i no pot fer front a la pilota de deutes. Ara mateix no té cap espectacle programat perquè la propietat prefereix rendibilitzar el lloguer de la sala per a produccions externes, però la deriva pot ser crítica abans que acabi l’any. El Molino deu més de sis milions d’euros d’hipoteca al Banc Sabadell -després d’un any de carència ja ha començat a acumular impagaments- i té més deutes amb Hisenda i la Seguretat Social. Per això, ja s’han encès les alarmes entre creditors i Ajuntament per intentar buscar una solució que garanteixi la continuïtat d’un espai que se sap emblemàtic i que va costar molts anys -i una inversió privada milionària- reobrir. Avui dia, tot i que no es programi cap espectacle, els llums d’El Molino continuen encenent-se i reivindicant l’espai com un símbol del Paral·lel.

El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, i el tinent d’alcalde de l’àrea de Cultura, Jaume Collboni, es van reunir el mes passat, segons ha pogut saber l’ARA, per abordar el futur d’aquest local, que és propietat de l’empresa Ociopuro, que presideix Elvira Vázquez. La primera línia de treball era trobar un inversor privat que reflotés l’espai, però de moment aquesta línia no ha donat resultats. Sobre la taula hi ha la idea que el banc pugui renunciar a cobrar el deute de manera immediata i que renunciï, també, a iniciar la via judicial, i que el consistori passi a gestionar l’espai i a abonar un lloguer mensual que vagi aprimant el deute. Encara que es treballi a molt llarg termini, això permetria garantir la continuïtat de la sala, però cal acabar de lligar els detalls de l’operació. Fonts municipals, que no confirmen que s’hagi engegat aquesta via, sí que defensen que és un teatre “d’alt component simbòlic”, però apunten que és un espai gestionat per una empresa privada, i aquest diari no ha aconseguit parlar amb la propietat d’El Molino. El banc admet que no es vol recórrer a la via judicial. La negociació s’està abordant entre les tres parts implicades, que prefereixen que tot es tracti en l’esfera privada. Aquesta solució impediria que el local hagués de passar mesos tancat mentre avança el procés judicial i, per tant, evita un possible procés de degradació que dificultaria més el seu futur.

L’elevat cost de la reforma que es va fer per reobrir aquest antic music hall del Paral·lel, que acumulava tretze anys d’inactivitat, sumat al fet que és un espai d’aforament reduït i que la seva reobertura va coincidir amb els anys de la crisi i de la pujada de l’IVA cultural, ha fet impossible la viabilitat econòmica d’El Molino del segle XXI. El consistori admet que la situació que viu actualment l’espai és “delicada” i apunta que està situat en una “artèria estratègica” de la ciutat, però oficialment assegura que es tracta d’un conflicte entre privats. En el moment de presentar el concurs de creditors, l’advocat de l’empresa propietària va explicar que l’objectiu era reestructurar el deute i fer un pla de viabilitat que garantís la supervivència de l’espai. En aquell moment, el 2013, la sala sortia d’una davallada important de públic: el 2011 va facturar 1,8 milions d’euros i el 2012 només 825.000.

Rebutjada l’oferta per obrir una sala similar a Zeleste

La solució que sempre s’ha tingut en ment per evitar que ElMolino fos engolit pels seus problemes econòmics era la de l’arribada d’un altre inversor privat que permetés reflotar l’espai. Però aquesta via no ha prosperat, tot i que a l’estiu sí que es va estudiar -i descartar- una proposta: la del productor Rafael Moll, que va ser el responsable de la popular sala Zeleste (primer al Born i, després, al Poblenou), i que va fer una oferta econòmica per adquirir El Molino i convertir-lo en una mena de Zeleste 2, on s’hi programaria música en directe cinc dies a la setmana.

Al final, però, les diferents parts implicades en la negociació no es van posar d’acord en els termes econòmics de la proposta, segons ha pogut saber aquest diari. Això ha fet que la proposta de la sala Zeleste 2 hagi quedat enterrada en un calaix, perquè el seu promotor l’havia dissenyat per al local específic d’El Molino i no ha buscat ubicacions alternatives. La idea de reobrir una Zeleste a Barcelona queda, doncs, enterrada. Si més no, de moment.

Des de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) sempre han defensat que si algun inversor optava a fer-se càrrec d’El Molino el consistori hauria de treballar per garantir que el projecte fos atractiu per a la ciutat.