Societat 04/02/2021

Les altres víctimes de la pandèmia

El covid ha desplaçat l’atenció a altres malalties, com expliquen alguns pacients amb qui ha parlat l’ARA

4 min

Un quiròfan de l'Hospital Clínic a ple rendiment aquest divendres Francesc Melcion

BARCELONAEls malalts de covid-19 no són els únics afectats per la pandèmia. Pacients amb altres malalties es van trobar la primavera passada sense accés als seus professionals de referència i amb diagnòstics, proves, visites o operacions ajornades, ja que la primera onada del coronavirus va obligar centres d'atenció primària i hospitals a dedicar-se en exclusiva als pacients covid. Aquest escenari amenaça amb repetir-se en les properes setmanes i els professionals adverteixen de les conseqüències que pot tenir en la salut de la població que els pacients d’altres malalties tornin a quedar exclosos del sistema sanitari.

Aquesta setmana alguns grans hospitals com l’Hospital Clínic, Sant Pau o l’Hospital del Mar ja han hagut de reprogramar cirurgia no urgent per alliberar llits de crítics davant l’elevada pressió assistencial. De moment tots encara mantenen les operacions urgents i les oncològiques, i miren amb lupa quines són les intervencions que es poden ajornar a la vegada que es potencia també la cirurgia major ambulatòria, que no requereix ingrés. S’han suspès intervencions de pròtesis de genoll o extirpació d’hèrnies, per exemple. “S’ha anat programant i desprogramant amb comptagotes perquè l’objectiu és mantenir tota l’activitat que es pugui. Ningú vol que la patologia covid desplaci la resta perquè al final és control de la salut”, argumenta Mireia Puig, cap d’urgències de l’Hospital de Sant Pau, que admet que això genera “frustració” entre els sanitaris.

Ja es pot xifrar l’impacte que el covid ha tingut en l’atenció als pacients d’altres malalties. S’han diagnosticat, per exemple, un 21% menys de nous casos de càncer, segons un estudi de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC). La primera onada de la pandèmia ha suposat un descens tant en el nombre de nous diagnòstics com en l’inici de nous tractaments. Això s’atribueix tant a la suspensió de l’activitat assistencial durant els mesos de confinament com a la por dels pacients a acudir als hospitals i als CAP per por de contagiar-se de coronavirus.

Que això passarà factura en la salut de la població és evident. “El que està per determinar és la magnitud d’aquesta factura: si es detecten o no càncers en estadis més avançats i quines implicacions té”, diu Josep Alfons Espinàs, coordinador de l’oficina de cribatge de càncer del departament de Salut. A l’Hospital de Sant Pau, per exemple, es va detectar a l’estiu un repunt de diagnòstics oncològics perquè eren pacients que no havien consultat abans. Els programes de cribatge de càncer de mama i còlon, que es van aturar durant el confinament, ara funcionen “però a un ritme menor del que seria desitjable”, reconeix Espinàs. Com que l’objectiu del cribatge és la detecció precoç de tumors, “un mes o dos de retard [com va passar a la primavera] té un impacte petit”. “Evidentment, si es van acumulant retards, tindrà més impacte”, afegeix.

Ictus més greus

Malgrat la pandèmia, la resta de malalties continuen existint. Es calcula que cada dia es produeixen 35 ictus a Catalunya però les activacions del codi ictus es van reduir un 20% la primavera passada i els pacients van arribar més tard i més greus als hospitals. A més, els supervivents han tingut menys accés a la rehabilitació. No passa només a Catalunya. La situació és generalitzada. “El malalt de càncer i cardiovascular no acudeix a les consultes com abans. Hem de fer un esforç perquè vinguin”, reconeixia fa uns dies el cardiòleg Valentí Fuster, que també admet que ha augmentat la mortalitat d’aquests pacients. “No podem dir on s’ha fallat: si és el pacient que no vol anar a l’hospital o si els hospitals han sigut negligents amb els pacients no covid”. Els sanitaris estan fent l’esforç per mantenir l’activitat no covid però adverteixen que si la corba continua creixent, “la desprogramació serà total i això seria dramàtic”, admet Puig.

Tota l’activitat assistencial s’ha ressentit de l’embat del covid. També s’ha registrat un descens del 40% en les primeres visites de persones amb malalties mentals. “Estem preocupats perquè no ens arriben els pacients quan hi ha més malaltia mental a conseqüència del covid”, alerta Víctor Pérez, cap del servei de psiquiatria de l’Hospital del Mar. Ho atribueix tant a l'estigma de la pròpia malaltia i a que els pacients han evitat anar als centres sanitaris com al fet que l’atenció primària, que abans cribava aquests malalts i els derivava als serveis de salut mental, “ara no ho pot fer perquè està ocupada amb el covid”. “No ho critico, s'hi deixen l'ànima. Però que no arribin no vol dir que no existeixin”, afegeix. Són sobretot pacients amb trastorn depressiu, ansietat o trastorn mental sever. “I com passa amb el càncer i amb l’ictus, quan arribin a les nostres consultes, arribaran més greus”, conclou Pérez, que explica que s’està treballant per implementar un circuit per tal que l’atenció primària pugui derivar aquests pacients sense visitar-los.

Hem recollit el testimoni de diversos pacients que expliquen com la pandèmia ha fet endarrerir els seus tractaments, visites o cirurgies.

Leo Anglès

Reconstrucció de mama, 41 anys El 13 de març del 2020 havia de ser un dia de celebració. Aquell dia la Leo Anglès acabava la quimioteràpia després que l’estiu abans li diagnostiquessin un càncer de mama. Li van trobar 11 tumors i li van practicar una mastectomia completa: va passar per sis quiròfans en trenta dies. I quan va acabar l’última sessió de químio es va decretar l’estat d’alarma. “Jo ja havia passat el meu confinament particular, la meva pandèmia: el càncer. I havia de ser un dia meravellós però no vaig poder veure ningú i em vaig tancar a casa”, recorda. A l’abril li havien de fer una reconstrucció dels pits però la pandèmia ha obligat a endarrerir l’últim pas de la seva recuperació fins a tres cops. Ara li han donat setembre del 2021 com a data probable per entrar a quiròfan. Les revisions, diu, també “s’han fet amb comptagotes”. “Moltes visites s’han anul·lat i s’han convertit en telefòniques, quan el que necessites és presència”, explica. Durant la primera onada, la majoria de centres van substituir visites presencials per telemàtiques i només en aquells casos en què hi havia una urgència en el tractament es feia un balanç del risc-benefici. On sí hi ha anat presencialment és a l’hospital de dia per rebre tractament immunològic, tot i que admet que els primers dies li feia “por” anar-hi. “Com a immunodeprimida, era carn de canó del covid”. Hi va sola, com tots els altres pacients des que es va declarar la pandèmia. “També als TAC, on t’han de dir si s’ha reproduït o no el càncer”. Amb tot, no té cap retret. “La sanitat pública continua sent admirable, no culpo els hospitals. Si han hagut de decidir si donar un respirador a una persona de 50 anys o a una de 80, això meu no deixa de ser una cosa més”. Tot i que recorda que la gent continua posant-se malalta, amb pandèmia o sense, i molts pacients se senten perduts. Els efectes col·laterals també han sigut psicològics: el confinament, la parella en ERTO, patir pels ingressos... “No vaig tenir temps d’agafar aire, ho he passat malament”, diu. Encara en tractament, la Leo va tornar a treballar abans d’hora per necessitat econòmica. “Em quedava mig any de baixa per recuperar-me de les seqüeles físiques però ho he hagut de forçar, i el cos, per sort, ha respost”.

Teresa Rovira

Esperant una pròtesi de genoll, 73 anys La Teresa Rovira, de 73 anys, està pendent des del febrer del 2020 que l’operin d’una pròtesi de genoll a l’Hospital de l’Alt Penedès. “M’han donat diverses dates i totes s’han incomplert”, explica. A l’estiu, però, quan els hospitals ja havien recuperat l’activitat no covid, li van trucar per fer les proves preoperatòries a l’agost. “Fins i tot vaig preparar la bossa per anar l’hospital perquè em van dir que l’operació seria qüestió de dies”. Però encara no li han trucat. “Ara ja fa 328 dies d’espera. L’últim que em van dir és que seria a finals d’any o al gener, però no crec que em cridin ara que cada dia hi ha més ingressats per covid”, argumenta. La Teresa viu sola i la recuperació postoperatòria l’hauria de fer en un centre assistencial. “Ara ja no em fa il·lusió que em truquin per operar-me, em faria por”, reconeix. I això que els problemes de mobilitat al genoll li resten qualitat de vida. “He deixat de sortir a caminar. Entre el covid i la cama, que no m’acompanya, tot queda minvat”. “Ara és qüestió de vigilar per no fer girs amb el genoll perquè no es torni a col·lapsar mentre espero que m’operin”, explica.

Pol

Una hèrnia discal tractada per la sanitat privada El Pol és un dels lectors que han respost a la crida que hem fet demanant testimonis de pacients afectats per l’ajornament de proves o cirurgies degut al covid, sobretot durant la primera onada. El Pol explica que tenia una hèrnia discal amb pinçament al nervi de la cama. “Em van receptar els tractaments a còpia d’anar a urgències quan el dolor era insuportable. Des d’un inici em recomanaven que anés per privat els mateixos metges que em visitaven”, explica. Finalment, decideix avançar per la via privada les visites, les ressonàncies i les infiltracions a l’espera que el puguin operar a la pública. Quan li truquen, el termini per operar és d’un any i mig, així que decideix operar-se també en un centre privat, ja que l’hèrnia li impedeix fer tasques quotidianes com agafar a coll el seu fill de menys d’un any. També han escrit lectors explicant experiències satisfactòries quan al juny es va reprendre l’activitat ordinària a CAP i hospitals.

Sònia Melero

Pacient de càncer de mama, 50 anys Quan es va decretar l’estat d’alarma, la Sònia estava pendent de començar el tractament de radioteràpia per un càncer de mama diagnosticat la primavera del 2019. “Vaig estar esperant i no em trucaven, i, llavors, es va decretar l’estat d’alarma i em van dir que s’aturava tot. Sort que ja havia fet la quimioteràpia i que m’havien operat, perquè els tractaments de químio es van parar”. Un mes i mig després, li van trucar per començar la radioteràpia. Reconeix que li feia por anar a l’hospital. “Vaig trucar a la radioncòloga per preguntar-li «Hi vaig?». I ella em va dir: «Tu què creus? No hi ha opció, t’hi va la vida». No dormia pensant en si en el trajecte o en la sala d’espera es podia contagiar de covid, però a la vegada també temia que amb l’endarreriment el càncer no es tornés a reproduir. “A veure si no m’hauran agafat a temps”, pensava. A l’estiu va fer un limfedema –acumulació de líquid– al braç dret a conseqüència del tractament i ara està pendent que la cridin per fer rehabilitació, ja que té problemes de mobilitat. “La meva feina en depèn perquè és la mà dreta, però ja m’han dit que normalment hi ha una demora de sis mesos i ara pot ser d’un any o més degut al covid”, explica. “Tampoc estic fent el seguiment que tocaria però no hi penso perquè si no, no viuria. L’altre dia em va trucar la radioncòloga perquè ja no visita presencialment. En teoria m’ha de palpar i tocar el pit, però no m’ha vist des que vaig acabar la radioteràpia al maig. Com puc saber que el pit, que està dur, o que la cicatriu que està aixecada, no és res? Estàs deixada de la mà de Déu i ells també estan perduts. El covid ha passat a primera línia, i ho entenc perquè és una pandèmia, però els altres també som aquí i també tenim situacions difícils. Però ho has d’acceptar”, diu Melero, que ha trobat a faltar “l’acompanyament i l’escalfor” d’abans de la pandèmia.

Ania G.

Mare d’un nadó amb displàsia de malucs L’Ania explica que al seu nadó de 16 mesos no li van detectar una displàsia de malucs perquè quan tenia sis mesos, la primavera passada, no li van fer “les ecografies de control pertinents” perquè l’activitat ordinària es va aturar per la pandèmia. “Ara ens trobem que una cosa que s’hauria solucionat de forma molt senzilla als sis mesos haurà de passar per tractament o cirurgia. El nen no camina bé i pot tenir seqüeles. Al damunt, aconseguir l’ecografia quasi deu mesos més tard ha sigut molt complicat, i avui encara no tenim hora per veure la traumatòloga pediàtrica”.

Pedro Alumà

Pacient d’ictus, 68 anys És el seu fill Jorge qui explica que el seu pare, Pedro Alumà, va patir un ictus hemorràgic el 18 de gener de l’any passat. A l’Hospital de Sant Pau els van dir que, per les dimensions de l’hemorràgia, no se’n sortiria. Va estar un mes a l’UCI i el cas es va complicar amb una pneumònia i amb la grip A. Quan es va recuperar el van traslladar al parc sanitari Pere Virgili per fer rehabilitació. Era el 27 de febrer. Deu dies després, quan l’amenaça del covid ja era real, es van suspendre les visites dels familiars i poc després la rehabilitació en grup que el Pedro feia per recuperar-se de les seqüeles de l’ictus. Per telèfon, el Jorge va notar que el seu pare estava “molt desanimat, desorientat i sol”. “A més, ja només feia rehabilitació mitja hora al dia a l’habitació”. Per tot plegat, la família va decidir llavors portar-lo a casa per continuar allà la rehabilitació pel seu compte i avançar així en la seva recuperació, ja que les seqüeles eren importants. Tenia les funcions motores afectades, problemes de visió i era 100% dependent. Van contactar amb una fisioterapeuta i una terapeuta ocupacional. Quan al juny es va poder reprendre la rehabilitació, ara ja a l’Hospital de l’Esperança, els van dir que els exercicis fets durant aquells dies havien ajudat molt. “Segur que ens vam equivocar en coses perquè eren professionals sense experiència en ictus, però eren de confiança i vam fer-ho el millor que vam poder”, assenyala el Jorge. El Pedro fa ara rehabilitació ambulatòria. “Diuen que els primers sis mesos són claus, però el pare va ingressar a l’Esperança quan ja havien passat cinc mesos des de l’ictus. Ara el marge de millora és mínim”. La Fundació Ictus alerta que la pandèmia també ha tingut conseqüències sobre la rehabilitació i els controls posteriors dels supervivents d’ictus. Fins a 6 de cada 10 pacients no van poder seguir programes de rehabilitació presencial durant el confinament, tot i que la majoria van rebre seguiment telemàtic adequat. La fundació ha posat en marxa un programa per oferir assessorament gratuït de forma telemàtica a les persones que han patit un ictus i necessiten algú que els guiï en el procés de recuperació. És una de les estratègies, indiquen, “per mantenir una atenció sanitària de qualitat als pacients en la situació actual”.