Ara que ja som a l'estiu, aquella coneguda sentència de Mies Van der Rohe "menys és més" es fa força evident en platges, terrasses i places. Una multitud de petites arquitectures efímeres apareixen amb l'única intenció de generar una zona d'ombra. L'arquitectura de l'ombra és tan antiga com antic és l'acte savi de l'home que seu sota l'ombra d'un arbre per protegir-se dels rajos solars. I potser el Mediterrani és un dels llocs del món on aquesta tradició ha generat més art i literatura i alhora més recursos casolans, saviesa local i arquitectures vernaculars. Aconseguir ombra a les ribes del Mediterrani ha generat infinitat de tipologies d'estructures: de la haima a la casba, les medines, el tendal, el chamizo o barraca, els umbracles, la cortina, el cobert de gelosies, l'ombrel·la, la persiana, etc. Totes aquestes arquitectures d'ombra tenen un únic propòsit: que la vida flueixi.
