El PSC i Barcelona en Comú: anatomia d'una relació convulsa

BarcelonaLa història recent de la ciutat de Barcelona no s'entén sense els acords entre el PSC i Barcelona en Comú. Tampoc sense els seus desacords. L'últim, aquest mateix dilluns, va acabar amb l'alcalde, Jaume Collboni, retornant al calaix el projecte de pressupostos del 2025 per a la ciutat. La pròrroga dels comptes municipals és la factura que deixa l'enèsima desavinença entre tots dos partits a l'Ajuntament de la capital catalana, l'últim capítol d'una relació sempre convulsa.

I això que la negociació dels pressupostos apareixia com la prova del nou sobre fins a quin punt era possible un canvi en les relacions entre socialistes i comuns a Barcelona. Després de l'adeu d'Ada Colau del ple i amb ERC sumida en el drama del seu propi procés intern, el govern municipal havia multiplicat els gestos cap a Barcelona en Comú. Fins al punt que a principis de desembre tots dos grups van presentar conjuntament el primer pas per intentar regular el lloguer de temporada a la ciutat.

Aquella fotografia conjunta entre la primera tinent d'alcalde, Laia Bonet, i la nova líder de BComú a l'Ajuntament, Janet Sanz, semblava assentar les bases d'una nova etapa. Una sintonia que es traduïa també en la proliferació de grups de treball conjunts, comissions d'estudi sobre habitatge i desenes de reunions més o menys informals per parlar de les ordenances fiscals i els pressupostos.

Però quan tot semblava encarrilat per a un pacte en les ordenances fiscals, un desacord d'última hora al voltant de les terminals de creuers del Port va fer-ho trontollar tot. Un compromís explícit del govern municipal en contra d'obrir una hipotètica nova terminal de luxe va salvar aquell pacte, però aquella negociació agònica va fer rebrotar dins de l'executiu la llavor de la desconfiança envers els comuns.

A més, aquell episodi va malmetre també un dels ponts que fins aleshores havia sigut més sòlid entre els comuns i el PSC en aquest mandat: el del quart tinent d'Economia, Jordi Valls, un dels pocs membres de l'executiu de Collboni que no arrossegava ferides amb Barcelona en Comú pel fet d'haver compartit executiu en el passat. Ell era l'encarregat també de negociar els pressupostos per part del govern.

L'avís dels Tres Tombs

L'aprovació in extremis de les ordenances, doncs, va fer saltar les alarmes entre l'equip de Collboni. Transitant sempre sobre el difícil equilibri d'haver arribat a l'alcaldia marcant distàncies amb els comuns però al mateix temps allargar-los la mà com a socis prioritaris al costat d'ERC, l'alcalde tenia clar que no volia veure's arrossegat amb els pressupostos a una altra negociació on anessin apareixent noves exigències durant el camí.

D'aquí les seves declaracions del diumenge 12 de gener durant els Tres Tombs de Sant Andreu, en què va avisar que volia un final de negociació exprés. O caixa o faixa. Aquell dia el PSC ja havia decidit que no acceptaria més condicions dels comuns –ni funerària pública, ni més superilles ni, sobretot, blindatge de la reserva del 30% d'habitatge social– a canvi dels comptes. O acord tal com estava, o pròrroga.

L'ultimàtum no va caure bé a les files de Barcelona en Comú, que el va llegir com una renúncia de Collboni a enfrontar-se als lobis immobiliaris de la ciutat. Aquest cop, però, les crides de Janet Sanz a l'alcalde perquè agafés les regnes de la negociació no van servir de res. I la pròrroga, que des del dia dels Tres Tombs ja molts donaven per feta als passadissos de la Casa Gran, va ser un fet.

L'historial de ferides

Entre els comuns hi ha qui veu en el que ha passat aquests dies una reedició de les negociacions de l'any passat. Aleshores entenen que el govern municipal no va voler els seus vots perquè li convenia un pacte només amb ERC que facilités l'entrada –després frustrada– dels republicans al govern. Aquest cop, apunten algunes fonts, també han precipitat el desacord perquè ja els anava bé la pròrroga.

Tot i la distància, diverses fonts consultades per l'ARA admetien les últimes hores que tots dos grups hauran de tornar-se a entendre més endavant durant el mandat. ¿Però per què dos partits acostumats a entendre's amb més o menys diferències en moltes altres administracions xoquen tant a Barcelona? Hi ha una particularitat que cal tenir en compte. Barcelona ha estat en els últims anys un dels pocs llocs on tots dos espais s'han disputat realment la victòria.

Aquesta competició ha provocat topades en debats sensibles –abans, durant i després de governar plegats– i episodis com ara la sortida de Collboni del govern d'Ada Colau per centrar-se en la campanya electoral pocs mesos abans d'acabar l'anterior mandat. Un adeu que l'ara alcalde va comunicar a la llavors alcaldessa a través d'un missatge de WhatsApp.

Tanmateix, tots dos grups han acabat governant plegats durant gairebé sis anys en els mandats de Colau. I d'una manera o una altra, han sigut decisius en les investidures dels últims anys. El 2015 el PSC va donar suport a Colau després que ella guanyés les eleccions, i el 2019 va fer el mateix per, de la mà també dels vots de Manuel Valls, mantenir-la a l'alcaldia en detriment d'ERC. El 2023 la fotografia va ser inversa. Van ser els comuns qui van donar els seus vots a Collboni –aquest cop amb el PP– per barrar el pas a un govern de Junts. "Se les tenen, però en el fons es necessiten", resumeix una font de l'oposició.