TRIBUNALS

La batalla del PP per preservar una festa cada cop més minoritària

El TC tomba la prohibició dels toros a Catalunya, una tradició que segueix menys del 10% de l’Estat
La batalla del PP per preservar els toros, una festa cada cop més minoritària

Va ser el 25 de setembre del 2011. Aquell dia, prop de 18.000 persones van omplir la Monumental per veure l’última corrida de toros a Barcelona. José Tomás, el torero de Galapagar (Madrid), va tornar a ser l’únic capaç d’aconseguir la proesa d’omplir l’única plaça en actiu de Catalunya. Fins i tot l’artista mallorquí Miquel Barceló va dissenyar el cartell per a l’ocasió i, entre crits de “llibertat” i alguna senyera, els taurins es van conjurar perquè les corrides tornessin aviat, cosa que la sentència d’ahir del Tribunal Constitucional tombant la prohibició permetria.

La realitat, però, és que la quinzena d’espectacles que es van celebrar aquell últim any de toros amb prou feines van congregar alguns centenars d’espectadors, molts d’ells turistes. La tauromàquia estava tocada de mort a Catalunya, i la prohibició -en termes taurins- va ser l’estocada final. Cinc anys després, les corrides no presenten una situació més esperançadora a Espanya, on les estadístiques que publica el ministeri de Cultura mostren que aquesta tradició no interessa a més del 10% de la població. Segons l’ Enquesta d’hàbits culturals del 2015, un 9,5% dels ciutadans van assistir l’any passat a algun espectacle taurí, però el percentatge baixa a només un 6,9% en el cas dels que van anar a veure una corrida. En paral·lel, aquest tipus d’espectacles han passat de repetir-se 953 vegades el 2007 a fer-ho només 394 cops l’any passat, un descens del 58%, tal com recull l’ Estadística d’assumptes taurins del mateix ministeri. Fins i tot les comunitats que més corrides celebren -Andalusia, les dues Castelles i Madrid- han vist reduir-se aquests esdeveniments al voltant d’un 30% des del 2011.

Masculina, rural i jove

Els aficionats a la tauromàquia, però, ho veuen d’una manera molt diferent. Argumenten que, en realitat, el nombre de festivitats populars amb toros i vaquetes, com per exemple els correbous, han passat dels 14.262 l’any 2011 als 16.383 del 2015. Citen els mateixos estudis del ministeri de Cultura per subratllar que l’afició ha remuntat un punt percentual en els últims anys i circumscriuen el retrocés de l’afició a la crisi econòmica.

“El nombre d’assistents té molt a veure amb la qualitat de l’espectacle”, afegeix el president de la Unión de Toreros i patró de la Fundación del Toro de Lidia, Juan Diego. Ell recorda que només a la Comunitat de Madrid hi ha un milió d’espectadors a l’any i, per tant, descarta que les corrides estiguin en decadència, perquè algunes places han augmentat el seu aforament. La cosa va per poblacions, com demostren les estadístiques que concentren el nombre d’aficionats al centre de la Península. Les estadístiques també assenyalen que principalment es tracta d’una activitat masculina, rural, i en la qual els joves tenen una presència destacada -sobretot a les festivitats populars-. Però Diego lamenta que el sector no ha sabut respondre als “atacs violents dels animalistes” i confia que amb la millora econòmica i la decisió del Tribunal Constitucional (TC) els aficionats guanyin autoestima. “És una activitat legal i si un empresari vol programar toros ha de tenir llibertat per fer-ho”, rebla. El mateix considera el representant de la ramaderia salmantina de Garcigrande, Justo Hernández, que ahir celebrava que Catalunya, la zona de l’Estat que “històricament és la que ha produït més toreros famosos”, pugui tornar a acollir corrides. “Som el segon espectacle de masses després del futbol, i funciona. És rendible i és real, perquè no gasta més del que ingressa en cada espectacle”, insistia.

El PP en fa bandera

Hernández també criticava que la decisió de la prohibició hagués sigut política, perquè “els toros no tenen idees polítiques”, tot i que també és un partit polític com el PP el que ha fet bandera d’aquesta causa. Crida l’atenció perquè, si més no a les Illes Canàries, també va ser el PP qui va promoure l’any 1991 la prohibició de les corrides a l’arxipèlag. La decisió es va prendre després d’una dècada sense espectacles d’aquest tipus i mai ha aixecat cap tipus de polseguera.

La prohibició catalana, per contra, va fer que el PP promogués un recurs al TC i ahir, amb una majoria conservadora sòlida -vuit vots a favor i tres en contra-, el tribunal va decretar que Catalunya va anar més enllà de les seves competències l’any 2010 perquè no pot prohibir una festa que és patrimoni cultural. La decisió de fer-la Patrimoni Cultural Immaterial, però, és posterior a la prohibició catalana, i es va adoptar un cop el PP va tornar al govern central. Durant aquests anys, també ha demanat que la Unesco declari les corrides Patrimoni de la Humanitat, ha fet tornar els toros a TVE i ha promogut una sèrie de trobades intel·lectuals per revaloritzar-los.

Va ser en aquest clima que al març l’Associació Nacional d’Organitzadors d’Espectacles Taurins (Anoet) va presentar un estudi econòmic que assegura que els toros generen un impacte de 1.600 milions anuals a l’Estat, i que per cada euro amb què se subvenciona, el sector en genera 2,8. La mateixa Anoet, dos anys abans, va posar el crit al cel per la “crisi estructural” que amenaçava “molt seriosament el futur del sector”. Amb l’Estat a favor i el TC de part seva, els aficionats a la tauromàquia ignoren l’estadística i creuen que ja han tocat fons i ara només poden créixer.

Què pot costar al Govern la decisió de blindar les corrides?

La prohibició taurina a Catalunya portava associat el pagament d’indemnitzacions als interessats que es van quedar sense poder desenvolupar la seva activitat. La Generalitat va rebre 29 peticions de compensació, entre les quals hi havia la dels propietaris de la plaça Monumental -el grup Balañá-, organitzadors de les corrides, empreses de transport de bestiar, un equip mèdic, una agència de comunicació, dues ramaderies i toreros. Entre totes superaven els 300 milions d’euros.

El Govern, però, només va reconèixer una reclamació, la que va presentar Balañá, i la va xifrar en 329.698 euros. Balañá demanava 10 milions i va recórrer la decisió al TSJC. El departament d’Economia de la Generalitat va explicar ahir a l’ARA que Balañá no és l’únic que va recórrer. Hi ha cinc reclamacions més a l’espera de ser resoltes pel TSJC. La decisió del TC, previsiblement, contribuirà a desencallar aquestes demandes.

Més continguts de