ABUSOS SEXUALS A L’ESGLÉSIA

De la confessió a la negació

El mossèn admet que es va equivocar i en una segona conversa nega els abusos
Panoràmica de la casa parroquial de Vilobí d’Onyar des de l’església. / DAVID BORRAT

“Ves-te’n en pau i bones festes”. Però no era el moment d’acabar la conversa. Després d’haver admès les meves culpes, després d’entrar en un confessionari vint anys després, tocava preguntar-li a mossèn Tomàs què havia passat amb els nens de Vilobí d’Onyar durant els anys 60, 70 i 80. ¿Hi ha un escenari millor per admetre els errors? Acabava de parlar, just feia una hora i mitja, amb una de les víctimes, un home que superava els 60 anys a qui no coneixia de res. M’havia explicat un període de la seva vida que havia mantingut tancat en un calaix, i havia confessat cinquanta anys després els abusos que mossèn Tomàs va cometre amb ell durant quatre anys.

Després de tres quarts d’hora esperant dins l’església va entrar el mossèn amb un caminador. Va inspeccionar la nau central, va saludar aquell noi que l’esperava assegut en un banc fullejant un llibre de Josep Pla -en realitat meditant la manera com podia abordar la conversa sobre els abusos- i va entrar al confessionari. Allà, en aquell petit cubicle on havia passat tantes hores, va respondre a les preguntes sobre els fets que havien turmentat uns quants menors de Vilobí i altres pobles de la zona. “No me’n recordo. Què va passar? A l’hospital?”, va ser la primera reacció, confusa, vaga. La claredat que havia tingut durant la confessió prèvia, amb una llarga xerrada sobre la Mare de Déu, havia desaparegut. Assegurava que no sabia res del que havia passat a Vilobí. “Molts nens van patir durant aquells anys amb vostè. ¿Els demana perdó pel que va fer?” Mossèn Tomàs dubtava, frases curtes, gairebé un xiuxiueig inconnex. “Sí, ja està. No s’hi ha de pensar més. Sempre s’ha de demanar perdó. Qui no l’ha esguerrat alguna vegada?”, va preguntar-se. “¿Es va equivocar?”, vaig insistir. “Potser sí, no me’n recordo. Si em vaig equivocar, demano perdó i fem les paus. No hi ha d’haver rancor ni venjança”.

Disculpes a les víctimes

Mossèn Tomàs sabia on es trobava. Dins un confessionari. I era conscient que hi havia algú feinejant a l’altra punta de l’església. “Abaixem les agalles ”, va demanar-me després de mirar cap a l’horitzó, intentant que la conversa continués sent un xiuxiueig. “Admet que es va equivocar?” La xerrada arribava al final, el capellà ja havia entretallat la pregunta amb un educat “S’ha acabat”. “Sí, ho he de reconèixer i endavant”. Faltava una última qüestió. “¿Ho puc traslladar als nens?” La resposta va ser un lacònic “sí”, just abans d’imposar tres avemaries per redimir els pecats. “Jo també faré penitència”, va afegir abans de demanar-me una abraçada de comiat.

La segona conversa amb el mossèn, ja després de les festes, va ser a la casa de repòs d’Arbúcies, on viu ara. Quan li vaig recordar que era el periodista que l’havia visitat a l’església va donar una ullada al voltant, una sala plena de gent amb rostre cansat mirant la televisió, i va dur-me a la seva cambra. L’habitació 111. Allà vam tenir una conversa afable de gairebé una hora. Aquest cop, fora del confessionari, mossèn Tomàs va ser taxatiu: “No vaig fer res greu, cap tocament de penis”.

La seva reacció va ser radicalment diferent de la que havia tingut en la primera trobada. Va repetir cinc cops “Per què surt ara això?”, molest perquè gairebé vint anys després de marxar de Vilobí apareguin aquestes acusacions. “¿Trenta-tres anys esllomant-me per ells i ara m’ho paguen així?”, es va plànyer mentre es preguntava sobre els interessos que hi havia al darrere d’aquest cas. “Perquè soc de l’Opus. Ara ho entenc tot. Són coses del dimoni, que persegueix les persones de bé”, va sentenciar abans de llançar un advertiment: “Que vinguin i m’ho diguin a la cara”.

Mossèn Tomàs se sentia víctima, tot i admetre que “potser sí” que hi havia hagut alguna “carícia” a la cuixa d’algun nen, que a alguns nois se’ls posava a la falda perquè se sentissin més còmodes i segurs, i que ell era dins de la cambra on els nens es dutxaven perquè era inevitable, ja que no hi havia portes. “Per què busquen això ara en un pobre vellet de 100 anys?”, va repetir. “En té 90, mossèn”, vaig puntualitzar. A punt de fer els 91, que els complia tres dies més tard.

Tot és “fals”

Abans d’acabar va demanar-me que parlés amb mossèn Eduard de Ribot, rector de la parròquia d’Arbúcies, i net d’una de les famílies fundadores del col·legi Bell-lloc, on mossèn Tomàs havia treballat durant trenta anys. La conversa amb ell, just davant l’altar, va durar tres minuts, i va ser en un to radicalment diferent del que van utilitzar els responsables del bisbat de Girona i del mateix col·legi, molt més disposats a col·laborar per aclarir els fets. Mossèn Eduard va dir enèrgicament que tot el que es deia de mossèn Tomàs era “fals”. I va acompanyar la contundent negativa amb un avís: “Demà mateix contractaré l’advocat de la família perquè vigili el que publiques”. “És una amenaça?”, vaig preguntar. “Pren-t’ho com vulguis”.

Més continguts de