Construir-se una casa a Barcelona amb pladur i mòduls prefabricats

BarcelonaLa casa està feta de planxes de pladur i mòduls d'obra, aquelles estructures rectangulars que es planten a qualsevol lloc per utilitzar-les com a oficina quan es construeix una nova promoció. La Rebeca i la seva família han construït d’aquesta manera una casa a Barcelona, pocs minuts a peu d'una parada de metro. Lògicament, sense permís d'obres i amb el cor en un puny que l'Ajuntament la tiri a terra en qualsevol moment. Però almenys és seva. Prefereixen això a estar en un pis o en un local ocupat. Si els desallotgen, diu, s'enduran la casa prefabricada a un altre lloc.

El seu nom real no és Rebeca. Per raons òbvies prefereix mantenir l'anonimat, però considera important donar el seu testimoni per trencar estereotips, i més encara després del que va passar aquesta setmana al local incendiat de la plaça Tetuan, on van morir quatre persones. La Rebeca diu que a ella, com a tothom, li encantaria tenir un habitatge de propietat o poder llogar un pis. Però com que tal com estan els preus ho veu impossible, s'ha limitat a buscar-se la vida. “Jo puc viure a qualsevol lloc, però les meves filles no”, diu. Té dues nenes de 10 i 12 anys. El marit és camioner i guanya uns 1.300 euros al mes.

La Rebeca ha construït la casa en un petit terreny que va comprar el seu pare després de demanar un préstec. Com que no tenia diners per aixecar-la de maons, ho ha fet amb mòduls prefabricats. “Són casetes d'obra. Les vaig comprar a un constructor que se'n volia desfer amb la pandèmia”, explica. Cada mòdul li va costar mil euros i els va anar comprant de mica en mica, a mesura que va aconseguir reunir els diners. Primer un, després un altre, fins que en va ajuntar quatre. A sobre dels mòduls prefabricats ha col·locat una estructura de ferro amb forma de teulada perquè la casa a simple vista sembli un habitatge convencional, i també té previst revestir la façana amb paper pintat perquè simuli que està feta de maons i així no tenir problemes amb l’administració.

La Rebeca també ha dividit l'interior de la casa en diferents estances amb planxes de pladur. D'aquesta manera ha fet tres petites habitacions, una cuina-menjador i un lavabo. “Les planxes les aconseguim d'una fàbrica que les tira perquè estan doblegades o fetes malbé per alguna cantonada. Les recollim a la nit, quan la fàbrica tanca”, declara. També aprofiten les restes de formigó de les obres. D'aquesta manera van aconseguir aplanar el terreny abans de col·locar els mòduls prefabricats. I són uns assidus de qualsevol cosa que es regali a Wallapop.

Un resultat sorprenent

El resultat és sorprenent. La casa per dins sembla un habitatge convencional. Algunes parets de pladur estan revestides amb rajoles o amb pintura de colors. Hi ha un lavabo completament equipat amb fins i tot una dutxa amb mampara, i la cuina també fa goig de veure, amb electrodomèstics nous. La Rebeca diu que els està pagant a terminis durant dotze mesos. Al menjador també hi ha un còmode sofà que, segons diu, li van regalar a Wallapop i que al començament feia fàstic. Va estar tres dies netejant-lo. Ara està impol·lut.

Lògicament, a la casa encara hi falten moltes coses: en alguna paret encara hi ha tubs i cables penjant i alguna habitació encara no està acabada. Però no hi falten les coses essencials: el tub d'aigües residuals està connectat amb el desguàs general i hi ha aigua i llum. Això sí, punxada, i de vegades salten els ploms. Segons diu la Rebeca, el seu marit és un manetes. Fins i tot tenen internet. Han contractat una companyia.

La tònica general

La coordinadora tècnica de l’associació Moviment Quart Món, Jessica González, assegura que aquesta és la tònica general. És a dir, les famílies que resideixen en habitatges precaris, fins i tot en naus industrials, fan tot el possible per viure en les millors condicions dins de les seves possibilitats econòmiques. “Fan un gran esforç per dignificar la seva situació. Nosaltres tenim l'estereotip que viuen en un lloc brut, però no és així”, assegura. El Moviment Quart Món dona suport a 98 famílies a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Moltes tenen fills que estan escolaritzats.

La Rebeca diu que li encantaria que les seves filles continuessin estudiant i anessin a la universitat i que no tinguessin una vida com la seva. Admet que ella viu amb por. Tem que la desallotgin i que tots els seus esforços es quedin en res. “Jo no visc, jo sobrevisc”, puntualitza.