L’equip del CAP Rambla de Sant Feliu de Llobregat sortint a saludar els veïns que els aplaudeixen

PANDÈMIA

12 testimonis de la lluita contra el coronavirus

Les històries d’aquestes persones, entre les quals hi ha personal sanitari i d'altres serveis essencials, són l’homenatge als milers de professionals que es posen en risc per ajudar-nos a superar la crisi

L’equip del CAP Rambla de Sant Feliu de Llobregat sortint a saludar els veïns que els aplaudeixen
LARA BONILLA / MARIA GARCIA / JORDI MUMBRÚ / LAIA VICENS / XAVIER GRAU / GERMAN ARANDA / PAU ESPARCH / ALBERT LLIMÓS / SÍLVIA MARIMON / MARIA ORTEGA

Amb una puntualitat encomanadissa i entusiasta, cada dia a les vuit del vespre comença un aplaudiment col·lectiu tan sentit com, gairebé paradoxalment, eufòric. El picar de mans es barreja amb crits, clàxons, música i fins i tot pirotècnia. És l’homenatge i l’escalf, i també l’energia, que la societat envia als professionals de la sanitat, els treballadors que més se la juguen en la primera línia de la lluita contra el covid-19 -i de la resistència dels quals depèn en gran mesura l’arquitectura de la contenció-. És l’agraïment que més ha calat entre la gent, i s’ha acabat fent extensiu a tants i tants professionals, milers, que se la juguen. En aquest dossier ens hi afegim amb les històries i experiències de dotze testimonis que representen aquests milers de treballadors, els imprescindibles herois del coronavirus.

Hi trobareu metges i professionals de la infermeria, esclar. Com els protagonistes de la foto del costat, personal del CAP Rambla de Sant Feliu de Llobregat, que ens van fer arribar la imatge. Sense experiència prèvia ni tot el material que seria desitjable, han posat tota la seva professionalitat al servei de la ciutadania. Es reuneixen al migdia i incorporen tot el seu coneixement per atendre els pacients amb seguretat i tan bé com poden. Quan parles amb ells no expliquen que estan malament, al contrari. Parlen d’ànim, i encoratgen la gent a seguir treballant i lluitant. I té molt mèrit, perquè els professionals de la sanitat tenen molt a la vora moltes de les pors que afecten qualsevol persona, com ara contagiar familiars. Tots van rotant i molts acaben passant per les UCI. No és només que visquin enganxats a una mascareta i uns guants, és que ara ja se separen físicament de parelles, fills, pares i amics. Fins quan? Ja ho veurem.

Però no només ells. També hi trobareu investigadors, que són els que han de proporcionar les eines més efectives d’aquest pols, tant les de profilaxi i contenció com la tan anhelada vacuna. Els professionals de la neteja, siguin d’edificis o dels carrers, tan importants sempre però més ara, i tan fronterers amb l’incivisme de tots plegats. Agents de policia, que vetllen perquè es compleixi un més que imprescindible confinament i topen amb la increïble i lesiva irresponsabilitat d’uns quants (1.500 denúncies diàries). Els farmacèutics, notícia inicialment per l’allau de peticions de mascaretes, guants i gel desinfectant però que han seguit al peu del canó perquè hi ha altres malalties que sí que tenen medicaments.

I els mestres i professors, als quals el canvi en el seu terreny de joc els ha situat en una posició complexa que, condicionada per les administracions, comencen a gestionar a empentes i rodolons. Els assistents i educadors socials, aquests infermers logístics i de l’ànima que són vitals en una lluita de crisi constant -i sense prou agraïment ni reconeixement- perquè ningú no es quedi enrere.

Cal recordar també els professionals de la informàtica i les telecomunicacions: ara que hem descobert que la distància social i el fet de no veure’ns són més desagradables que no ens pensàvem, ens aferrem als seus coneixements. ¿Us heu parat a pensar en tot el que condensen les dues paraules fibra òptica? Per no parlar de les persones que regenten els quioscos, sense les quals no estaríeu llegint aquestes línies.

Són ells, però també d’altres. Hi podria haver transportistes, personal de benzineres i supermercats, treballadors de fàbriques que no poden parar... Hem de ser conscients de la seva feina i estar-los agraïts. Ara, i després.

“Ningú no s’ha queixat de les llargues jornades laborals”

Mireia Puig, cap del servei d’urgències de l’Hospital de Sant Pau

No sap si aquesta pandèmia serà el pitjor que ha viscut en la seva carrera professional, però té clar que és una situació “sense precedents”. “Confio que no ens hi trobem més, perquè posa al límit la capacitat dels recursos i dels professionals”, admet Mireia Puig, cap d’urgències de l’Hospital de Sant Pau, servei on treballa des del 2003 i que dirigeix des de fa tres anys. Té paraules de reconeixement per a tots els professionals, des de metges i infermeres fins a personal administratiu, de neteja, manteniment i informàtics. Per a tots, diu, és “una situació nova” que, d’entrada, “produeix por”, però han sabut ser prou “flexibles” per adaptar-s’hi. “Hem de lluitar contra una malaltia difícil que provoca patiment als pacients, que estan molt espantats, i això és molt dur”, reconeix. També han de lluitar contra la impotència de veure com el material sanitari escasseja i, tot i les llargues jornades laborals des que va esclatar el primer cas -ara intenten no sobrepassar les 60 hores setmanals-, “ningú no s’ha queixat”. I no amaga que està “preocupada” perquè els hospitals estan arribant al “sostre” de la seva capacitat.

A l’esgotament físic i mental s’hi afegeix una situació personal “complexa”. A casa, als sanitaris els esperen parelles, fills i pares de qui fer-se càrrec “i cadascú navega per la situació com pot”, reconeix. De fet, molts sanitaris “s’han confinat lliurement i no poden atendre les famílies”. I aquest és un altre pes que han de carregar. N’hi ha que s’han aïllat per no contagiar els familiars i d’altres perquè els familiars no els contagiïn a ells i poder seguir treballant. Saben que són més necessaris que mai. Però l’impacte del coronavirus sobre els professionals sanitaris és superior al de la població general. “Els sanitaris s’estan posant malalts i és un hàndicap important que hem de vèncer en equip”. Però per sort, destaca, la majoria no han d’ingressar, passen el virus a casa i després es reincorporen a les trinxeres.

Se sent “molt orgullosa” de l’hospital on treballa, on es van prendre “decisions molts difícils en moments molt precoços”. No pot dir el mateix de les administracions. Creu que va faltar “previsió” i que el confinament, sobretot en el cas de l’Estat, “no s’ha pres seriosament”, si bé “és una eina molt important”.

A casa, el covid-19 és tema de conversa. El marit és metge intensivista i prenen mesures de semiaïllament per no contagiar els dos fills -de tres- que viuen a casa. “Dinem i sopem separats, netegem el lavabo amb lleixiu després de cada ús i ens dutxem i rentem la roba quan entrem a casa”. I agraeix que els fills, de 19 i 20 anys, s’encarreguin de la llar mentre els pares es deixen la pell a la feina. Lara Bonilla

“Sense recerca no ens en sortirem, d’aquesta crisi”

Jordi Surrallés, Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau

Coordina la recerca que es fa a l’Hospital de Sant Pau i que aquests dies passa pràcticament tota pel coronavirus. La resta d’investigacions, excepte les més urgents i costoses, s’han aturat o funcionen amb serveis mínims, perquè també estan afectades per les mesures de confinament. Però la recerca en covid-19 més que al laboratori es fa amb pacients. El que abans eren mesos de gestions burocràtiques per engegar línies de recerca s’està fent ara a correcuita i en temps rècord. Com a director de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau, Jordi Surrallés, genetista de professió, s’ha bolcat en buscar finançament per a les diferents línies d’investigació en covid-19 que s’han engegat. Ja han començat un assaig clínic per tractar la malaltia amb una combinació de fàrmacs ja existents: la hidroxicloroquina, un antimalàric que ja es fa servir per al tractament de malalties autoimmunes, combinada amb fàrmacs antiinflamatoris per controlar la inflamació pulmonar de la lluita contra el virus. Hi ha altres línies de recerca obertes: des de la recerca de biomarcadors que permetin predir quins pacients tenen més risc de patir pneumònies greus fins a un estudi en dones embarassades afectades pel virus o un altre per utilitzar el plasma de persones curades de covid-19 en pacients immunodeprimits o pacients grans amb poques defenses.

Els fons per a aquests i altres projectes de recerca arriben de la Generalitat, de l’Estat, de la Unió Europea i de fundacions privades. “Aniran sortint convocatòries, perquè ara hi ha molta necessitat de recerca i sense recerca no ens en sortirem”, alerta. Surrallés lamenta que només ens recordem de la recerca quan estem malalts. Creu que una pandèmia com l’actual posa “en evidència” que la recerca biomèdica és cabdal. “Però la recerca no dona vots i els governs no hi han donat prou suport, com sí que s’ha fet en altres països del nostre entorn, que inverteixen el doble que Catalunya i l’Estat”, diu. Confia que, almenys, aquesta crisi serveixi “per remoure consciències” i tots pensem en “salut i recerca” quan tornem a anar a votar. L.B

“Seguim oberts per la gent, encara que en vinguin quatre”

Angelina Serra, quiosquera

Amb 62 anys, Angelina Serra continua obrint cada matí, a les 8 h, l’únic quiosc del petit poble de Porqueres (Pla de l’Estany), situat a la plaça Marià Fortuny. Fa 21 anys que va guanyar la plaça pública que va convocar l’Ajuntament de la població per gestionar el petit quiosc, que ven diaris, revistes i llaminadures i jocs per als infants. Però des que va començar la crisi del coronavirus només obre als matins: “Gairebé no corre ningú, venem quatre diaris comptats. Veníem molta cosa per als nens, però al tancar les escoles i decretar l’estat d’alarma, ja no estem venent gairebé res”, lamenta.

Ara bé, Serra reconeix que els números vermells no són exclusius d’aquest mes ni els ha provocat el virus. “Fa tres o quatre anys que anem arrossegant pèrdues, si tingués 25 anys ja hauria plegat, però m’espero a fer-ne 63 per jubilar-me”, indica la veïna de Porqueres, que ha vist com la premsa perdia la majoria de les seves vendes durant l’última dècada. “Abans no ens cabien els diaris que veníem. I, els diumenges, els havien de deixar a fora. Ara no en venem ni una quarta part ni els diumenges, que és el dia que més es venen!” “Ha baixat d’una manera bestial”, reconeix movent el cap a banda i banda: “El jovent ara només llegeix per internet i cada avi que es mor és un diari que es deixa de vendre”. Una situació econòmica complexa que s’ha acabat d’ensorrar amb l’arribada del coronavirus. “Per accedir a les ajudes del govern has de justificar que has venut un 75% menys. Però si vaig tancar amb números vermells l’any passat, què vols que em donin?”, es pregunta la quiosquera, que també es queixa de les distribuïdores, perquè “són molt punyeteres, et carreguen molta cosa i després tarden tres setmanes a tornar-t’ho”.

L’Angelina, que viu a Porqueres des que tenia 8 anys, segueix totes les recomanacions de Salut: porta mascareta, guants i intenta mantenir la distància de seguretat: “Però és tan petit, el quiosc, que és molt difícil!”, admet la quiosquera, que, tot i que forma part de la població de risc, no s’ha plantejat deixar d’apujar la persiana: “Seguim oberts per la gent, pels clients als quals els agrada anar a buscar cada dia el diari, encara que siguin quatre comptats”. Maria Garcia

“Si s’espatlla un rentaplats no hi vaig, però si és la caldera sí”

Dani Moll, reparacions

Dani Moll fa reparacions de gas i d’aigua. Té un petit taller a l’avinguda Meridiana de Barcelona i la majoria dels clients els ha fet gràcies al boca-orella. Aquests dies segueix rebent trucades però només atén els serveis que considera essencials: “Si a un veí se li espatlla un rentaplats, no hi vaig perquè els plats es poden rentar a mà. Però si se li espatlla la caldera o la rentadora sí que vaig a fer la reparació perquè ho considero una urgència”, argumenta. En aquests dies de confinament ha hagut de rebutjar uns quants serveis però diu que “la gent ho entén”.

Quan es tracta d’una emergència i es desplaça fins al domicili del client, es descarrega abans el formulari que ofereix la Generalitat i detalla l’adreça i el servei que va a fer. A més de les eines de treball que porta sempre a sobre per enfrontar-se a una caldera o una rentadora, ara també porta una mascareta i uns guants. “Quan truco a l’intèrfon del client ja ho faig amb els guants posats”, explica. Moll assegura que la majoria dels clients -alguns dels quals coneix des de fa molt de temps-, quan el veuen entrar amb guants i mascareta, automàticament guarden les distàncies. Segons ha detectat durant aquests dies, quan ja porta una estona treballant dins de casa, alguns clients abaixen la guàrdia: “Arriba un moment que se m’acosten i llavors els he demanar que mantinguin les distàncies”. Ell pren totes les precaucions possibles, tot i que cada cop té més la sensació que “això és una loteria, a qui li toca, li toca”.

Una setmana i mitja després de l’inici del confinament, la seva facturació ha caigut en picat. “Dec haver ingressat uns 50 euros”, diu resignat. Malgrat tot, el Dani seguirà atenent només els clients que realment tinguin una emergència. Jordi Mumbrú

“Serà un abans i un després per a totes les escoles”

Conxita Roca, directora de l’Institut Escola El Viver de Montcada i Reixac

Una cinquantena de docents, cadascun des de casa seva, apareixen en un vídeo donant consells i ànims als 470 alumnes de l’Institut Escola El Viver, de Montcada i Reixac. És només un exemple de la improvisada però solvent organització de milers de claustres catalans que, en quinze dies, han fet tot el que estava al seu abast per intentar que els alumnes no perdin el ritme d’aprenentatge i rebin el suport dels seus mestres.

En el primer claustre virtual van decidir fer arribar activitats i propostes educatives a través del Drive-el núvol on es poden compartir tota mena de documents-, però hi ha famílies d’aquest centre de màxima complexitat que no poden accedir-hi. “No tenen dades al mòbil, no saben descarregar-se un PDF o els pares no saben llegir...”, explica Conxita Roca, la directora del centre.

Van dissenyar un sistema per filar més prim: crear un grup de WhatsApp per a cada classe. La Conxita, amb el mòbil de l’escola, reenvia els deures -“que no són obligatoris”, diu- a cada grup.

WhatsApp... o telèfon

“Ara hi tinc totes les famílies, excepte una o dues que no tenen mòbil. I amb el WhatsApp veig qui no llegeix els missatges”, explica la directora. Quan detecta que hi ha algun alumne que no està rebent les activitats, avisa el tutor o la tutora corresponent. “El mestre truca a casa i així aconseguim arribar a tothom”, diu.

“Tenim clar que hi ha molts nens que no ho sabran fer, perquè els pares no els poden ajudar, no tenen bona connexió o no tenen ordinador”, admet, amb resignació, la directora. I això perjudica més els més petits, que són menys autònoms. La qüestió és intentar-ho -fins i tot a través d’Instagram- i anar polint una escola virtual que han creat a marxes forçades.

“Ara millorarem tots els deures per als nens amb necessitats educatives especials. Com que no poden fer les activitats estàndards, les personalitzarem i la mestra d’educació especial els hi farà arribar. Hem aconseguit un projecte de l’escola en global. Ara hem d’anar als detalls”, diu Roca. També tenen previst trucar un per un als alumnes la setmana que ve.

El que està clar és que aquesta crisi canviarà per sempre els centres. “Serà un abans i un després per a totes les escoles”, assegura. No només per la manera d’organitzar-se, sinó també per la xarxa que es crea entre les famílies: “Hi ha coses senzilles, com obrir el correu, que per a moltes famílies són una aventura. Ara veig que les mares s’ajuden molt”.

La directora, que parla “dos o tres cops cada dia” amb els serveis socials de Montcada per garantir, entre altres emergències, que les 240 famílies rebin les beques menjador, diu que el problema no és si les famílies tenen ordinadors o no. “Ara la prioritat és que hi ha gent que no pot ni menjar”, denuncia. I si el tancament de centres s’allarga, Roca creu que la dificultat serà garantir que a totes les llars hi arribi una bona connexió. “Els centres que tenen un altre perfil d’alumne s’acostumaran ràpid a les classes virtuals, però a nosaltres, pel nostre tipus d’alumnat, ens serà molt més difícil”, admet. Mentrestant, ho tenen clar: “Hem d’intentar treballar perquè els alumnes tinguin la pèrdua d’aprenentatge més petita possible”. Laia Vicens

“Fem la feina perquè cal complir amb els clients”

Albert Grau, enginyer informàtic

Si hi ha una feina que es pot fer de manera remota és la relacionada amb la informàtica. Per això Albert Grau, que treballa per a una companyia del sector a Lleida, diu que “la feina no ha canviat gaire”. L’empresa treballa per a clients privats i públics, “i la majoria de treballs ja estan contractats i s’han de fer”. Per això cada dia es posa davant de l’ordinador per complir amb els encàrrecs i la feina que té assignada.

Des del punt de vista laboral, “l’experiència no és dolenta, al marge del confinament i les conseqüències de l’epidèmia”, explica l’Albert, que espera que aquesta experiència d’haver de treballar des de casa “estableixi un precedent per, en un futur, fer més teletreball”. Aquest informàtic assegura que la feina que ha fet durant els dies de confinament “és la mateixa” que hauria fet a la seu de l’empresa, perquè “cal complir amb els clients”. Però troba a faltar el contacte amb els companys, sobretot quan sorgeix algun dubte o s’ha de fer una consulta. “Però tenim xats, eines telemàtiques i, si cal, sempre pots trucar”, explica.

Albert Grau agraeix la tranquil·litat amb què pot treballar des de casa i destaca que s’hi pot posar sense perdre el temps del desplaçament fins a la seu de l’empresa. Sobre si treballar des de casa porta a una jornada que acaba sent més llarga, explica que algun dia sí que l’hi ha passat. Però té clar que s’ha de posar fi a la jornada. “Igual que quan treballo a l’empresa, que quan plego, apago l’ordinador i torno a casa, si després de treballar a casa engego l’ordinador no és per fer feina, sinó per altres coses. Això sí, ets tot el dia en el mateix entorn, cal saber desconnectar”, explica. Malgrat que la seva feina no l’obliga a moltes reunions amb els clients, les que s’han hagut de fer s’han fet utilitzant mitjans telemàtics. X.G.

“Els nens de més edat fan de germans grans”

Ariadna Jara, educadora social en un CRAE

L’Ariadna està “més esgotada que amoïnada. “Ho porto millor del que m’esperava”, explica sobre la seva feina com a educadora i subdirectora d’un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) de Mataró, on viuen menors d’edat que no tenen família o bé que tenen familiars que, per situacions ben diverses, no poden fer-se càrrec d’ells. Reconeix, però, que hi ha una “càrrega de responsabilitat” en la feina dels educadors del centre: “Som els que podem portar el virus als nens i als nostres familiars, perquè entrem i sortim cada dia”. Tot això ho explica al final de la conversa. Des de l’altra banda del telèfon, la seva parella ajuda l’entrevistador: “Ari, crec que també vol que parlis del que sents tu i no només dels altres”. Llavors recapitula i reconeix que està “més ocupada que preocupada”, després d’explicar els detalls de com es viu el confinament dins el centre.
Agafa el cotxe cada matí des de Barcelona i arriba sobre les deu al centre, on amb la resta de professionals i amb els nens organitzen el dia a dia. Són 36 menors, nois i noies de 2 a 18 anys, “alguns estaven pendents de sortir a un pis tutelat, però esclar, ara això s’ha aturat”, explica. Durant gran part del dia es dediquen a activitats educatives “per no perdre el fil de l’escola”, una tasca que s’ha fet parlant amb els professors de l’escola. “Això és nou per a ells i per a nosaltres, en alguns casos ha sigut més àgil i en d’altres menys. A nosaltres ara ens toca implicar-nos molt més en tasques com encarregar deures”, explica.

“La primera setmana va ser sobretot de conscienciació, però cada dia n’hem de fer una mica”, explica l’Ariadna, que recorda com al principi a tots els nens els costava més creure la situació que estaven vivint i “ser conscients de la gravetat i de les conseqüències”. “Bé, als professionals també ens va costar, a tothom”, es corregeix. Als més grans, explica, els costava més, perquè “als petits se’ls explicava més com un conte”, relata, i recorda entre riures que el primer dia “els nens petits van arribar cridant «Que ve el coronaviruuus»” en una nova versió de tocar i parar .
La tasca de comunicació i coordinació al centre va molt més enllà de la relació amb els nens. El cuiner que tenien ha deixat de treballar durant l’estat d’alarma perquè així ho ha decidit l’empresa, limitant també al màxim l’entrada i sortida de persones al centre. Així que el menjar es fa ara per un servei de càtering. També estan en contacte constant amb l’Ajuntament, que els ha ajudat a proveir-se ràpidament del sabó i l’equipament necessaris.

Videotrucades amb els familiars

La pediatra que treballa amb el centre truca “cada dia” per saber com estan els nens, als quals, com als professionals, se’ls pren la temperatura cada dia. Els professionals del centre també han de parlar sovint amb els familiars dels infants, als quals se’ls ha d’explicar que ja no hi ha els permisos habituals per veure’ls, substituïts per videotrucades. Per ara, al CRAE no han tingut cap positiu per covid-19, però un nen va estar aïllat amb símptomes durant 72 hores, fins que els metges van confirmar que era una faringitis.
Malgrat la sensació “d’haver d’estar tota l’estona en alerta” i l’esgotament que això provoca, l’Ariadna recull un bon grapat d’experiències positives en la convivència del confinament, com una implicació molt forta dels nens en una neteja que ara és més intensiva. Però un dels detalls l’omple especialment d’orgull: “Els nens de més edat estan fent de germans grans i cuiden els petits. Els petits se senten cuidats i als grans els encanta el paper de protectors, és molt maco”. Germán Aranda Millán.

“Hem de fer entendre que no pots fer el cafè al carrer”

Meri M., caporala dels Mossos d’Esquadra

Diuen que la paciència és la mare de la ciència, i els Mossos d’Esquadra asseguren que n’han de tenir més que mai des de fa dues setmanes. “Escoltem molt i intentem donar consells. Però encara hem de fer entendre a algú que no es pot menjar un croissant i prendre un cafè amb llet al carrer. Que és pel seu bé i pel dels altres”. Ho diu Meri M., caporala de la policia catalana que treballa a l’Eixample de Barcelona, al grup de delinqüència urbana. Si abans de l’estat d’alarma es dedicava a perseguir lladres, ara atura les persones que van pel carrer: “Comprovem que la gent que surt ho pot fer”. Com els Mossos, les policies locals i els altres cossos de seguretat continuen treballant per garantir que es compleixi el confinament a Catalunya.

Els primers dies van tancar establiments que no podien obrir i van enxampar runners equipats per córrer que deien que anaven a comprar, entre altres casos. Quan els agents anuncien que els denunciaran per no quedar-se a casa, hi ha reaccions de tota mena. “N’hi ha que admeten que han sortit sense justificació, però d’altres s’enfaden”, afegeix. Tot i que l’intercanvi de paraules acostuma a resoldre’s “escoltant una mica les queixes”, alguns reaccionen “amb indignació” quan se’ls sanciona. “No són conscients de la tasca que hem de fer la policia per la gravetat del moment”, assegura.

La caporala dels Mossos reconeix que no recorda cap situació semblant. “Fem controls a gent que camina lliurement pel carrer. Privar algú del que vol fer en aquell moment, quan no ha comès cap delicte, és molt difícil d’explicar”, diu. Les persones són conscients de les restriccions, apunta la Meri, però ho apliquen a la seva manera. “Puc sortir perquè vaig a comprar, diuen. Però els recordem que han de reduir les compres. No pot ser que li diguem a algú que l’hem vist tres cops en un dia anant a comprar o a treballar”.

Solidaritat des dels balcons

Segons la caporala dels Mossos, la gent gran “és més conscient” de la gravetat. Tampoc es troben famílies amb nens pel carrer. “D’altres ens diuen que fan un volt perquè el sostre els cau al damunt. Amb mà esquerra, els hem de fer comprendre que això és per a tothom”, explica. Algunes excuses són passejar el gos durant una hora o anar a comprar acompanyat a l’altra punta de la ciutat. “Aturem moltes persones al llarg del dia”, admet la Meri, que remarca que també reben la solidaritat de molta gent. “Des dels balcons ens agraeixen que fem els controls pel bé de tots, i ens han arribat a donar caixes de material de protecció”, destaca. Tot i això, pronostica que els pròxims dies encara hi haurà persones “a les quals segurament haurem de tornar a sancionar”. Pau Esparch

“Portem a casa dels avis els medicaments”

Anna Teruel, farmacèutica

Dijous, quan va tancar la farmàcia a les dues, l’Anna va anar fins a casa de la senyora Rosa amb el pastiller setmanal, paracetamols i bolquers. La setmana passada li va deixar l’encàrrec a l’ascensor però aquest cop, com que la dona viu sola i no pot carregar pes, l’Anna va pujar-li fins al seu pis. La senyora Rosa és una de les veïnes que rep a casa els productes i medicaments que reparteixen cada dia l’Anna i la Cristina, companyes a la Farmàcia Jocs Florals de Sants. “La gent gran que està sola és la que ho està passant pitjor”, diu l’Anna.

Cada dia fan quatre o cinc viatges per diferents pisos del barri, sobretot gent vulnerable que té més risc de contagi. “A moltes persones grans els hem dit que no surtin de casa, que nosaltres els ho portem. I si algun client habitual no ve, el truquem per preguntar si necessita res”, explica. En realitat, el repartiment a domicili el van començar a fer abans de l’arribada de la pandèmia, ja que es tracta d’una farmàcia petita, de barri, on la proximitat és clau. Però ara, amb la situació de confinament general, les visites a les cases del veïns són més nombroses. “Amb 20 minuts faig, perquè no pots ni xerrar. Deixo el producte, pregunto si estan bé i me’n vaig”.

Des que va decretar-se l’estat d’alarma el volum de feina ha crescut. Sobretot la primera setmana. La gent es va llençar a buscar guants, mascaretes i gels desinfectants, i el dilluns 16 es van acabar els estocs. Primer, les mascaretes: “Van venir molts xinesos i es van acabar ràpid”. Després, la resta del material: “Tot el que porta alcohol s’ha exhaurit”. “El pitjor és dir-li a la gent tantes vegades que no tenim material. A vegades gent que ho necessita per altres malalties o per les al·lèrgies, que ara comencen”, explica.

Fins al punt que a l’Anna i la Cristina els comença a escassejar el material per protegir-se elles d’un possible contagi. S’han de canviar de guants més d’un cop al dia, i només van quedar-se amb una caixa de 100 unitats, que va minvant massa ràpid. De fet, la mascareta que duu l’Anna li va donar una veïna, l’Antònia, quan va veure-la darrere el mostrador sense res per tapar-se la cara. Quan acaba la jornada, ha de desinfectar la mascareta i guardar-la bé fins l’endemà. També van rebre molta clientela que hi anava a buscar “medicació crònica i d’urgència”, com ventolins o ibuprofens. “Gent que en volia tenir més del compte per si de cas”.

Durant els últims dies l’Anna ha notat un canvi gran de “conscienciació” entre els veïns, però alhora molta més “por” i “estrès”. També nota que s’han convertit en un primer filtre sanitari i responen molts dubtes: “La gent que es troba malament va al metge, però els que tenen símptomes més lleus venen, pregunten i marxen més tranquils”.

Al tractar-se d’una farmàcia petita, l’Anna i la Cristina s’han dividit la jornada per evitar contagis. Això ha permès a l’Anna tenir més temps per estar amb la família, especialment amb els fills: dos adolescents confinats. Quan acaba de repartir pel barri, torna caminant cap a l’Eixample amb una idea al cap: “Entre tots ho farem”. Ella ajuda la senyora Rosa, l’Antònia l’ajuda a ella. Els veïns són, a vegades, el millor medicament. Albert Llimós

“El pitjor és que la relació amb els pacients s’ha limitat”

Elena Calvo, Infermera

Elena Calvo, que és supervisora de cardiologia de l’Hospital de Bellvitge i professora d’infermeria de la UB, anhela tornar a la feina. Demà li faran la prova del coronavirus i, si dona negatiu, podrà anar a l’hospital i ajudar els companys. Està aïllada des de fa dues setmanes perquè el 14 de març va donar positiu: “Aquells dies vam caure diversos companys, perquè encara no s’havien pres prou mesures”, explica. No és a Bellvitge físicament, però sí que hi és anímicament. Sap tot el que passa al centre hospitalari i el seu telèfon crema: “Em truquen moltes companyes per parlar i desfogar-se. El que és pitjor és que la relació amb els pacients s’ha limitat. Nosaltres acostumem a estar-hi més a prop, podem detectar si empitjoren i fer-ho de manera precoç. Ara és més complicat, perquè les entrades a les habitacions s’han limitat per reduir riscos”.

Calvo era a l’hospital el dia 14 de març, quan es va decretar l’estat d’alarma. Bellvitge es va haver de transformar ràpidament. “Al principi hi va haver una mica de sensació de pànic perquè no sabíem com ens havíem de vestir, com gestionar-ho, i hi havia angoixa per la falta de material, però la reacció dels companys em fa sentir molt orgullosa, tothom va entendre la situació i volia ajudar”. Aquell dissabte l’Elena tenia guàrdia. Ja hi havia diverses unitats dedicades al covid-19 i es van reorganitzar. “Tothom va venir des de casa seva, no va caldre ni tan sols trucar. Tots els responsables i caps, els treballadors dels magatzems, metges i infermeres...” Els que no ho van poder fer i havien d’esperar que l’hospital els recol·loqués estaven neguitosos perquè no podien col·laborar-hi.

Aquell 14 de març va començar a arribar molta gent a Urgències i les consultes externes es van adaptar per atendre-les. Actualment gairebé totes les plantes de l’hospital estan dedicades al coronavirus: “Tots els equips s’han barrejat i tothom aporta la seva experiència. Les explicacions es van transmetent dels uns als altres, les vivències, com adaptar-se a les diferents situacions”, explica l’Elena, en relació a un personal que ha encarat una situació inèdita.

Acompanyar

“Infermeres, auxiliars, metges. Tots han hagut de formar-se ràpidament per atendre els malalts, i s’hi han esforçat molt per fer el màxim en uns condicions molt limitades. És una situació molt complexa, però no puc deixar de dir que estic molt orgullosa de tots”, insisteix l’Elena. Les infermeres pateixen sobretot pels seus pacients. “No hi ha res pitjor que la sensació d’ofec, i molts esperen molt a trucar, la por d’ofegar-se és angoixant”, diu Calvo. El que més necessiten és material per poder-se protegir bé, però també per estar més estona amb els malalts, poder observar atentament els seus canvis, poder acompanyar-los.

Aquesta supervisora de l’Hospital de Bellvitge també considera que la comunicació és vital: “A vegades hi ha certa tensió, i és important que la gent estigui informada. Tot canvia cada dia, agraïm poder tenir una certa previsió per preparar-nos anímicament i poder tenir el material a punt”. El personal sanitari també pateix per la família: “S’amoïnen molt per la possibilitat que es contagiïn. La gent busca les alternatives que pot, però molts no tenen més remei que deixar els nens amb els pares, patint per si s’acaben contagiant, o a casa dels amics”. “El millor seria que els nostres familiars no s’haguessin de desplaçar i que nosaltres tinguéssim un altre allotjament o hi haguessin serveis que tinguessin cura dels nostres fills mentre treballem”, diu. Sílvia Marimon

“El meu pare no havia vist res semblant en més de 40 anys”

Maria José Rubio, botiguera

El juliol del 1974, Ramón Rubio i Fina Zapata van deixar el supermercat on treballaven junts per obrir una petita botiga de queviures, Casa Rubio 1974, al carrer Doctor Murillo de Sant Cugat del Vallès, molt a prop de l’estació de Ferrocarrils. 46 anys després, el negoci continua viu en mans dels seus dos fills, que, amb la crisi del coronavirus, estan vivint dies indescriptibles, amb uns volums de feina mai vistos. “Estem desbordats de feina. Sempre hem fet servei a domicili, però ara hi ha molta gent que no pot sortir i cada dia tenim més de quaranta comandes”, explica María José Rubio, filla dels propietaris.

La botiguera admet que, a causa de l’augment tan gran de la demanda, han hagut de limitar les comandes. “Som nou treballadors i no donem l’abast. Nosaltres ho fem tot manualment: agafem el cistell i l’anem omplint, també hem de reomplir les lleixes, preparar la carn i la xarcuteria…” A més, que algunes cadenes de supermercat no serveixin a domicili encara ha fet que els creixi més la seva demanda: “Al tancar-se aquesta aixeta la gent ve a nosaltres, però no tenim mans per treure tanta feina”, reconeix Rubio.

En canvi, sí que han notat una gran reducció en el nombre de clients que compren presencialment a la botiga. “Ve molta menys gent i fan una bona compra per no haver de sortir tan sovint. La gent està conscienciada i limita les sortides”. Pel que fa al subministrament de productes bàsics, la santcugatenca subratlla que estan garantits: “L’únic problema que tenen els nostres proveïdors no és la falta d’estoc –perquè en tenen–, sinó que no tenen temps de baixar-lo del magatzem o de portar-lo perquè estan saturats”.

Seguint les recomanacions, tots els treballadors de Casa Rubio van amb mascareta i guants, i han regulat el nombre de clients dins la botiga. “Si algú és molt aprensiu i no vol entrar, l’atenem des de fora”, diu, abans d’afegir que els repartidors ara deixen la compra a la porta: “Abans la posàvem on volien els clients, però ells estan més exposats, perquè volten per tota la ciutat, i ja no l’entrem a dins”. Pel que fa al seu risc de contagiar-se, diu que ni hi pensa: “Anem tan enfeinats que no tenim temps ni de pensar-hi. Diumenge, que és el meu dia de festa, sí que dic «Ostres, que em podria contagiar!», però dilluns, quan arribo a la feina, ja m’ha marxat del cap”. I és que per a ella el pitjor és el cansament: “Estem superesgotats, i el que estressa més és que el telèfon no para de sonar en tot el dia”. Però, malgrat la quantitat d’hores de feina que porten acumulades, agraeix les mostres de solidaritat i de suport que rep dels clients: “En general tothom és molt comprensiu, i en dies com aquests t’emociones amb detalls com alguns missatges o dibuixos que ens fan arribar”, confessa.

Ara bé, no hi ha dubte que el que estan vivint aquests dies no podran oblidar-ho mai: “El meu pare, amb més de 40 anys a la botiga, mai havia vist res semblant. Pel 23-F li van venir tants clients que van buidar la botiga i va haver d’abaixar la persiana. Però ell ho diu: «No té res a veure amb això, és una experiència molt forta»”, descriu la María José, que espera que tot plegat serveixi perquè almenys la societat canviï. “Hem de pensar en com i en què consumim, perquè necessitem molt menys del que en realitat consumim. I necessitem més calma, menys presses i tenir més paciència”, reflexiona, abans d’agafar el telèfon per anotar una nova comanda. Maria Garcia

“Ara ens aplaudeixen però també veiem l’incivisme”

Antonio Fajardo, treballador de les brigades de neteja de Barcelona

Ara l’aplaudeixen i l’animen quan el veuen sortir de casa, com cada dia, amb l’uniforme de feina, el verd llampant de les brigades de neteja de Barcelona. I encara no se’n sap avenir. Acostumat com estava a una feina anònima, discreta i poc valorada. “Abans la gent ni em mirava”, explica, i reconeix que tampoc era un tema que el preocupés gaire: la feina, diu, li agrada. Per l’ambient i per la possibilitat d’anar una mica a la seva. Però ara el context ha canviat i marxa cada dia de casa deixant la família, la dona i dos dels tres fills -l’altre ja no viu amb ells-, complint de manera estricta amb el confinament. Sortir, entén, és sempre un risc perquè t’exposes al contagi, però ho fa amb mesures de prevenció i amb el convenciment que la seva feina és útil i ajuda a frenar la pandèmia i a mantenir el ritme d’una ciutat que, tot i funcionar a menys de mig gas, encara embruta i genera residus: “No és moment de ser egoista”.

Es diu Antonio Fajardo i fa una dècada que es dedica a netejar els carrers de Barcelona. Aquests dies, amb tot, també ha vist l’altra cara de la societat: la d’aquells que en sentir-se sols als carrers, sense control dels veïns, decideixen que no cal tenir la mateixa cura que abans i abandonen les caques del gos amb total impunitat o els trastos vells quan no tocaria. Total, ningú no mira. Ningú no recrimina res.

“Ho veiem tot: la gent que ens aplaudeix i també la que aprofita per ser més incívica”, diu, cansat, de recollir molts més excrements del terra dels que serien habituals o de topar amb matalassos vells o taules que algú ha decidit abandonar tot i que la recollida de mobles està suspesa. El mateix Ajuntament ha fet una crida al civisme dels veïns amb una campanya enfocada a evitar aquesta mena de comportaments.

L’Antonio, però, es queda amb l’altra cara de la situació, la dels molts veïns que ara l’animen quan surt de casa. Va a la feina en bicicleta i surt vestit ja amb l’uniforme perquè ara els protocols han canviat i s’han tancat, per exemple, els espais que feien servir de vestuari i de menjador. Quan torna a casa, el primer sempre és treure’s les sabates, posar tota la roba a rentar i rentar-se bé les mans. Després, ja pot saludar la família.

Treballa per a l’empresa Urbaser, que s’ocupa de la neteja als districtes de Sant Martí, Sant Andreu i la zona de platges, i explica que ara els fan respectar sempre un règim de distàncies i hi ha un sistema nou per recollir tots els utensilis de la neteja. Abans de començar, per exemple, han de desinfectar el vehicle i esperar una estona perquè el producte que apliquen sigui efectiu. Després netegen com sempre, però amb poc públic. Maria Ortega