Societat 22/02/2021

El covid empitjora les dificultats laborals de les persones malaltes mentals

Un grup d'entitats demanen més inversió per facilitar la integració d'un col·lectiu ja molt precaritzat

3 min
Fatima. Francesc Melcion
Disponible en:

BarcelonaA finals de febrer de l’any passat la Fàtima (el nom que ha triat per ser presentada) va signar un contracte de treball que va quedar aturat en sec amb la declaració del primer estat d’alarma, el 14 de març. El restaurant on havia de treballar va tancar portes i es va quedar al carrer, va exhaurir l’atur i ara busca una altra feina. Té 45 anys, un fill d’11 a càrrec seu i pateix ansietat aguda, una malaltia mental que amb la incertesa de la situació s’agreuja. “Estic passant molta ansietat però no puc parar de fer coses i a casa sempre estic netejant”, explica. 

No hi ha dades de quin és l’impacte de la crisi econòmica derivada del coronavirus entre un col·lectiu heterogeni i que majoritàriament manté l’anonimat, però entitats i professionals adverteixen que hi plou sobre mullat. Precarització sobre precaritzats. La dificultat per posar xifres és que només el 16% dels malalts tramiten el certificat que reconeix la seva incapacitat, mentre que hi ha un petit percentatge d’ocupats en empreses ordinàries i una gran majoria que ni tan sols el busca. Un informe recent de la Fundació Addeco estimava que els treballadors amb el certificat de discapacitat –des de la física a la mental– havien patit fins a deu vegades més l'impacte dels ERTO, i l’atur és deu punts més alt que la població general.

“Aquestes persones difícilment accedeixen al mercat laboral i, en canvi, són les primeres que en són expulsades en moments de crisi”, sosté Carme Barrios, coordinadora de l’àrea d’inserció laboral de la Fundació CHM, que apunta al fet que que tradicionalment ocupen llocs amb poca qualificació, temporals i amb sous baixos, sovint perquè en general són un col·lectiu amb pocs estudis perquè la malaltia els va afectar en plena formació acadèmica. Tampoc el mercat protegit n’és cap garantia. Primer, perquè les empreses de més de 50 treballadors incompleixen la llei d’ocupar el 2% de places amb persones discapacitades. I, segon, per la crisi dels Centres Especials de Treball (CET), que ocupen 9.500 persones amb trastorn mental i discapacitat intel·lectual. Tres quartes parts van tancar l’any passat amb números vermells, perquè han hagut de fer front a l’augment del salari mínim i a l’infrafinançament crònic. Per quadrar pressupostos, les empreses la primera cosa que han retallat són els contractes amb aquests centres, que tenen com a gran repte la reconversió i ampliar l'oferta més enllà de les feines de manipulació.

Francisco Villegas, president d’Ammfeina, que aplega entitats per a la integració laboral, apunta que els tècnics en prospecció de noves feines per al col·lectiu estan trobant poca oferta laboral en les empreses ordinàries i un empresariat poc receptiu a contractar-los. Els únics sectors que han mostrat un comportament positiu i han augmentat fins i tot les contractacions han sigut els del repartiment –en mercats, per exemple– i la neteja, però admet que són feines molt precàries. Amb aquest panorama, demana que les administracions públiques donin més ajudes a les empreses per fomentar l’ocupació i més pressupost per als serveis d’inserció laboral perquè, adverteix, “la dificultat dels treballadors amb trastorn mental es troba sobretot en mantenir-se en una feina”.

La por del rebuig i l'autoestigma

Hi ha pocs malalts que volen ser identificats com a tals i, com la Fàtima, amaguen el seu trastorn per por del rebuig laboral. És “l’autoestigma” que s’afegeix a l’estigma social, apunta Barrios. Per a Ángel Urbina, enginyer industrial a Repsol i que té un trastorn, “és dur portar l’etiqueta de malalt” tant per a la persona afectada com per a la família. No obstant això, ell va tramitar el certificat però ocupa una plaça ordinària i des de la seva posició com a voluntari a l’associació La Muralla Ment i Salut de Tarragona i de vicepresident de la Federació de Salut Mental de Catalunya, lluita per eliminar l’estigma de “bojos” que lamenta que cinema, literatura i mitjans de comunicació s’entossudeixen a perpetuar. Ell mateix diu que sap què és que et mirin malament: “Vaig sortir a TV3 parlant dels trastorns mentals i des de llavors una veïna que em saludava ara m’evita”.

Des del confinament, entitats com la Fundació han fet mans i mànigues per donar una atenció telemàtica als usuaris, tant per mantenir-los estables en la salut emocional com a l'hora d'ajudar-los a integrar-se al mercat laboral. "Molts volien tirar la tovallola", recorda Carlos Gostanzo, insertor laboral de l'entitat, perquè no confien en trobar feina en la crisi actual. I la feina és essencial, assenyalen tots els experts, perquè els aporta rutines, relacions socials i autoestima.

Urbina i Barrios coincideixen en assenyalar que les empreses eviten contractar malalts mentals i prefereixen treballadors amb altres discapacitats pel total desconeixement que hi ha al voltant de la depressió, el TOC o el trastorn bipolar. “Tenen molts prejudicis que seran treballadors conflictius, amb baixes, o violents”, afirma la coordinadora de la Fundació CHM, que afegeix que això impedeix que “puguin accedir al mercat laboral en igualtat de condicions”.

stats