CRÒNICA

Un arc de plàstic per recuperar les abraçades pendents amb els avis

Uns geriàtrics de València han ideat un sistema que permet el contacte físic entre residents i familiars

La Carmen abraçant la seva mare a través d'una mampara de plàstic a la residència Ballesol Valterna a Paterna, València / DANIEL GARCIA-SALA

Són les 10.15 d'un matí de núvols baixos a Paterna, un municipi a tocar de la ciutat de València. Tot i ser al juny, no fa calor, i els carrers encara conserven la humitat que ha dipositat un tímid ruixat nocturn. Després de 15 minuts d'espera, Carmen Marín i María Ballester, mare i filla, travessen la porta de la residència d'avis que l'empresa Ballesol té al barri de Valterna. És una acció que fa tres mesos realitzaven cada dia per visitar Adela Hortelano, l'àvia de la família. Però el coronavirus va alterar aquella rutina com gairebé ho ha capgirat tot. Des d'aleshores, la norma han sigut "les telefonades, les videoconferències i, durant les últimes setmanes, les converses a través d'una reixa". Carmen recorda que han sigut "moments durs, de molta preocupació". Amb el pas del temps, i informats que a la residència no s'havia registrat cap contagi, "a poc a poc" es van tranquil·litzar, però no ha sigut "gens fàcil", remarca. Es tracta d'una família que ha sentit l'amenaça del coronavirus de ben a prop, ja que els pares del marit de la Carmen, que resideixen en un altre geriàtric, sí que han estat contagiats, "afortunadament" amb símptomes lleus en un cas i sense símptomes en un altre.

Avui, un trimestre després de l'inici d'aquest "malson", la Carmen i l'Adela podran començar a recuperar les abraçades pendents. Només les separaran uns pocs mil·límetres, els del gruix d'un plàstic de dos metres quadrats amb dos forats al mig de 20 centímetres de diàmetre. Els suficients per col·locar-hi els braços, protegits amb uns guants que arriben fins a les aixelles. Mentrestant, la María, que haurà d'esperar la pròxima visita per tocar la seva iaia, ho enregistrarà tot amb el mòbil. "És la nova realitat que ens ha tocat viure, allò tan humà d'abraçar-se i, alhora, tan inhumà d'haver de fer-ho amb un plàstic pel mig", reflexiona.

Abans, però, cal complir els protocols: desinfectar el calçat, netejar-se les mans amb gel hidroalcohòlic, passar el control de temperatura, col·locar-se uns guants i signar un document en què s'afirma que no es pateix cap símptoma. Finalment, a les 10.30 h, arriba el moment esperat. La Carmen s'agenolla per situar-se a l'alçada de l'Adela, que als seus 86 anys es mou en cadira de rodes, i l'abraça ben fort. Arribats a aquest punt, les emocions es desborden. A la filla se li omplen els ulls de llàgrimes i la mare no pot contenir el plor i els sanglots, que es prolongaran uns quants minuts. Els acompanyaran els aplaudiments de Jesús Alcázar, director del centre, Laura Hernándiz, treballadora social, Soraya Viana, psicòloga, i dos auxiliars més. Tots formen l'equip que ha fet possible l'abraçada, una opció amb la qual compten ja els residents i els familiars dels 46 geriàtrics que el grup Ballesol té a tot l'Estat, vuit al País Valencià i cinc a Catalunya.

De camí a la zona de visites, també ubicada a l'exterior de l'edifici i en un racó especialment ventilat, on la brisa és una visitant assídua, la Carmen ens explica que ha sigut "un moment molt intens, massa, fins i tot". "Creia que no el sentiria tant", ens confessa, mentre mira l'Adela, que no pot parlar de l'emoció. Disposaran de 30 minuts per conversar i refer-se; això sí, de nou, hauran de mantenir la distància de seguretat. Almenys fins a la pròxima abraçada: en aquesta ocasió, serà el torn de la María.