"Hi ha moltes despeses associades a la discapacitat que no cobreix ningú"

L'adaptació dels espais i alguns tractaments o productes encareixen el dia a dia d'aquestes persones

Una persona amb alguna discapacitat té un dia a dia més car que una persona que no en té cap. Així ho recull un estudi de l'Ajuntament de Barcelona, que xifra en més de 41.000 euros anuals de mitjana el greuge econòmic per a aquestes persones i les seves famílies, i ho corroboren testimonis com el de la Montse Garcia, que té una malaltia degenerativa que li impedeix treballar, o el Martí Ballada, que va en cadira de rodes des de fa vint anys per una lesió medul·lar. Ella, que té 38 anys i està en el nivell 1 de discapacitat física –l'estudi estima un sobreesforç de més de 32.000 euros anuals per a aquestes persones–, assenyala despeses com l'adaptació que ha hagut de fer de tot el seu pis. Només li han cobert la part del lavabo, però no l'ampliació de portes per als dies que necessita anar en cadira de rodes. També assenyala que la medicació, amb cortisona, li ha provocat importants canvis de talla en poc temps i que ha hagut de fer una adequació gairebé permanent del seu vestuari i que molts dels objectes que necessita, com la mateixa cadira o les crosses, no queden coberts per la Seguretat Social en els casos de malalties degeneratives que evolucionen a brots, com la seva.

Fins a 41.200 euros anuals: el sobreesforç econòmic mitjà de les persones amb discapacitat

"Jo hi ha dies que puc caminar i dies que no", explica, i això complica molt la seva logística. També paga quantitats importants de diners pels tractaments tòpics, com les cremes solars i hidratants que necessita. En un mes es va arribar a gastar 120 euros en aquest tipus de productes. I assenyala l'escletxa de gènere en fets com que la seva mare hagués de deixar temporalment la feina per ajudar-la i els salaris inferiors que solen percebre les dones i que també fan que les pensions quan hi ha una incapacitat absoluta per treballar, com és el seu cas, siguin més baixes. "Hi ha moltes despeses associades a la discapacitat que no cobreix ningú", assegura, i critica que la tasca de les cures estigui "invisibilitzada" i recaigui sobre les dones. Ella és membre de la junta d'Ecom, entitat sense ànim de lucre que aglutina diferents entitats de persones amb discapacitat, i des dels 30 anys té reconeguda una incapacitat total per treballar. 

El nou Mercat de Sant Antoni s’oblida de la mobilitat reduïda

El Martí Ballada, que va en cadira de rodes, també lamenta que ha de fer front a moltes despeses associades a la seva situació. Diu, per exemple, que la cadira que li cobreix la Seguretat Social és molt pesada i no li dona autonomia –algú l'ha de conduir– i que, per això, ell ha de fer una inversió de prop de 3.000 euros cada quatre anys per tenir-ne una de lleugera. Ell, que és dissenyador gràfic, es va veure forçat a tancar el seu estudi després de la paraplegia i passar a treballar per compte d'altres, i reivindica que les persones amb alguna discapacitat no deixen de ser productives. Viu en un pis de lloguer adaptat i, gràcies al programa Vida Independent, pot tenir un assistent 30 hores a la setmana que l'ajuda amb tasques domèstiques o l'acompanya al metge.

"Sense ell, carregaria més de feina la meva família", explica, i es reconeix "afortunat" per formar part d'aquest programa. Tenir una discapacitat com la seva, resumeix, encareix la vida a tots nivells. Tant en el físic per les reformes que cal fer o el tipus de cotxe que pots conduir, com en el no material, per les feines a les quals ja no pots optar o els serveis que necessites contractar. 

Més continguts de