Educació: la difícil sortida del desconcert

BarcelonaEls tres lustres que van del 2010 al 2025 han estat marcats, en el terreny educatiu, per una preocupant desafecció general cap als centres d’ensenyament i una pèrdua dels consensos bàsics, tant sobre mètodes i llengua vehicular (amb el català sota pressió judicial i política), com sobre models de governança, currículums, ús de les noves tecnologies o formació del professorat, entre d’altres. Amb tot, també s’han fet avenços, com ara la reducció de la segregació escolar a partir del pacte del 2028, que ha suposat que l’escola concertada aculli ara el triple d’alumnes immigrants que fa una dècada, o les passes endavant en la gratuïtat de les escoles bressol.

Malgrat això, el període d’aquests quinze anys ha vingut tenyit d’un malestar cronificat del qual no s’acaba de veure la sortida del túnel. Són recurrents les veus d’alarma, sovint des de pressupòsits enfrontats. La feina professional silenciosa, en molts casos molt meritòria, segueix als centres, però amb una remor de fons que, entre els docents, dificulta la il·lusió dels joves que comencen i confirma el cansament dels veterans. Les xifres de burnout són preocupants: segons dades del 2021-22, vuit de cada deu docents van demanar ajuda en salut mental.

El descontentament va tenir el seu punt detonant en les retallades del 2010, moment a partir del qual el món sindical va agafar molta rellevància a l'hora de fer sentir la veu del col·lectiu de mestres, històricament més representat per associacions professionals i més centrat en el discurs de la renovació pedagògica, molt forta a Catalunya en la sortida de la dictadura i els primers anys de democràcia i que, en canvi, ara també ha entrat en crisi, amb veus que reclamen un retorn a un suposat passat d’ordre.

En aquests quinze anys, la pandèmia va ser el segon moment de desconnexió entre docents i departament, però també amb les famílies i el conjunt de la societat. El tancament dels centres va tenir respostes desiguals per atendre els nois i noies i, en conjunt, i malgrat esforços, va fer baixar el nivell de coneixements, a més de provocar tensions entre famílies i institucions educatives.

Els mals resultats acadèmics en les diferents proves de nivell al llarg d’aquests anys (especialment PISA, però no només), amb millores tímides els darrers cursos, no han fet sinó enrarir més el clima, fent difícil el diàleg i els acords per avançar. Hi ha més debat que solucions o acords sobre per on anar.

El que s’està donant és una barreja desordenada entre enfocaments metodològics i curriculars, la pressió per millorar les condicions laborals i la inversió pressupostària, la irrupció de les noves tecnologies (s’ha passat d’abraçar-les entusiàsticament a prohibir els mòbils), la constant arribada d’alumnes de procedències diverses, una burocràcia asfixiant, propostes de canvis en la governança dels centres (l’intent, als públics, d’anar cap a direccions amb més capacitat de decisió), les transformacions profundes en els hàbits familiars, el combat demagògic contra la normalització lingüística, les diferències entre centres públics i concertats (entre d’altres, la sisena hora o la inestabilitat de les plantilles públiques), la desigualtat en l’accés a activitats extraescolars i les disfuncions en la voluntat de bastir una escola inclusiva (incorporant a les aules cada cop més infants amb complicacions d’aprenentatge o comportament).

Tot això no ha fet sinó convertir les escoles d’educació primària i els instituts de secundària en un terreny adobat al desconcert, una desorientació que en part també afecta el camp universitari, amb especificitats pròpies, tant laborals com metodològiques i de convivència entre centres públics i privats.

Entre els extrems de la nostàlgia d’una època en què suposadament regnava la cultura de l’esforç i es reconeixia l’autoritat dels mestres, i la necessitat imperiosa de posar-se al dia davant el recent esclat de la intel·ligència artificial (IA) i una cultura cada cop més audiovisual i menys lectora, costa trobar la via per avançar cap a l’excel·lència, tant de professors (la seva formació està en bona part al centre de totes les mirades) com d’alumnes. I per descomptat, en el camp educatiu els canvis, per a bé o per a mal, acostumen a notar-se a mitjà i llarg termini.

Però la realitat del món educatiu català, tot i estar marcat pels esmentats resultats per sota de les mitjanes de l’OCDE, no és aliena a un desconcert de dimensions global, amb poques certeses i molta experimentació. Més enllà de solucions màgiques, el combat contra el pessimisme educatiu es prefigura com a crucial per als pròxims anys. La consciència que cal posar-s’hi està àmpliament assumida.