DEMOGRAFIA
Societat 28/03/2018

Cada cop menys fills i més tard

L’estat espanyol està a la cua d’Europa en fecunditat i té les mares primerenques més grans

P. J. Armengou
3 min
Els permisos  de maternitat  i paternitat,  un debat vigent  La legislació actual  a l’Estat  Baixa de paternitat de 5 setmanes, a la cantonada

Barcelona“Europa està vivint un hivern demogràfic”, assegura Raül Sánchez Flores, director de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (FANOC). Ho diu mirant les últimes dades de natalitat i fertilitat a Europa que aquest dimecres ha publicat l’Eurostat –l’oficina estadística de la Comissió Europea– i que indiquen que, tot i que l’any 2016 van néixer a Europa 45 milions de nadons més que el 2015, la mitjana d’edat de les mares primerenques se situa ja en els 29 anys i la ràtio de fills per dona segueix sense arribar a 2, xifra que es considera el mínim per substituir la generació anterior.

Les xifres són especialment dramàtiques a Espanya, que està a la cua de països europeus en nombre de fills per dona, només superada per Itàlia pel que fa a l’edat a la qual les dones tenen el primer fill. Segons dades de l’Eurostat, Espanya i Itàlia són els països amb una taxa de fecunditat més baixa: només 1,34 fills per dona. Les espanyoles i les italianes són també les dones que tenen més tard el seu primer fill: 30,8 i 31 anys de mitjana, respectivament. Alhora, tenir fills passats els 30 és més comú a Espanya que en cap altre país. Un 59,6% de les espanyoles van tenir el primer fill entre els 30 i els 39 anys, l’any 2016.

A Catalunya, les dades són només lleugerament millors. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de l’Institut d’Estadística de Catalunya, les catalanes van tenir l’any 2016 una mitjana d’1,39 fills. Les mares primerenques tenien, com a l’Estat, uns 30,8 anys de mitjana.

Un problema de polítiques

“A Espanya i a Catalunya fa anys que tenim males xifres en natalitat i fecunditat, i això es deu en gran part a les mesures polítiques que s’han pres, que sempre són parcials –diu el director de FANOC–. Si no estan acompanyades de millores en l’accés a l’habitatge, una reforma laboral i horària, més conciliació i menys precarietat laboral per als joves, serà impossible que es formin famílies més d’hora”.

La investigadora del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pilar Zueras, hi coincideix: “A Espanya no hi ha suport institucional real i no hi ha una igualtat de gènere real que faciliti la conciliació”. “L’endarreriment en l’emancipació dels fills i el fet que a Espanya no hi ha un accés al mercat laboral estable i manquen ajudes a les famílies expliquen el retard en la formació familiar”, afegeix. Segons la investigadora del CED, a Espanya cal més igualtat en els àmbits reproductiu i productiu i, alhora, també cal que “els homes s’impliquin en les feines domèstiques i de cures”.

Espanya es troba força lluny de la mitjana europea en nombre de fills per dona –que se situa en 1,60– i encara a més distància dels països del nord d’Europa. Irlanda, amb 1,8 nadons per dona, i Suècia, amb 1,85, lideren la ràtio de fecunditat a Europa. França, però, és qui té les millors xifres: 1,92 naixements per dona. Tant a França com a la majoria d’Europa, però, la mitjana de fecunditat no ha parat de baixar.

“A Espanya i a tot Europa ha caigut la fecunditat des dels anys 80 –explica Zueras–. El repunt del nombre de fills al nord es deu al fet que allà la igualtat de gènere i el suport institucional són més grans”. També ho veu així Sánchez Flores, que indica que “els països mediterranis són els que destinen un tant per cent més baix del PIB a polítiques familiars” i que “són els països que dediquen més recursos a les famílies els que tenen millors dades”.

La natalitat a la Unió Europea

Per al director de FANOC, però, les raons no són només econòmiques: “Cal un canvi cultural i laboral”. Això ho demostra, diu, el fet que les ràtios de fecunditat a Espanya no són millors entre ciutadans amb una situació laboral més estable –com ara els funcionaris– o el fet que a França o Suècia també empitjoren les dades. “Cal que el país tingui una dimensió familiar i fer polítiques fiables que donin esperances als ciutadans per crear una família”, opina Sánchez.

Zueras, per la seva banda, considera que “el que cal és que les persones tinguin l’oportunitat de tenir els fills que vulguin” i que “si la fecunditat en un país és baixa, ha de ser per decisió dels seus ciutadans, no per altres circumstàncies”. En aquest sentit, la majoria d’enquestes indiquen que les espanyoles tenen menys fills dels que voldrien, que seria aproximadament dos. “Les aspiracions de tenir una família no han canviat gaire amb els anys a Espanya; el que no han millorat són les polítiques familiars”, diu Sánchez.

El Vell Continent envelleix

Els avenços que s'han viscut a Europa, com el descens de la mortalitat infantil i l’allargament de l’esperança de vida, i també l'endarreriment de la maternitat i el descens de la natalitat, fan que el continent pateixi “un envelliment inevitable”, en paraules de Zueras.

"La piràmide demogràfica, a Espanya i a molts altres països, ja ha deixat de tenir forma de piràmide", explica la investigadora, que considera que per molt que augmenti la natalitat la base demogràfica no s'ampliarà gaire. Per a l'experta, aquest és un "triomf social", ja que implica que hi ha menys mortalitat infantil i de gent gran, però que aquest fet planteja també nous reptes i oportunitats.

La representació gràfica de la demografia espanyola serà cada cop més semblant a un pilar que no a una piràmide. Ara i durant un temps tindrà gairebé forma de piràmide invertida. De fet, després de la generació dels 'baby boomers' (nascuts entre 1960 i 1975), totes les generacions han sigut menors. I encara ho seran més: segons dades aportades per Zueras, una de cada cinc dones nascudes l'any 1970 no té fills i una de cada quatre nascudes el 1975 tampoc.

stats