Salut mental
Societat 20/10/2021

Aprendre defensa personal per protegir-se del fill

Una família denuncia la falta de places residencials per ingressar un fill amb discapacitat i un trastorn de conducta que el torna violent

3 min
La família Mateu al complet durant unes vacances

BarcelonaHan après tècniques de defensa pròpia per intentar protegir-se i alhora no fer mal al seu fill. Els Mateu se senten esgotats i superats pels brots que tornen violent el Joan, de 21 anys i amb síndrome de Down. L’ambient familiar es trastoca perquè els pares temen que en qualsevol moment es produeixi l’esclat violent, però el patiment també es nota en el noi, que quan es calma pren consciència del que ha fet. Esgotats per la situació, han demanat una plaça en una llar residència adaptada a les necessitats del noi, però sis mesos i mig després d’acabar tots els tràmits encara no han rebut cap resposta. Fonts de Dincat, la patronal del sector de la discapacitat intel·lectual, xifra en 3.500 les persones que estan en llista d’espera per a una residència, en alguns casos més de 10 anys .

Els Mateu van adoptar el Joan quan tenia tres mesos, en una decisió consensuada amb els tres fills biològics. Sabien que tenia una discapacitat, però “la tossuderia” familiar i del mateix nen va fer que fos molt actiu i força autònom i anés sempre a escoles convencionals. “Cada any era una lluita perquè a l’escola de Centelles ens deien que no havien tingut mai cap alumne com ell i ara puc dir que ja n’hi ha d’altres”, explica Francesc Mateu, el pare. Fins a tercer d’ESO, quan el nen va començar a tenir comportaments estranys que, en un principi, es van atribuir a conductes típiques de l’adolescència. De l’escola ordinària va passar a una d’especial a Barcelona i durant tres anys va anar tot sol a estudiar cuina, baixant i pujant cada dia amb Rodalies des de Centelles. Però finalment el diagnòstic va confirmar que els seus atacs d’ira es deuen a un trastorn de conducta obsessiu agressiu que fa que el Joan perdi el món de vista i ataqui fins i tot les persones que més s’estima. “Quan es calma, al Joan li sap molt de greu i li provoca un gran patiment”, afirma el pare Mateu, que diu que amb el temps uns i altres han aconseguit intuir i preveure els brots. “Cada dia parem tres o quatre situacions de tensió, distraient-lo, parlant-li o abraçant-lo, però hi ha cops que ja no hi ets a temps i llavors et pot pegar amb tota la seva força i et deixa marcat”. Són moments de deu o quinze minuts en què el Joan no atén a raons fins que es calma.

Quan van començar a buscar quines alternatives tenien a la xarxa pública, la família es va adonar que hi ha pocs recursos i menys tan específics com els que necessita el seu fill, que a la discapacitat hi suma un trastorn mental. El director de Dincat, Carles Campuzano, explica que fins al 2010 a Catalunya “no hi havia llistes d’espera” per a la discapacitat però que la crisi financera va fer que la Generalitat congelés les tarifes que paga per plaça i això va fer que s’haguessin de reduir els serveis i el nombre de professionals. Ara reclama que l’administració inverteixi i faci una política de gestió “a llarg termini” per donar resposta als 3.500 que estan pendents d’una plaça residencial i al miler més que volen accés a un centre de dia. 

Possibles alternatives

En aquest sentit, la família ha optat per sol·licitar una plaça residencial perquè és el que els han aconsellat, però Mateu creu que si hi hagués tallers ocupacionals a la comarca d’Osona “amb personal que sabés com actuar davant d’un brot o el sabés evitar”, la situació del Joan milloraria. El noi té ganes de tornar a l’activitat però els episodis violents li han tancat alguna porta o ell mateix es resisteix a tornar-hi.

Mateu denuncia que al retard en la resolució de la demanda de plaça s'hi afegeix tot el temps que han hagut de fer tràmits en una troca burocràtica difícil de seguir. En un principi quan van fer la sol·licitud la Generalitat els va dir que haurien d’esperar un any perquè els serveis tècnics fessin una valoració de l’estat del Joan, un temps que, finalment, i després de diverses queixes, va ser de tres mesos. “És increïble que encara es necessiti fer exàmens d’una persona que està dins del sistema”, es queixa el pare, que destaca, a més, que moltes famílies amb pocs recursos o sense prou habilitats es perden en el llenguatge administratiu "farragós i críptic" fins al punt que en les cartes d'admissió "no saps si tens dret a una plaça o no". Per això diu que la seva lluita ja no és solucionar només la seva situació personal, sinó que l'administració reaccioni i hi posi recursos i diners. "No és només pel Joan, sinó per tots els Joans i Joanes com ell", apunta.

stats