Illa de Buda (sant Jaume D’enveja)“Aquell lloc tenia una aura de misteri, potser per l’isolament, aquella sensació d’estar a mercè de la fúria de la mar. Els «calaixos», els canyissars, i la història del far, sobretot el far que mai vaig poder veure, perquè quan hi vaig anar ja feia temps que era sota l’aigua”, recorda l’escriptora Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) quan li pregunten pel primer cop que va posar els peus a l’illa de Buda. Fa dos anys va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la El far, un relat que reconstrueix els darrers cent anys de la família Vidal al voltant del mític far de Buda.
Els fars han inspirat històries romàntiques, aventures robinsonianes i thrillers de terror. La mateixa condició de vigilant, l’extrema ubicació en punts aïllats, la nocturnitat i l’hipnòtic focus de llum els ha donat una aura popular. El de l’illa de Buda, que va fer llum per primer cop el novembre de 1864, era un dels més alts del món d’entre els fars metàl·lics. Més de 50 metres que pujaven cap al cel en forma de torre cilíndrica, amb una llanterna que es podia veure a més de 30 quilòmetres. A la Guerra Civil va ser cremat i la regressió del Delta va acabar de fer la feina. L’hivern del 1961 un temporal el va fer caure. Estava clavat sobre un terreny inestable, perquè l’illa de Buda fa 300 anys ni existia. Es va començar a formar el segle XVIII a l’atzar del desviament natural de les goles de desembocadura de l’Ebre al mar, quan el riu arrossegava molts més sediments.
El 1924 la meitat de l’illa va passar a mans de l’avi de Guillermo Borés, que encara en manté la propietat. “Aquí es vivia de la caça d’ànecs i fotges, de la pesca a les llacunes d’anguiles, llisses, carpes i llobarros, i del conreu de l’arròs. Cap als anys cinquanta hi van arribar a viure uns 200 habitants”, recorda Borés. “Jo vaig néixer a Barcelona i només venia a l’illa a temporades. La vaig poder conèixer quan la mecanització de les feines del camp era incipient i encara recordo la fesomia d’aquells pagesos de pell arrugada i bruna, i una de les dues tavernes que hi havia a la masia gran”, afegeix. En aquells temps se celebraven festes majors i es va arribar a crear fins i tot un equip de futbol. Avui, però, a l’illa ja no hi viu ningú. La major part de tasques estan mecanitzades i només hi poden accedir els pocs treballadors que cultiven l’arròs -un milió de tones que es comercialitzen sota la marca Arròs Illa de Buda- i gestionen la pesquera. O els turistes que s’allotgen a la masia emblanquinada de finals del segle XIX “on es conserva la capella, que també havia servit d’escola”.
Fa dos anys l’evocació d’aquest passat de vides sofertes però tranquil·les -entre canyars i marjals recobertes de bova- va portar el grup de música tradicional Quico el Célio a compondre i enregistrar un disc de la masia central de l’illa. “Aquí, la gent treballava cantant. Cantava al camp i a l’era, però també a les tavernes, a la de Mascarell i la de Nuri. Mentre érem aquí preparant el disc, Guillermo Borés va convidar una vintena d’antics «buderos» [habitants de l’illa de Buda], que ens van ensenyar algunes de les cançons que encara recordaven”, explica el cantant i líder del grup, Arturo Gaya. El resultat es pot sentir en el disc Viatge a Buda, amb cançons dedicades a la natura, a la vida austera i senzilla i al far. “Quan vam començar a fer el disc, no sabíem que acabaríem així”, assegura Gaya. Ara ja no hi sonen jotes, però l’illa encara és un catàleg vivent de corbs marins, bernats pescaires, martinets, esplugabous, xatracs, blauets i flamencs, entre canyes i plantes de bova. Unes plantes, aquestes darreres, que sembla que van donar nom a l’illa, perquè Buda no fa referència a cap divinitat oriental, sinó a una deformació etimològica de bova.
