“Hem matat l’envelliment i la mort”

Josep París ha escrit amb la periodista Gemma Bruna Cuídate (Plataforma Editorial), el relat en primera persona de 15 persones, homes i dones d’edats diverses, que han cuidat o cuiden pares o fills. El llibre pretén ser un aparador perquè la societat sigui conscient de les dificultats, pors i recompenses que troben els cuidadors cada cop que tanquen la porta de casa. Ara es dedica més a la gestió del dolor en una funerària, però París ha treballat molts anys com a infermer en residències de gent gran i en hospitals.

Ens preparem per cuidar?

No ens preparen per envellir, ni morir, ni tampoc per cuidar. Abans el net veia com els avis anaven perdent i els seus pares se’n feien càrrec, i entre tots anaven suplint les mancances de l’avi. Però ara no els veiem envellir i no tenim l’esperit cuidador a dins. Dit això, som una societat cuidadora dels que tenim al costat, però globalment, no. Com si planificar tot el que és lleig fos un tabú i no valgués la pena parlar-ne.

I quan ens hi trobem què passa?

En la immensa majoria de casos arriba sense avisar i un passa a ser cuidador pensant que serà una temporada, i et trobes que les administracions, com la societat, tampoc estan preparades. Això condiciona que et facin entrar en una espiral que és molt difícil de sortir-te’n, i t’entregues molt, pensant que seran pocs mesos o que algú t’ajudarà. Els dies i les setmanes passen molt de pressa i al final te n’adones que no t’has cuidat i has descuidat els altres que tens al voltant.

Com s’ha de cuidar qui cuida?

Són coses bàsiques que sortirien a qualsevol conversa amb amics i familiars: des d’alimentar-se adequadament fins a dormir bé, caminar, demanar ajut professional o buscar-se espais propis encara que siguin pocs minuts al dia.

¿Es fa difícil posar límits i dir que no a la persona depenent?

Doncs s’han de posar límits i fomentar l’autonomia i la independència de la persona cuidada. Sé que de vegades és més fàcil i ràpid acabar de donar-li el menjar a la mare en lloc que sigui ella, si pot fer-ho, qui ho faci sola encara que es taqui.

Què pretenien amb Cuídate?

Volíem donar veu a persones que en la immensa majoria d’ocasions cuiden en la màxima intimitat, perquè cuidar forma part de l’esfera més íntima de les persones. Hem vist que davant del mateix fet de cuidar cadascú el viu de manera diferent. Hi ha un matrimoni amb un fill que té un trastorn de l’espectre autista que s’enfronten a la situació de manera diferent, per exemple. La idea era treure de la foscor els cuidadors.

Ens costa explicar penes íntimes?

Sí, perquè hem matat la mort i l’envelliment, els hem amagat. Amaguem tot el que no és maco; està mal vist plorar per la situació tan dura que viuen els teus pares.

Deia treure’ls de la foscor. ¿El cuidador ha de sortir de l’armari?

Sí, i la veritat és que hi ha un efecte terapèutic en el fet d’explicar el que et passa. La majoria dels testimonis ens reconeixen que els ha anat molt bé, i fins i tot en algun cas ens han dit coses que algú de la família desconeixia.

Tots servim per cuidar?

Per cuidar una persona estimada sí, i ho fem constantment amb els pares, els fills i la parella. És una condició innata, el fet de cuidar.

Un consell per als cuidadors.

No hi ha una regla única però la paciència ajuda. I la confiança en un mateix, i l’autoestima de pensar que ho faràs bé; saber valorar-te, estimar-te i no tenir por de compartir els sentiments i de plorar i buidar-te.

Deu ser una feina absorbent.

Sí, però has de trobar uns minuts només per a tu, que et permetin tirar endavant. Cal estar còmode amb un mateix. No es tracta tant de buscar una tarda lliure com de trobar microespais, els teus cinc minuts per llegir, escoltar el silenci o no fer res. Són els teus cinc minuts, que t’han d’ajudar a carregar-te d’energia.

Què li ha ensenyat fer el llibre?

Que després de cuidar una persona estimada ja no tornes a ser el mateix perquè t’has mostrat amb tota la duresa. La teva vida ja no torna a ser la mateixa.

Per què hi ha un sentiment d’abandó quan s’opta per una residència?

Crec que hi ha una part cultural, perquè encara pensem en les residències de fa 40 anys, els asils, però no els abandones [els avis], els estàs donant qualitat de vida i te la dones a tu. I una cosa important; has d’intentar assimilar, quan estan ingressats, que ja no ets cuidadora sinó família.

¿Al llibre hi ha més dolor i pena o positivisme?

És un mosaic d’emocions i d’històries, algunes de positives. Els capítols que inspiren més dolor són els de la gent que ho està patint ara, i els que tenen un missatge més positiu són els que ja han deixat de cuidar i ho veuen amb una perspectiva diferent: el que ens diuen és que ha sigut una oportunitat per créixer com a persona, per compartir sentiments... fins i tot n’hi ha que són capaços de capgirar aquestes situacions tan dures per compartir-les i donar suport a altres persones. Hem de poder recordar els anys compartits amb felicitat i gratitud.