Vox: ús o abús dels tribunals?

BarcelonaLa presència de Vox als tribunals és un fet habitual des de fa uns anys. La formació de Santiago Abascal s'ha personat com a acusació popular en diferents procediments, sobretot contra l'independentisme i en casos de corrupció. Però el partit també ha començat a fer acte de presència en un altre tipus de causes: les que fan referència a delictes violents si el presumpte autor és d'origen estranger. Tot i que l'argumentació no forma part dels escrits enviats als jutjats, la formació no s'amaga, de cara a l'opinió ciutadana, que vol ser present en aquest tipus de causes per defensar un canvi legislatiu que obligui a expulsar immediatament els migrants si delinqueixen. Aquest és l'argument amb què justificaven públicament la petició de sumar-se a la investigació oberta per la violació d'una menor a Igualada, que el jutge encara està valorant.

El cas d'Igualada no és una excepció. La formació ultra també és acusació popular en casos com el d'un atropellament múltiple en una terrassa del municipi murcià de Torre Pacheco, l'agressió sexual a una dona d'edat avançada a Tamarit de la Llitera (Osca) o un assassinat masclista a Tarancón (Conca). En tots els casos els detinguts són d'origen estranger. L'advocat Miguel Capuz recorda que actualment la llei d'enjudiciament criminal (Lecrim) permet a qualsevol persona o entitat, inclosos els partits polítics i les administracions públiques, exercir l'acusació popular, independentment de l'objectiu que persegueixin. Ara bé, el penalista es mostra partidari que els jutges "filtrin" les peticions que facin els partits o institucions per evitar que "instrumentalitzin" la causa per motius ideològics.

De fet, l’avantprojecte de reforma de la Lecrim pretén regular la figura de l’acusació popular i prohibir expressament als partits polítics o sindicats exercir-la. També encotilla la possibilitat que ho facin les administracions. L'aprovació definitiva del text, però, sembla haver quedat aparcada. "És complicat perquè és el mateix legislador qui s'ha d'acabar autoexcloent", comenta Capuz. Algunes instàncies judicials també han intentat regular aquesta figura. Per exemple, l’Audiència de Barcelona va acordar que les institucions no poguessin exercir l'acció popular excepte en els casos on els habiliti una llei específica, com ara la llei de protecció a la infància. Arran d'aquest acord, l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van ser expulsats de la causa per les càrregues policials de l'1-O a la capital catalana.

Capuz adverteix que "l'acció popular no pot distorsionar" el procediment judicial. Amb les lleis actuals a la mà, el penalista assegura que els tribunals no poden "prohibir" als partits exercir aquesta figura. Però malgrat que no es pugui vetar la seva inclusió en el procediment, segons l'advocat, el jutge sí que té eines per evitar que "instrumentalitzin" les causes, sent molt "restrictiu" a l'hora d'admetre o no les proves que demanin. Per a Capuz, la vara de mesurar ha de ser si aquestes diligències "són útils" a l'hora d'esclarir el delicte.

Una presència incòmoda

Un dels tribunals que més rebuig ha expressat darrerament cap al paper judicial de Vox és el Suprem, pel seu paper a la causa del Procés. Tot i que el jutge Pablo Llarena no va qüestionar la presència de la formació com a acusació popular, sí que ho va fer el magistrat Manuel Marchena en la sentència: "És veritablement pertorbador", assegurava el tribunal, que malgrat admetre que amb la llei a la mà la justícia no podia impedir que els partits exercissin l'acció popular, sí que argumentava que la seva presència "sense dubte no és positiva", perquè implica "el risc" d'embrutar els casos "amb el llenguatge propi de la confrontació política".

Més enllà de Vox, també hi ha hagut casos d'èxit del paper dels partits com a acusació popular, com ara el de la CUP en la causa pels sobresous de CatalunyaCaixa, o els advocats d'Esquerra Unida, claus perquè la causa sobre la caixa B del PP no s'arxivés inicialment.