El desembre de 2018, l’Ajuntament va comprar un edifici al número 7 del carrer Encuny, una finca que s’aixeca enmig del mar de solars i petites cases del barri. L’objectiu de l’Ajuntament era incorporar els 59 pisos buits de la finca al parc d’habitatge públic, acostant-se així al repte de 13.000 pisos públics que es van prometre al començar el mandat. “El pis està molt bé. Està net, i reformat perquè jo hi pugui viure amb la meva filla de tres anys. És un lloc que està molt bé”, diu la Nadia al sortir d’una visita a la finca. Es va assabentar dels pisos a través de la mesa d’emergència social i espera que, després de tres desnonaments, sigui definitivament on es pugui instal·lar. “Ara sembla que arriba la tranquil·litat, però no ho tinc clar, ho he de provar”, explica. Assegura que encara té dubtes sobre la zona: “Està tot molt buit, em pregunto si puc anar segura pel carrer a la nit. Encara ho estic investigant, però crec que agafaré el pis perquè no estic per escollir”, afegeix. La Cristina va arribar a la finca fa tres anys, on ara viu de lloguer. La seva estora és una de les poques que es poden trobar al tercer pis. “En aquesta planta només som quatre veïns”, explica. Assegura que està contenta amb el barri: “Em van parlar fatal de la zona, però al final jo estic bé, aquí. No hi ha soroll a cap hora i és un barri molt tranquil”.
La Marina del Prat Vermell segueix a l’espera de veïns
Fa més d’una dècada que es va anunciar la transformació del barri, a la Zona Franca de Barcelona, i les obres encara estan en fase inicial
BarcelonaDues gasolineres, cinc concessionaris de cotxes i una desena d’edificis a mig construir anuncien l’arribada a la part més inhòspita de la Zona Franca. A la Marina del Prat Vermell, només el motor d’una màquina excavadora trenca el silenci i la buidor dels carrers acabats de fer. “Estem fent habitatges protegits”, es llegeix en una de les múltiples parcel·les que ja han esdevingut part del paisatge urbà d’aquesta antiga zona industrial, on -a diferència de la resta de la ciutat- els transeünts es poden comptar amb els dits d’una mà. La majoria són funcionaris, treballadors d’empreses que s’acaben d’instal·lar o petits nuclis de veïns que es miren escèptics una promesa que es va fer fa més d’una dècada i que encara no ha arribat.
“Ens van dir que la reforma de la zona estaria acabada en deu anys i encara està tot per fer, bàsicament”, explica Antonio Guillén, president de la Unió d’Entitats de la Marina. “L’espai continua tenint el perfil industrial que ha tingut sempre i això no canviarà fins que parlem d’una àrea amb teixit veïnal”, un procés pel qual, assegura, ja van passar fa temps altres parts d’aquesta zona de la perifèria. “Abans, la Zona Franca era tot camp i la gent també tenia els seus dubtes i preocupacions”, recorda Guillén. “El futur de la Marina del Prat Vermell arribarà, però una sèrie d’impediments encara no han permès que aquest barri s’acabi d’enlairar”.
La porta sud de la ciutat
No fa tant que aquesta antiga àrea manufacturera del districte Sants-Montjuïc es va constituir com a barri. Va ser l’any 2007, quan la modificació del Pla General Metropolità (PGM) -que fins llavors classificava la zona com a sòl industrial, a excepció de petits nuclis veïnals- va fer que l’Ajuntament de Barcelona fixés la seva mirada en la porta sud de la ciutat. Els canvis en el reglament van donar llum verda a la transformació d’un espai equivalent a 44 illes de l’Eixample en un nou barri residencial i comercial amb el potencial d’acollir fins a 30.000 habitants. El projecte no era desinteressat: els barris de la Marina són l’últim lloc, juntament amb el de la Sagrera, per on Barcelona pot créixer.
Amb tot, l’ambiciós pla no va trigar a topar amb el seu primer, i principal, entrebanc: “Cal contextualitzar la transformació de la Marina del Prat Vermell, com la de molts projectes de reforma urbana d’aquells anys, en un context d’estancament i, gairebé, paràlisi urbanística donat per la crisi econòmica i la fi de la bombolla”, apunta Helena Cruz, investigadora de l’àrea de governança i de polítiques públiques de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB). La falta de recursos econòmics, tant per part de les administracions com dels operadors immobiliaris privats, va alentir els processos de gestió urbanística dels plans ja aprovats fins al punt de deixar bona part dels solars buits a l’espera de l’inici de les obres. Des de llavors han sigut múltiples els intents de les administracions per sortir de l’estancament i aconseguir activar el barri. L’aixecament del nou recinte firal o la progressiva compra d’edificis i solars per part de l’Ajuntament de Barcelona han sigut algunes de les empentes que ha rebut la zona, on es preveu lliurar més de 12.000 claus a nous veïns, més de la meitat destinades a habitatge protegit. “Del conjunt d’habitatges protegits que s’acabaran fent, 4.000 seran propietat de les administracions públiques, i d’aquestes un 80% seran de lloguer públic”, apunta Javier Burón, el fins ara gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que remarca la importància de fer de la zona un “espai d’equilibris” entre habitatge i activitat econòmica.
Un dels canvis més transcendentals per a la transformació del barri va ser l’arribada del metro a la zona el mes de setembre passat. A ulls dels veïns, aquest canvi és “el primer gest tangible” de la transformació. “El metro és el que ha tingut més repercussió immediata”, valora Abdó Florencio, president de l’Associació de Veïns. “Fa molt de temps que s’estava reclamant la instal·lació per tal d’igualar la zona a la resta Barcelona”, assegura Florencio, ja que aquest era un dels pocs barris de la ciutat en què encara no hi havia metro. Aquesta execució s’havia promès als veïns des dels Jocs Olímpics, per millorar la connexió entre els barris. Amb tot, i un cop materialitzada la promesa, els veïns creuen que l’anhelada obertura de les estacions del metro Foneria i Foc Cisell és el primer pas d’un “futur favorable de la zona”, però que encara “està per concretar”.
“És un repte important”, confessa Burón. “Qüestions com la reforma del passeig de la Zona Franca, quan es farà, qui posarà en marxa les unitats d’habitatge, i, al mateix temps, com conviuran els nous habitants amb els dels barris de la Marina d’avui dia, són part d’una operació important que trigarà a executar-se”, reconeix, alhora que subratlla el ritme de treball del consistori en aquest repte. “Ara mateix tenim 730 habitatges en marxa, i tot el sòl que ens va arribant, a mesura que ho fa, el posem en producció”. Assegura, però, que malgrat que el lideratge públic és “essencial” en aquest tipus de transformacions, també depenen dels inversors privats. “Som conscients que un dels principals operadors privats a la zona, Solvia, també s’està movent i també té parcel·les en producció”, apunta Burón, que afegeix: “Cal trobar un equilibri”.
Construir sobre la ciutat
Produir canvis a partir de la regeneració sempre és un procés lent, i això és encara més difícil quan s’actua sobre la ciutat ja construïda. “Planificar un barri porta temps. I després l’execució d’aquests plans també porta temps perquè cal requalificar, canviar els usos de les parcel·les, desplaçar la població i substituir els habitatges de mala qualitat per uns de nous”, apunta Cruz. Els experts sostenen que la transformació compleix amb els terminis previstos per a aquest tipus de projectes: deu anys de construcció si el vent no bufa de cara. A les extenses fases de planificació dels futurs espais, requalificació dels ja existents i construcció de noves infraestructures i habitatges se suma, a més, la dificultat que presenta la localització de la zona. “El lloc té els seus inconvenients”, afirma Miguel Mayorga, professor d’urbanisme a la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya. I afegeix: “La proximitat amb el port i el polígon de la Zona Franca i el fet d’estar amagat rere la muntanya de Montjuïc fa que sigui un lloc aïllat amb sentit de perifèria. Caldrà veure quines són les solucions davant el repte de la marginalitat”.
Tant experts com consistori ho tenen clar: la barreja d’usos i inversió és clau per aconseguir un barri amb teixit veïnal i vida comunitària, allunyat del que es coneix com a ciutats dormitori. Un objectiu que passa per l’accessibilitat, però també per la instal·lació de serveis i equipaments que portin nous veïns. “Ha de tenir serveis molta diversos per tal que els seus ciutadans puguin viure de manera activa i crear les seves xarxes”, afirma Teresa Navas, doctora en geografia per la Universitat de Barcelona. En la mateixa línia, Burón posa el focus en la diversitat de l’àrea: “Ha de ser una operació important d’habitatge, però no pot ser només això”.
