Pagesia
Societat 21/02/2022

El pagès d'Alcarràs: "El retrat d'un ofici que s'està acabant"

El film de Carla Simón torna a posar el focus en una professió que està vivint una transformació

6 min
El Joaquim Dolcet, fill, esporgant a una de les seves finques al costat d'un treballador

Alcarràs“Això estava plantat. Aquí hi havia arbres. Aquí també. Aquests els van arrencar fa uns anys”. Joaquim Dolcet va assenyalant camps a esquerra i dreta a mesura que la furgoneta avança sotraguejant per un camí que uneix Alcarràs amb Lleida. El Joaquim té 54 anys i tota una vida dedicada a la terra. De petit eren 21 a la seva colla. Un terç van fer-se pagesos, seguint l’exemple de casa, però avui ja només queda ell. “I només tinc ganes d’acabar”, remata.

Al Segrià, en una dècada, el nombre de pagesos ha caigut un terç: el 2021 n’hi havia censats 3.268. Però és que el panorama de futur és més preocupant. No hi ha relleu generacional i prop d’un 60% dels pagesos estan a un pas de la jubilació.

“La Carla Simón m’agrada perquè ha retratat un ofici que s’està acabant; quan, en canvi, han vingut mil polítics aquí que no ho han vist. Fem tard per salvar l’ofici”, argumenta el Joaquim. Amb el seu film Alcarràs , la cineasta catalana ha posat sobre la taula una problemàtica que fa anys que afecta desenes de pobles de la plana de Lleida. I Alcarràs n’és el paradigma perquè és el “terme pagès per excel·lència”.

Hi ha molts factors que ho expliquen. Els preus que s’obtenen per la collita n’és un. En els últims anys moltes temporades amb prou feines es cobreixen despeses, i en algunes directament es perden diners. El Joaquim fa números mentre mira els llargs rengs de “paraguayos” (préssecs plans) que té en una de les seves finques. Són dues hectàrees amb 1.500 arbres. L’any 1997 en va treure 6 milions de les antigues pessetes (36.000 euros). En l’última collita, 22.000 euros. En aquests 25 anys, a més, els costos s’han multiplicat per tres o per quatre. Sense anar més lluny, l’any passat va comprar l’adob a 49 cèntims i enguany a 82. “Un quilo de paraguayos té un cost de 39 cèntims. Fa quatre anys vaig vendre a 29,5 cèntims el quilo i l’any passat a 60. Una persona que només tingui fruita és molt complicat que se’n pugui sortir”, argumenta. Per això, molts pagesos han decidit diversificar el negoci; no dependre només de la fruita. Ell mateix va fer una planta solar el 2007 i el 2014 va construir dues granges amb 1.050 porcs cadascuna. Una manera d’assegurar uns ingressos fixos. Dues inversions que van anar acompanyades d’una reducció de la terra destinada a la fruita: ha passat d’unes 35 hectàrees a 20. Suficient.

No és un negoci familiar

“Abans una família vivia amb un parell o tres d’hectàrees, ara no pots ni viure amb 15 hectàrees”, esgrimeix en Josep mentre s'acaba el tallat a la llar de jubilats d’Alcarràs. Cada vegada s’exigia més volum de producció, fins que va arribar un moment en què els que més acumulaven perdien diners perquè els costos s’havien disparat molt més ràpid. “El pagès va passar de ser el que portava el xapo a un empresari”, rebla el Josep Maria des de l’altra banda de la barra. “El model de tota una família que anava a collir i que vivia de la pagesia s’ha acabat”, sentencia l’exalcalde d'Alcarràs, Manel Ezquerra.

A la llar de jubilats, apareix un segon Joaquim Dolcet. El pare, de 86 anys. Pagès des que va "néixer", va conèixer la “misèria”, però també els anys d’esplendor. En Quimet, com se’l coneix, explica com Alcarràs va convertir-se en un poble pròsper quan a finals del franquisme els pagesos que treballaven per als grans terratinents (entre ells l’Església) van tenir accés a la terra. “Aquells homes ploraven d’alegria, per fi tenien alguna cosa pròpia, la gent treballava nit i dia perquè era seu”, narra fent un recorregut minuciós als canvis experimentats en l’enorme terme municipal d’Alcarràs des de la Guerra Civil fins ara. El poble es va capgirar com un mitjó. “Amb la fruita s’han fet molts diners”, reconeix. Però, des de fa uns anys, aquest model de negoci d’èxit que permetia que moltes famílies visquessin només de la terra s’ha extingit.

Joaquim Dolcet, pare, a la llar de jubilats d'Alcarràs

La tempesta, però, ve de lluny. “Fa molts anys un pagès francès em va dir que havia passat de produir 2 milions de quilos a 200.000. «La culpa és vostra», va dir-me. Nosaltres produíem més barat i vam entrar al seu mercat. Però ell ja va avisar que a nosaltres ens passaria el mateix amb els pagesos del nord d'Àfrica”, recorda en Joaquim fill. Dit i fet. Ara la fruita de Lleida no pot competir amb els preus de fora.

La caiguda de la pagesia també té a veure amb la duresa de la mateixa professió. En Joaquim ha vist com amics seus de quinta ho deixaven perquè la família no ho podia suportar. Que no puguis anar a la platja en tot l’estiu, o ni escapar-te un dia amb la dona perquè és temporada alta, passa factura. Molts dels seus amics van provar de guanyar-se la vida com a mossos d’esquadra. L’any 1992 ell també ho va intentar, però al final va desistir. Sí que ho va fer un amic seu, fill de pagesos i que havia fet una colla que es dedicava a esporgar: Josep Maria Estela, l’ara comissari en cap dels Mossos. 

“Els joves hi veuen una pèrdua de qualitat de vida, com a pagès n’estàs pendent les 24 hores”, diu Ezquerra. “Si l’antigel t’avisa a la una de la matinada, i estàs de festa, hi has d’anar. La fruita no pot esperar. Les noves generacions no en volen saber res d’això”, diu en Joaquim. Ell mateix veu com els seus fills no el seguiran. La gran fa medicina i el petit de 17 anys té altres objectius. “Per què vols continuar si no et ve ningú al darrere? Quan el fill m’ho diu, per una banda, sento alegria, així no caldrà patir fins als 80 anys com mon pare, però és una alegria amarga”, explica. I posa d’exemple un home gran del poble que ha vist com el fill torna a casa a fer de pagès perquè l’han acomiadat. “L’home havia passat 5 anys bons, perquè no tenia tanta pressió, però ara pixarà sang per ajudar el fill... Sempre he pensat que em pot passar a mi. Tinc ganes d’acabar, però no em puc relaxar. Em deixo 7 o 8 anys de marge i, llavors sí, tanco la parada. Dels 21 amics de colla ja no quedarà cap pagès”, conclou.

Qualsevol poble

El que passa a Alcarràs passa a qualsevol poble de la plana de Lleida. A Torrefarrera la Cooperativa va tenir més de 100 socis. L’any 1990 eren 53 i ara 13, cap menor de 40 anys. “Pagesos joves només en queden dos, la resta han diversificat el negoci”, diu l’alcalde, Jordi Latorre. Qui s’ha criat en un d’aquests pobles ha vist com la majoria de fills de pagesos s’han buscat la vida en un altre sector. “Els pares ens van insistir que no féssim de pagesos i que estudiéssim”, rebla Carlos Bosch. Similar al cas de Miquel Albana. “Ha mort la pagesia com l’hem vist i entès des de petits als pobles de per aquí”.

I és que el paisatge s’ha transformat. No només pel creixement urbanístic, també perquè la fruita dolça perd terreny davant del cereal. Segons dades de JARC, a Catalunya, entre el 2016 i el 2020, les hectàrees de presseguers, perers, pomers i nectarina van baixar. Sobretot els primers, que han vist com desapareixia pràcticament un 27% de la superfície. En canvi, en una dècada els ametllers han crescut un 50%, i l’ordi i el blat de moro han doblat superfície. “Del cereal, amb un tractor i una sola persona en pots agafar moltes hectàrees”, explica l’Adrià. Ell era pagès de tercera generació a l’Horta de Lleida. Van arribar a tenir 20 hectàrees de fruita dolça. El 2018, quan tenia 47 anys, el seu pare li va dir: “És l’hora de plegar”. Els costos duplicaven els ingressos. Va arrendar la terra a un parent que ara hi fa cereal i va passar de ser pagès propietari a pagès assalariat. Va anar a collir pomes a l’Urgell i després va convertir-se en comercial. “El meu padrí [avi] ja ho deia: «Abans de l’euro cobraves amb pessetes la fruita i pagaves amb pessetes. Ara pagues amb euros els costos, però et paguen la fruita en cèntims». No anem bé”, conclou l’Adrià.

Prop de 2.500 al·legacions al macroprojecte de parc solar

La pel·lícula de Carla Simón parla del que implica per a una família pagesa la intenció del propietari de la terra de canviar els arbres per unes plaques d’energia solar. Precisament, a Alcarràs, hi ha un macroprojecte de les empreses Ignis i Solaria per construir nou parcs fotovoltaics en una àrea agrícola de gairebé 800 hectàrees, propietat de l’empresa Vall Companys. Per evacuar l’electricitat les promotores pretenen construir una única línia aèria d’alta tensió de 220 kV amb un traçat d’uns 17 quilòmetres, que afectaria desenes de propietaris petits, mentre que el Govern vol que se soterri. El projecte ha superat ara la fase d’exposició pública, però s’han presentat prop de 2.500 al·legacions. La majoria a través de la plataforma No a la MAT del Segrià. La portaveu Mercè Cortina creu que aquest projecte “no es fa perquè hi hagi una necessitat real del territori, sinó per la bombolla energètica i el negoci especulatiu que hi ha al país”, en mans d’un oligopoli, de poques empreses que priven amb propostes com aquesta de tirar endavant “projectes municipals”. Han fet un càlcul estimatiu de l’impacte econòmic i creuen que els números no són bons a mitjà termini per al municipi. A més, conclou Cortina: “Si no es fan bé les coses ara, ens hipotequem durant dècades”.

stats