Haver de pujar 108 graons amb 80 anys per anar a casa

Persones grans que viuen soles a Barcelona, moltes vegades en edificis sense ascensor, reben menjar a domicili de l'Ajuntament

4 min
El Manel Simon mira a la minúscula cuina de casa seva els paquets de menjar preparat que ha rebut

BarcelonaHi ha un petit paper enganxat a la porta d'entrada del pis que diu: "Felicitats, 108 graons". Cent vuit graons són els que Manel Simon ha de pujar cada vegada que torna a casa seva i ha de baixar cada vegada que vol sortir al carrer. El Manel té 80 anys i viu al barri del Raval de Barcelona, en un d'aquells edificis sense ascensor que no se sap de quan daten, però que ben segur fa moltes dècades. Tan sols cal entrar al portal per comprovar-ho: les parets estan escrostonades per la humitat i en algunes fins i tot hi ha importants esquerdes.

L'escala puja de forma circular amb graons de diferent grandària –alguns de més alts i d'altres de més baixos– i una fina barana de ferro que amb prou feines arriba a la cintura. El Manel viu a l'últim pis, al sobreàtic, que té l'aparença d'un galliner perquè l'escala s'estreny en l'últim tram. Malgrat això, baixa i puja cada dia els 108 graons. "He de sortir al carrer, ho necessito pel meu estat d'ànim", justifica.

Sense alternativa

El Manel explica que es va instal·lar en aquest pis quan tenia quaranta i pocs anys i pujava fins al sobreàtic sense ni tan sols esbufegar. "Ara tampoc esbufego, però perquè trigo tant a pujar que ni em canso", ironitza. Això sí, si va carregat, assegura que s'ha d'asseure a cada replà per recuperar l'alè. Diu que ha intentat canviar de pis en més d'una ocasió però no n'ha trobat cap altre de lloguer i amb ascensor a un preu assequible. "Per aquest pago 235 euros al mes. Per un amb ascensor, almenys em demanen 500 euros i se me’n va gairebé tota la pensió". Així que ha decidit resignar-se o, com ell diu, adaptar-se.

El Manel amb la cistella i la politja que fa servir per pujar paquets per l'escala.

El Manel té el pis ple d'aparells electrònics: televisors, magnetòfons, cadenes de música, tocadiscos, rellotges despertador que sonen en el moment menys pensat..., a més d'infinitat d'endolls i cables empalmats que pengen per les parets, i que fan témer que qualsevol dia hi haurà un disgust. El pis és minúscul i, amb tanta cosa, es fa difícil caminar i amb prou feines hi ha lloc per al llit, un parell de taules i unes quantes cadires. "És afició pura. Busco aparells per restaurar –justifica–, encara que després moltes vegades no ho faig". Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que és un manetes.

Precisament gràcies a això ha muntat una politja amb una corda i un cistell a l'escala de l'edifici. Així pot pujar paquets sense esforç: tan sols els ha de posar a l'interior del cistell i fer girar la politja. Segons diu, així pretén estalviar a la repartidora de la cooperativa Mensakas que pugi els 108 fatídics graons cada dia.

Una repartidora de Mensakas amb una de les bosses amb menjar preparat

El Manel rep cada dia una bossa amb menjar preparat, que inclou dos àpats –un esmorzar i un sopar– que només cal escalfar al microones. Es tracta d'un projecte de l'Ajuntament de Barcelona destinat a persones grans o amb alguna discapacitat que viuen soles o tenen pocs recursos. El projecte es diu Àpats en Companyia, perquè la idea original era que aquestes persones anessin als centres de gent gran del seu barri, hi mengessin i fessin alguna activitat juntes. Però amb la pandèmia es va haver de replantejar tot.

En l'actualitat els àpats es porten a domicili. Repartidors de Mensakas recorren el barri del Raval amb bicicleta i lliuren el menjar en mà. "Lògicament no és el mateix que abans, perquè quan els usuaris anaven a menjar als centres de gent gran s'havien d'arreglar per sortir de casa i havien de relacionar-se. Tenien una excusa per socialitzar", explica Isabel Ribas, que és la coordinadora del projecte a Fundesplai, l'entitat que el gestiona.

Una repartidora de Mensakas lliurant la bossa amb menjar a Driss Bennouri, a la porta del pis on viu.

Fundesplai prepara els àpats a les seves instal·lacions de forma individualitzada per a cada usuari: per exemple, si algú no pot menjar sal, doncs li prepara l’àpat sense sal. També supervisa la distribució i truca als usuaris cada setmana per telèfon. El Manel n'és un. N’hi ha molts més. Es reparteixen menjars a gairebé 300 persones, la majoria al Raval.

Com Assumpció Daunis, que no ha de pujar 108 graons per arribar a casa seva –viu en un dels pocs edificis amb ascensor del Raval– però només veu ombres. Està gairebé cega. Té 73 anys i també viu sola. O Driss Bennouri, de 67 anys, que va treballar gairebé tota la seva vida sense contracte en el sector de la confecció i ara té una pensió miserable. O Manuel Morales, també de 73 anys, que cobra 400 euros al mes i, després de pagar el lloguer, la llum, l'aigua i el gas, gairebé no li queden diners per menjar.

Assumpció Daunis, que està gairebé cega, menjant l'àpat preparat que li han portat a casa

"Ara penso en l'avantatge que hagués sigut tenir parella. No estaria sol", deixa anar Manel Simon. Li agrada el menjar que li porten, no té cap queixa, però confessa que sovint se sent deprimit des que van tancar el centre de gent gran i no hi va a fer els àpats. Espera que el reobrin aviat i que la pandèmia acabi d’una vegada per tornar a tenir una bona raó per cada dia baixar i pujar els 108 graons.

stats