La primera persona amb cadira de rodes de Barcelona: "Abans, els paraplègics morien tancats a casa"

BarcelonaMercè Tarruella es va perdre els tres primers anys de vida de la seva filla perquè no es podia aixecar del llit i la petita sempre estava amb la seva àvia. Després de parir va agafar una infecció que li va afectar la medul·la i va quedar paraplègica en un moment en què els metges no sabien què fer amb aquests pacients: l'única perspectiva que tenien era quedar-se al llit. La vida de la Mercè, però, va canviar radicalment el dia que es va creuar amb el doctor Miquel Sarrias, que tornava d'Anglaterra amb la missió d'impulsar un nou hospital a Barcelona pensat per a persones que, com ella, no podien caminar. Encara recorda el dia que, ara fa 62 anys, li van dir que podia aixecar-se del llit, quan ja havia assumit que no ho faria mai més: "Jo no havia vist mai cap cadira de rodes. A Barcelona no n’hi havia. Els paraplègics estaven a casa, tancats, i es morien aviat".

Era el desembre del 1965 quan la Mercè, que estava aprenent a fer anar la cadira que li havien portat d'Anglaterra, es va convertir en la segona pacient de la història de l'Institut Guttmann. "Va ser com tornar a néixer", assegura la dona de 91 anys en una entrevista amb l'ARA. De fet, aquest era l'objectiu del nou centre: que les persones amb una lesió medul·lar poguessin refer la seva vida i no es limitessin a sobreviure dins de casa fins al final dels seus dies. El seu impuls va suposar un abans i un després per a moltes persones que aleshores no tenien cap alternativa terapèutica, però també per a la societat catalana, que desconeixia que hi havia tractaments i possibilitats per a aquests pacients.

Quan la Mercè va rebre l'alta, va tornar sola a casa en el que diu que va ser el primer viatge en cadira de rodes de la ciutat. "La gent em mirava com si fos una alienígena. No n'havien vist mai cap", explica. Com que no hi havia rampes, no podia anar per la vorera, i es desplaçava per la calçada. Recorda que un dels metges de l'Institut Guttmann, quan la va veure circular per on anaven els cotxes, li va fer broma amb el fet que li posarien una multa, però ella va contestar: "Arreglin les voreres perquè jo aquests esglaons no els puc baixar". Per això, celebra que actualment la ciutat sigui molt més accessible per a les persones amb mobilitat reduïda, tot i que creu que encara hi ha marge de millora, especialment al transport públic.

Millora de l'autonomia

A més d'aprendre a fer anar la cadira, la Mercè també feia rehabilitació, treballava els braços per tenir prou força per pujar i baixar del llit, vestir-se i, en definitiva, ser autònoma en el seu dia a dia. El seu marit també va rebre formació al centre per poder ajudar-la en tot el que fes falta i, durant anys, la girava al llit a les nits perquè no se li fessin llagues. Quan ell marxava a treballar, ella es vestia sola, pujava damunt la cadira i s'encarregava de les tasques de casa: netejava, planxava, cosia i cuinava cada dia. "Això abans era impensable", explica sobre l'autonomia que van guanyar les persones amb lesions medul·lars a partir dels anys 60.

De fet, la Mercè és conscient que en els últims anys hi ha hagut molts avenços mèdics dels quals no s'ha pogut beneficiar, però se n'alegra per totes les persones que l'han succeït i que encara són més autònomes del que ella va poder ser. "Ara en tres mesos surten del Guttmann i viuen sols, estudien, treballen". Ella va tenir un paper rellevant en la posada en marxa de l'hospital, més enllà de ser una pacient, perquè va ser l'encarregada de cosir tot l'equipament de quiròfan. "Em van portar un model i el vaig fer jo tot. Les bates, les botes, les mascaretes, els barrets... Aquests últims em van fer molta vergonya perquè, per fer-los, vaig haver de prendre la mida del cap del doctor Sarria", destaca entre rialles.

Fins que li van fallar els braços, la Mercè es va vestir sola i es va encarregar de les tasques domèstiques. Ara l'ajuden la seva filla i la Paquita, que cuina i neteja. A les nits, ve una altra cuidadora que li dona la volta perquè no se li facin llagues i que també l'ajuda a dutxar-se i a vestir-se als matins. La Mercè, això sí, s'encarrega de les seves plantes, en té més de cent, i, tot i que li costa admetre-ho, és una de les persones que va obrir camí per a la resta pacients amb lesió medul·lar a Catalunya que han vingut després. "He estat molt feliç", conclou.