Coronavirus
Societat  /  Salut 13/03/2022

I tu, ets sents desconnectat de la pandèmia?

Dos anys després, creix la necessitat de recuperar el ritme precovid malgrat les seqüeles emocionals

4 min
Una noia amb mascareta a l'exterior en una imatge d'arxiu

BarcelonaHi ha persones que continuen encadenades a les experiències de l’etapa més dura i dramàtica de la pandèmia i viuen amb indignació que la resta de la població recuperi certa normalitat en la seva vida social. Altres se senten desconnectades d’indicadors i notícies sobre el virus i intenten recuperar el ritme de vida precovid, gairebé com si ja no existís. En un punt intermedi hi ha la gent que, tot i tenir molt present que l’amenaça no ha arribat a la seva fi, rebutgen que sigui l’única protagonista de les seves vides i fan equilibris per reiniciar-se socialment. També n’hi ha els que se senten alienats, que tenen ganes de recuperar la normalitat, però s’han habituat a interaccionar menys i són més selectius amb els plans o les relacions socials, i els que de moment són incapaços de gestionar el cop emocional de la pandèmia.

Fa dos anys que el coronavirus s’escampa sense control arreu del món, però afortunadament els confinaments domiciliaris i les restriccions més dures van quedant més lluny, com un malson que ningú vol reviure. La crisi sanitària s’ha traduït en un augment dels estats depressius, sobretot en joves i adolescents, en un agreujament dels trastorns de salut mental i les fòbies d’aquells que viuen les relacions amb por o amenaça. A més, de forma perllongada, l’oci i el plaer es van reduir a la mínima expressió i moltes persones s’han hagut d’enfrontar a la pèrdua de projectes vitals i a la renúncia obligada de plans de forma sobtada.

La presidenta de la secció de psicologia d’emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Anna Romeu, identifica almenys tres fases per entendre l’impacte emocional del virus. En la primera etapa, que es va allargar tot el 2020, manaven sobretot emocions com la por i el desconcert. “Era una situació completament nova per a tothom i ens bombardejaven amb missatges catastròfics. Vam veure moltes pèrdues humanes i de projectes vitals, però era el moment d’anar tots a l’una”, recorda. 

Amb l’arribada de la vacuna, s’enceta una segona etapa: la fase de cansament. “Després de la gran tensió, va arribar l’afartament i el reclam per recuperar la normalitat”, planteja Romeu. La gent està més cansada i es comencen a veure conductes socials de més risc, com els botellons davant del toc de queda o el tancament de discoteques. A la vegada, comença a prendre forma la tercera fase –encara vigent– i mentre alguns fan veure que el virus no existeix, altres acaben convivint amb pensaments obsessius. “Fins i tot, hi ha persones que fan rutines amb els tests i es fan tres proves diàries”, diu Romeu.

Després d’una situació tan llarga, ens acabem habituant a fets excepcionals i sorprenents que, amb el temps, deixen de ser tan insòlits. “En general, no fem vida normal com a tal però tampoc estem tan vigilants com abans”, planteja el cap de psicologia del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), Andrés Cuartero. Al seu parer és lògic, ja que no es pot viure en una lluita constant: “El nostre cervell ens ho demana”.  

Més sensibles que abans

No tothom té la mateixa capacitat d’adaptació ni pot fer-ho al mateix ritme, d’aquí que la diversitat de reaccions després d’esdeveniments traumàtics com una pandèmia s’hagi d’entendre com a natural i humana. La psicoterapeuta del Grup de Treball Psicoanàlisi i Societat del COPC, Marga Torra, creu que és clau conèixer els propis límits i per a algunes persones això és molt difícil. “Potser no tant pels hàbits i els costums, sinó per l’acceptació de la pròpia vulnerabilitat i la dels altres, la tolerància a la frustració i la intensitat de les renúncies que el context ens ha obligat a fer”, afirma. 

El caràcter hi influeix enormement. “Les persones que tendeixen a voler tenir-ho tot sota control tenen més dificultats per adaptar-se a noves situacions”, diu Romeu. Aquells que han perdut éssers estimats, que arrosseguen un dol incomplet, o aquelles que han patit el contagi o tenen covid persistent, també tenen més risc de patir ansietat i depressió o veure’s incapaços de reincorporar-se a la societat. Però la pandèmia no ha deixat indiferent ningú i que els efectes d’haver de modificar o aturar la vida de forma inesperada i no volguda ha truncat molts projectes vitals, han generat patiment i s’han convertit en veritables esculls per a la normalització del seu dia a dia. “Des d’un punt de vista psicològic, la pandèmia és un experiment: encara no sabem gaire bé com impacta en nosaltres patir estrès de forma sostinguda”, explica Cuartero.

Els psicòlegs consultats plantegen que la pandèmia ens ha fet veure’ns a nosaltres mateixos com a éssers vulnerables. Encara més ara, apunten, quan no només no s’ha pogut tancar definitivament el capítol pandèmic i ja proliferen altres episodis desgraciats com la guerra a Ucraïna. “Ara som més conscients del patiment aliè i sovint ens ha fet molt més solidaris”, planteja Romeu. Hi coincideix Cuartero, que creu que aquest conflicte està aguditzant inseguretats de supervivència, recuperació emocional i repercussió social i econòmica que s’arrosseguen a causa del virus: “El focus canvia, però ara som més sensibles a la desgràcia aliena”.

stats