MEDI AMBIENT

Un altre ós eslovè per substituir l’envellit Pyros

França i Eslovènia hi donen el vistiplau i el Govern preveu que el nou plantígrad arribi l’agost del 2015

El Pyros està a l’ocàs del seu regnat absolut. Va arribar el 1997 al Pirineu, procedent de les muntanyes d’Eslovènia, i durant tots aquests anys ha sigut l’únic mascle d’ós bru que s’ha reproduït dins dels seus dominis, més de 5.000 quilòmetres quadrats de muntanyes. Fins a 26 fills documentats amb certesa d’una població que a hores d’ara amb prou feines arriba a la quarantena d’exemplars constaten que ha fet i desfet sense oposició. Malgrat això, el Pyros ja és gran i està en declivi, com explica a l’ARA el cap del Servei de Biodiversitat de la conselleria d’Agricultura i Medi Natural, Ricard Casanovas. Els seus fills i néts, alguns ja mascles adults, esperen que desaparegui per omplir el buit que deixarà. Tan gran ha sigut el domini del Pyros aquests anys que el Balou, l’altre mascle que es va reintroduir l’any 2006, va morir a França al juny víctima d’un llamp sense deixar descendència.

Els cinc cadells que de moment se sap que han nascut aquest hivern podrien ser els últims fills del Pyros, ja que atesa la fragilitat de la població d’óssos al Pirineu i la poca variabilitat genètica que tenen arribarà un nou mascle a finals d’agost o a principis de la tardor del 2015. Comença, doncs, el compte enrere d’un any per estudiar l’operatiu, però amb la certesa que França i Eslovènia ja hi han donat el vistiplau i el coneixement que donen tres alliberaments previs.

Projecte LIFE

Aquest trasllat d’un mascle d’ós bru des d’Eslovènia és una de les mesures que preveu el projecte europeu LIFE, dotat amb 2,43 milions d’euros -el 75%, aportat per la Unió Europea-. El projecte també preveu continuar amb les mesures que assegurin la millor convivència possible amb l’home, com l’agrupació de ramats per reduir els atacs al bestiar i millorar la coordinació transfronterera per fer el seguiment acurat de la població. Els óssos no entenen de països i es mouen sense problemes pels indrets més inaccessibles dels Pirineus. Aquest va ser el seu hàbitat durant segles, fins que l’any 2004 un caçador francès va abatre la Cannelle, l’última óssa considerada autòctona i que no tenia cap lligam amb Eslovènia. De fet, si no fos pels vuit plantígrads que van arribar el 1996, el 1997 i el 2006, fa temps que als Pirineus l’ós s’hauria extingit per sempre. Catalunya compta amb 40 punts de parany fotogràfic que vigilen els óssos, uns animals que, malgrat el que pugui semblar, difícilment ataquen animals vius. Un altra cosa és que la seva presència provoqui pànic en els animals, com sembla que va passar a finals de juliol a Canejan quan setze cavalls van morir estimbats en un barranc.

La Generalitat i el Consell General d’Aran porten un recompte acurat dels atacs i paguen les indemnitzacions pertinents per cada cap de bestiar que mor. L’any passat van ser 4.680 euros per 34 ovelles i quatrearnes, molt lluny del centenar del 2009, un any especialment dur perquè la sequera va fer que hi hagués menys menjar al bosc. Casanovas ho té clar, i sap que els serveis mediambientals que aporta l’ós als ecosistemes pirenaics són molt superiors a les indemnitzacions que cal pagar, però no és fàcil aconseguir una població estable d’óssos i cal fer pedagogia al territori per aconseguir el màxim consens. Malgrat tots els esforços, de tant en tant els animals moren, com va passar ara fa un any a Lladorre, on van trobar mort un cadell que va ofegar-se arrossegat per les fortes riuades que es van registrar a la Vall d’Aran. Cada animal compta per aconseguir que la reintroducció sigui un èxit; només cal fixar-se en el complex dispositiu que s’està fent al municipi d’Aubèrt amb el cadell que es va trobar a la primavera.

Quants óssos pot suportar el Pirineu sense que augmentin els conflictes amb ramaders o excursionistes? A la serralada Cantàbrica, amb la meitat d’espai que als Pirineus, hi viuen prop de 230 exemplars. Allà la convivència és més fàcil. D’una banda, perquè l’àmbit turístic ha sabut utilitzar l’ós com a reclam i els pobles se’n beneficien; i de l’altra, perquè el bestiar de la zona està format sobretot per vaques i cavalls, animals que en teoria és més difícil que un ós amb gana ataqui. La població pirenenca d’óssos encara és molt fràgil, i fins que no superi els 150 animals no serà viable per si mateixa. El nou mascle, que encara s’ha de batejar, pot ajudar-hi. Així, l’ós bru tornarà del tot a unes muntanyes d’on no hauria marxat sense l’acció humana.

El llop fa catorze anys que es passeja pel Pirineu

La gestió d’espècies que poden tenir el bestiar en la seva dieta no és fàcil. La persecució implacable de l’home també va acabar amb el llop a principis del segle XX. La natura, però, recupera el terreny perdut i un segle després el llop torna a estar present a Catalunya. L’anàlisi genètica de pèls i excrements, així com els itineraris fets per descobrir petjades, permeten saber que fins a catorze exemplars diferents han travessat la frontera francesa des del 2000, quan se’n va detectar el primer. Tots vénen de les poblacions alpines d’Itàlia i fa anys que travessen els Pirineus, discretament, alimentant-se sobretot de carronya i ungulats com l’isard i el cérvol. Només un dels catorze era femella, però no hi ha constància que arribés a reproduir-se. Tampoc han contactat amb les poblacions ibèriques, encara molt lluny, tot i que fa segles el llop corria lliurement per tot Europa. Els mascles joves, que són els primers a buscar nous indrets on viure, poden recórrer més de 600 quilòmetres en una sola temporada, resseguint les carenes de les muntanyes. Així han arribat fins i tot al Vallès. Pot ser que es formi un nucli estable de llops a Catalunya? De moment sembla gairebé impossible, també per la nul·la diversitat genètica que tindria. Les observacions del 2013 demostren que només un llop ha estat vivint durant els últims mesos al Ripollès.

Més continguts de