Com pensen els criminals? Així treballen els 'mindhunters' dels Mossos

BarcelonaEls delinqüents deixen empremtes dactilars, però també petjades d'allò que senten, com ataquen i a qui trien. Aquesta idea va inspirar, als anys setanta, un nou mètode a l'FBI per comprendre com pensaven els criminals més temibles de les presons dels Estats Units, tal com rememora l'aclamada sèrie de Netflix Mindhunter. Des de llavors, la investigació policial no ha tornat a ser la mateixa. L'anàlisi de conducta dedueix com actuarà un delinqüent desconegut basant-se en el comportament que ha exhibit en un crim i, des del seu naixement, aquesta disciplina ha anat guanyant pes entre els equips d'elit i les policies més prestigioses d'arreu del món. La seva essència: posar la lupa en les motivacions dels agressors. “Històricament, la policia s'ha preocupat sobretot del què, el com, el quan, el qui i l'on; però ens deixàvem el perquè”, afirma Xavier Álvarez, el primer analista de conducta dels Mossos d'Esquadra. Un interrogant que, sovint, connecta la víctima amb el botxí.

Un perfilador parla als jutjats

El primer gran cas en què va intervenir Xavier Álvarez dins del Grup d’Anàlisi de Conducta Criminal (GACC) va ser el del Rider o Power Girls. A la Barcelona immersa en la pandèmia, cinc dones van ser agredides per un repartidor a domicili als seus portals. “A la segona denúncia, ja teníem clar que era el mateix agressor per la manera com s'aproximava a la víctima”, explica Álvarez. I per primer cop, l'informe d'un analista de conducta no només va ajudar a identificar l'agressor, sinó que va entrar com a prova judicial. “Vam fer història; mai un perfilador havia declarat en un judici per violació”, recorda.

La feina d'aquest policia també va ser clau en el cas d'Igualada, en què una menor va ser violada i greument ferida en un polígon industrial. L'anàlisi va confirmar que l'autor, Brian Raimundo, responia a un patró altament perillós, un perfil “homicida” amb alt risc de reincidència. El tribunal ho va recollir a la sentència i va aplicar l'agreujant per discriminació de sexe tenint en compte que, havent patit ell mateix abusos a l'entorn familiar, reproduïa un patró de “conducta violenta, vexatòria i humiliant cap a les dones”.

En tots dos casos, l'anàlisi criminològica va servir per sostenir el relat davant el tribunal. “Sense això, aquestes investigacions a vegades queden òrfenes d'arguments”, afirma Álvarez, que assegura que els magistrats, cada cop més, agraeixen una explicació tècnica dels modus operandi per dictar sentència.

Cada denúncia una pista i cada víctima un mapa

Cada matí el GACC revisa denúncies recents i trucades al 112 per buscar conductes que es repeteixen, com si cada víctima fos una peça d'un trencaclosques més gran. A vegades cal tornar a llegir centenars d'atestats antics, en bases de dades desconnectades, fins a trobar-hi el fil vermell. Així va passar amb un cas que es va iniciar al metro de Barcelona: un agressor va atacar dues noies amb discapacitat, però els perfils no quadraven. “Vaig dir als investigadors que buscaven el continent, però no el contingut”, recorda. Al final van trobar dues víctimes més. "Vaig haver de llegir més de cent atestats perquè la base de dades no estava automatitzada", recorda Álvarez. Però al final el dibuix es va completar i es va poder jutjar el cas amb quatre víctimes.

El perfil d'un agressor no es fa d'un dia per l'altre. De vegades calen setmanes. Primer, una radiografia bàsica per orientar el fiscal; després, un informe més profund que defineix la perillositat, la recurrència, el passat i tot allò que permet detectar si es tracta d'un perfil singular. Al final, la feina consisteix en acotar l'edat, el nivell econòmic, si ha patit malalties, si va al gimnàs o quin mitjà de transport fa servir. Álvarez diu que “és una mica com jugar al Qui és qui”.

Una disciplina encara en lluita

L'anàlisi de conducta té un llarg recorregut. Va ser clau, per exemple, en la captura del terrorista Theodore Kaczynski, “Unabomber”, que durant disset anys va sembrar el terror enviant cartes bomba com a protesta cap al desenvolupament tecnològic, i que va ser identificat per l'FBI gràcies a l'autòpsia lingüística d'un manifest del qual es va inferir que l'home havia residit a Chicago o havia fet un doctorat en unes dates concretes.

També va ser el cas de Rodrigo Nogueira, el “Don Joan estafador”, delatat pels mateixos missatges amb què seduïa i manipulava les seves víctimes, escrits des de perfils falsos en aplicacions per lligar. Joaquín Ferrándiz, assassí i violador en sèrie de cinc dones a finals dels anys 90 a Castelló, o José Bretón, que va matar i calcinar els seus dos fills petits a Còrdova, també van ser perfilats abans de determinar que, efectivament, eren els criminals que buscava la policia.

Tot i això, encara avui molts jutges i fiscals desconeixen què fa exactament un analista de conducta. I, tanmateix, cada vegada són més els que els truquen. “Els equips que ho proven, repeteixen”, explica el criminòleg Jorge Jiménez, autor del llibre Unidades de Análisis de Conducta, on analitza equips de sis països diferents. Segons ell, només un 10% de les investigacions hi recorren, però, en casos complexos o sense sortida aparent poden ser decisius. I tot i que només un 20% dels perfils condueixen directament al culpable, la seva aportació és essencial per entendre la lògica del crim.

Jiménez assegura, això sí, que cada cop seran més necessaris. “Els dolents cada cop són més dolents i millors perquè busquen a Google com amagar un cadàver i certs rastres”, diu. Amb tot, res és tan glamurós com es mostra a sèries com Criminal Minds. “No som endevins; treballem amb probabilitats”, diu Álvarez. Per això el gran enemic són les bases de dades mal connectades. Una sola agressió pot no dir res. Però quan se'n veuen tres, cinc, deu… el patró apareix. Els perfiladors són com els analistes d'empremtes o de balística: aporten el seu gra de sorra quan resulta pertinent.

Ni monstres ni sants: humans

Potser per compartir les lliçons més íntimes després de vint anys al cos, Xavier Álvarez també escriu novel·les negres. Palpant dia a dia la realitat més fosca, l'escriptura, com nedar i córrer, és una teràpia. Tant a No abandonis quan el rastre és calent (Amsterdam) com a El Confident (Rosa dels Vents), Álvarez entra a la pell d'uns criminals travessats pel dolor i la venjança. Alhora, confessa haver pogut despullar la societat i posar les contradiccions, hipocresies i injustícies quotidianes davant del mirall. “La ficció és el faristol ideal per criticar què està bé i què no, la policia, la judicatura, els periodistes o la manera com la societat jutja les víctimes; ningú se'n salva”, afirma, tot reivindicant que el gènere explora la zona grisa de la condició humana. “Ningú no és tan dolent ni tan bo”, resol.

Dit això, Álvarez no creu en els casos perduts: “Confio en la reinserció, tot i que s'ha de millorar”. En el fons, diu, cal mirar més enrere. Per al policia, el criminal no neix, es fa, i molts han crescut entre la misèria i el maltractament. “M'agradaria saber com es comportaria la gent si hagués tingut una vida tan dura com les d'alguns criminals”, sosté. 

Ara bé, no hi ha fórmules màgiques i, a vegades, en aquesta disciplina, dos i dos no fan quatre. Si bé alguns agressors sexuals, com Brian Raimundo, van créixer en una llar disfuncional, altres com l'assassí i violador de Castelló Joaquín Ferrándiz van ser criats en entorns afectuosos. Per tant, per a Álvarez, això no és determinant. El bé i el mal no sempre tenen explicació –només camins i rastres– i ni una infància difícil, el consum de tòxics o un entorn violent justifiquen cap agressió. “Al final, tu tries qui ets”, conclou l'analista.