Astrid Lindström: “A Suècia vam veure que no tenia cap sentit que existissin els sociosanitaris”

Dossier Centres sociosanitaris Desplega

1

Sociosanitaris: pocs professionals i poc control

2

“És vergonyós que passi una cosa així amb gent gran que ho ha donat tot a la vida”

3

“A Suècia vam veure que no tenia cap sentit que existissin els sociosanitaris”

BarcelonaCatalunya és pionera a l’Estat en la creació d’una xarxa de centres sociosanitaris per a pacients que necessiten una llarga convalescència o cures pal·liatives. Altres països europeus també tenen aquest tipus de centres, com ara França o el Regne Unit. A Suècia, però, quan a Catalunya es van obrir els primers sociosanitaris als anys 80, ells van començar a desmantellar els seus. La consultora sueca en polítiques socials Astrid Lindström, llicenciada en ciències socials per la Universitat d’Estocolm i resident a Catalunya des del 1974, explica el perquè.

A Suècia també hi havia sociosanitaris.

— Sí, jo treballava en un. Se'n deia hospitals de llarga estada, i això ja ho condicionava tot, perquè no es feia res perquè fos curta. Les paraules influeixen molt. Després es va veure que no tenia cap sentit que existissin.

En quin sentit?

— Dins del sociosanitari teníem una mena d’apartament per rehabilitar els pacients en un entorn normalitzat que fos com una casa particular. Allà els entrenàvem a anar al lavabo, entrar i sortir de la banyera, cuinar, fer educació postural... Ens vam adonar que en un entorn domèstic milloraven molt més que en una sala de rehabilitació, on la gent fa uns exercicis que sembla que no tinguin gaire sentit. És molt important incorporar la pròpia motivació de les persones perquè millorin.

¿Això va fer que s’optés per tancar aquests centres?

— No. Primer, es va iniciar una reforma als anys 60 i 70 per a la desinstitucionalització de les persones amb discapacitat intel·lectual. Era l’època que es va estrenar la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut. Es van qüestionar institucions com els psiquiàtrics, llocs tancats on no hi ha un control social. I es va començar a crear habitatges de grup per a aquestes persones. Habitatges per a quatre, cinc o sis pacients, cadascun amb una mena de miniapartament; després hi havia espais comuns amb cuina i menjador, a més de personal per atendre’ls.

¿I després aquest model es va replicar per a la gent gran?

— Va començar a haver-hi molta gent gran amb demència i es va impulsar l'Adel, que vol dir “reforma d’atenció a la gent gran”. Va començar als 80, i el 1992 ja estava completament implementada. Tots els centres sociosanitaris es van traspassar als municipis, que van rebre subvencions molt importants per reconvertir-los en una mena de cases particulars.

Per què?

— Hi ha infinitat d’estudis científics que demostren que les persones amb demència es troben perdudes en centres sanitaris on totes les habitacions són iguals i no hi ha diferenciació dels espais. Fa que no entenguin res. Als habitatges de grup tenen una mena d’apartament on poden tenir les seves fotos i objectes que els identifiquen. Als espais comuns hi ha poques persones, dotze com a màxim, i això fa que no es desorientin tant. En un sociosanitari, hi ha tants professionals i pacients que fa que estiguin perdudes i l’únic que es pot fer amb elles és medicar-les.

Però als sociosanitaris també hi ha persones enllitades.

— Per a aquests casos a Suècia s’han creat departaments de cures pal·liatives dins dels hospitals. Els hospitals ja disposen de tots els recursos, no té gaire sentit crear una infraestructura paral·lela. Suposa una gran inversió: duplica la despesa.

També suposaria una gran inversió reconvertir els sociosanitaris en habitatges de grup. 

— Sí, però dona rèdits a llarg termini perquè després hi ha menys ingressos a hospitals i menys urgències. Però és cert que, quan es creen estructures de pedra, com els sociosanitaris, després és molt difícil tornar enrere i desmantellar-ho tot per un nou model.

Com es va aconseguir a Suècia?

— Va haver-hi un moviment social molt potent i pel que fa als mitjans de comunicació, que es basava en estudis científics que demostraven que calia canviar de model. A més, a Suècia hi ha més respecte per l’autonomia de la gent. Existeix un altre tarannà, potser impulsat pel clima.

¿El model suec s’ha estès a altres països?

— Sí, a Dinamarca i Noruega, i cada vegada agafa més força a països com els Estats Units, Austràlia o el Japó.

Els sociosanitaris de Catalunya li deuen semblar un horror.

— Normalment no parlo del model d’aquí, és molt delicat criticar. Per començar, aquí els ajuntaments són molt petits per tenir les competències que tenen els de Suècia. Allà es va fer una reforma de fusió d’ajuntaments per tenir capacitat de gestió social. A més, aquí falta una política social pública d’habitatge. I la qüestió cultural també compta. Hi ha gent gran aquí que em diu que ells van viure el franquisme i que, en conseqüència, no tenen l’hàbit de protestar, d’exigir, de demanar.