“És vergonyós que passi una cosa així amb gent gran que ho ha donat tot a la vida”

Dossier Centres sociosanitaris Desplega

1

Sociosanitaris: pocs professionals i poc control

2

“És vergonyós que passi una cosa així amb gent gran que ho ha donat tot a la vida”

3

“A Suècia vam veure que no tenia cap sentit que existissin els sociosanitaris”

L'Hospitalet de LlobregatEl que el va impactar més va ser veure el seu pare lligat de mans a la barana del llit. Quan ho recorda, fins i tot li salten les llàgrimes. “Ens van dir que l'havien lligat perquè no es tragués les vies”, afirma. Però ni a ell ni a la seva germana els van demanar permís. El Pedro Javier i la María Dolores Ramírez Ramírez van presentar una queixa a l'Agència Catalana de Consum contra el centre sociosanitari Hestia Duran i Reynals, de l'Hospitalet de Llobregat, pel tracte que va rebre el seu pare. La Generalitat va acabar expedientant el centre l'any passat “per falta greu” amb una multa de 3.006 euros. La família ho considera una quantitat irrisòria. No pretén aconseguir una indemnització, ni alarmar les persones que hi tenen un familiar ingressat, però sí que demanen a la Generalitat que prengui mesures perquè el que va viure el seu pare no torni a passar. Per això expliquen la seva història.

José María Ramírez Mirón, de 88 anys, va ingressar al centre Hestia Duran i Reynals el 14 de juliol del 2022, derivat des de l'Hospital de Viladecans, on un dia abans havia estat atès per covid a urgències. L'Hestia Duran i Reynals, situat al mateix edifici on hi ha l'Institut Català d'Oncologia (ICO), és el segon sociosanitari amb més llits de Catalunya. En té 326. És d'ús públic, però el gestiona una empresa privada: SSR Hestia, que l'estiu passat va ser adquirida per la multinacional alemanya Median.

El José María va arribar al centre per a la convalescència "en bones condicions generals, bona hidratació i no presentava signes de dificultat respiratòria", diu textualment l'expedient de la Generalitat. Sí que tenia, però, infecció urinària i deteriorament cognitiu. “El meu pare es valia per ell mateix a casa. La meva mare és dependent, i ell era qui sortia, comprava i cuinava”, assegura el Pedro Javier. Però l'home va tenir una davallada increïble tan bon punt va ingressar. "Calia donar-li menjar i no caminava sol", recorden els fills.

El primer que el seu pare els demanava quan l’anaven a veure al sociosanitari era que li donessin aigua, i fins i tot es bevia tres gots seguits. L'Hestia Duran i Reynals no proporciona ampolles d'aigua als pacients, i són els familiars els que les han de portar. “Vam fer la prova durant dos o tres dies. Vam deixar a l'habitació dues ampolles: una de completament plena i una altra a la meitat, i vam marcar amb un bolígraf fins on arribava el nivell de l'aigua”, detalla el Pedro Javier. Per a sorpresa d'ells, van constatar que el nivell de l'aigua no baixava d'un dia per l'altre, així que es van queixar al centre perquè en teoria ningú donava beure al seu pare durant la seva absència. “La coordinadora ens va contestar que el que plantejàvem era inversemblant, però després de la nostra queixa tot va canviar: el meu pare va deixar de demanar-nos aigua quan l’anàvem a veure”.

També va sorprendre els dos germans que a la tauleta del costat del llit del pare hi hagués un pot amb una mena de gelatina. “Una auxiliar ens va explicar que era espessidor i que era convenient que el barregéssim amb l'aigua o amb el suc perquè el meu pare no s’ennuegués. Amb tot, segons quina auxiliar l'atenia, li donava l'espessidor o no”, es queixa el Pedro Javier.

La gota que va fer vessar el got

La gota que va fer vessar el got va ser que “no hi havia manera humana de parlar amb el metge”. Els fills només van poder contactar-hi dues vegades durant els 26 dies que el pare va estar ingressat, i una de les vegades va ser la mateixa doctora qui els va trucar per proposar-los sedar l'home i deixar-lo morir donat el seu estat de gravetat. Els fills s’hi van negar en rodó i, en contra del criteri mèdic, el van tornar a traslladar a l'Hospital de Viladecans.

El José María va tornar a ingressar a l'Hospital de Viladecans el 9 d'agost del 2022 amb deshidratació, fracàs renal, dificultat respiratòria, infecció urinària, broncoaspiració i tres nafres, una de grau 3, o sigui que ja li havia afectat el múscul. “La broncoaspiració és evitable amb les cures adequades i és responsabilitat del sistema sanitari prevenir-la –valora una doctora que prefereix mantenir l'anonimat–. Pot ser que l'home s’ennuegués menjant perquè no li van donar aliments triturats o líquids amb espessidor, o amb el seu propi vòmit perquè no tenia el capçal elevat. Les úlceres també són senyal que no el movien prou”.

Amb tot, la Generalitat només va sancionar el sociosanitari per la falta d'informació a la família. Segons el mateix protocol de comunicació del centre, el metge els hauria d'haver informat de l'estat del pare “almenys dues vegades per setmana”. A més, l'home va patir dues caigudes mentre va estar ingressat i això tampoc es va notificar als fills, segons consta al registre del centre.

El pare es va recuperar a l’Hospital de Viladecans i va ser donat d’alta en qüestió de deu dies. Malgrat això, va acabar morint poc després. “Són persones, no sacs de patates”, lamenten els fills, que senten “ràbia, impotència i injustícia” per la manera com el pare va ser tractat. “És vergonyós que passi una cosa així amb gent gran que ho ha donat tot a la vida”.

Els treballadors de l'Hestia Duran i Reynals lamenten que no donen l'abast. Hi ha un metge i una infermera per cada 36 pacients o més. Les auxiliars d’infermeria s’han de fer càrrec d’entre 12 i 36 malalts en funció de la franja del dia. Ells també reclamen que la Generalitat estableixi ràtios de personal.