Societat 13/03/2021

"Qui vindria a viure al centre històric de Lleida?"

El barri lluita contra l'estigma i la degradació de les últimes dècades

5 min
La Plaça del Dipòsit de Lleida
Centre històric

L’any 1996 el casc antic es va quedar amb 4.000 veïns. Ara multiplica per tres aquesta xifra, sobretot per l’arribada d’una població immigrant en situació precària que viu en uns habitatges vells i degradats.

"Aquí només pots tirar els pisos vells i fer-ne de nous”, diu un. “Però qui vindria a viure-hi?”, respon l’altre. Són quarts de 10 del matí. El Jordi i l’Emilio han quedat per passejar pel barri on van créixer. Volen mirar els canvis que s’han fet al centre històric de Lleida, d’on tots dos van marxar fa 50 anys.

Com ells, ho van fer milers de persones que vivien a les cases estretes, de tova i canyís, que predominen encara avui en aquest barri ple de solars buits, a la falda de la monumental Seu Vella. Un d'ells és el Joan, un gitano que camina amb l'ajuda de crosses pel carrer Tallada, d’on va marxar fa vint anys per culpa de la droga i els sorolls. L’any 1975 hi vivien 13.000 persones. L’any 1996, no arribaven a 4.000. “El que genera una situació crítica és la pèrdua d’habitants permanent. Això té impacte directe sobre el comerç de proximitat: no hi ha consumidors, no hi ha comerç”, sintetitza Josep Maria Llop, director d’Urbanisme de Lleida durant molts anys, i també de la Barcelona preolímpica. L’any 1987 la Universitat de Lleida (UdL) va marxar del cor del casc antic, situada al convent del Roser, on estudiaven prop de 1.000 alumnes de dret i lletres. Va ser un altre cop mortal per al barri. “El carrer Cavallers era un eix central, hi havia teixit social, però tot es va enfonsar. Es van perdre tots els comerços i la sensació de seguretat, i va començar el procés d’estigmatització del barri”, puntualitza el professor de la UdL Joan Ganau.

“Les classes mitjanes i baixes autòctones anaven cap a l’eixample de la ciutat. Això va generar habitatge de baix cost, i va ser on les successives onades migratòries van a parar. Si no ets capaç de revertir aquests procés, en cada procés migratori es repetirà el mateix”, argumenta el regidor de Ciutat i Cultura, Jaume Rutllant.

Un dels que no va marxar va ser el Josep Maria, que regenta una botiga a la plaça de l’Ereta: “A mesura que la gent es jubilava, els fills no seguien el negoci. Quan em toqui a mi, segurament tancarem”. El Miguel, el José i l’Antonio també resisteixen, però no pas per voluntat pròpia. “No podem marxar, si no, no hi seríem”, apunten aquests tres gitanos de tres generacions diferents que viuen al bloc d’edificis Grup del Pla, una construcció franquista convertida en un atapeït eixam de pisos minúsculs “ple de prostitutes”.

Un edifici del carrer Cavallers
Panoràmica des del turó de la Seu Vella

Un centre molt gran

El casc antic de Lleida dobla la superfície del de Tarragona i triplica el de Girona. La despoblació va fer que, a mitjans dels anys 90, en els prop de 1.200 edificis que hi havia, hi visquessin tres persones de mitjana, explica Llop. Això, juntament a la degradació de l’espai pel tipus de construcció emprada, va agreujar la situació del barri molt de pressa. “Els edificis no s’aguantaven, queien si n’enderrocaves un”, afegeix Ganau, que apunta que al tombant de segle hi van començar a arribar milers d’immigrants –en 10 anys, Lleida en va rebre 26.000–. Molts d’ells van instal·lar-se al centre perquè era el lloc més barat. “És un melting pot, tothom que no pot pagar una casa acaba aquí”, remata Ganau. Fins al punt que un 40% dels habitants del barri rep algun tipus d’atenció dels serveis socials.

La població autòctona de tota la vida, on hi havia una bossa important de gitanos, va passar a ser minoritària, cosa que va transformar la morfologia del barri. “El comerç que hi ha és per a aquesta població, gent del nord d’Àfrica. Tothom es queixa que no hi ha carnisseries, verdureries... però no és cert, n’hi ha, però no les veuen perquè no les senten seves, són dels altres”, diu la regidora de barri, Montse Pifarré, que reconeix que és una àrea amb “economia submergida, consum de droga al carrer i on la prostitució és visible”. Ho certifica el Federico, un escombraire que porta 14 anys treballant-hi. “Jo abaixo el cap i tiro endavant; la policia passa però no fa res, perquè almenys aquí els tenen controlats i no s’escampen per la ciutat”, relata.

A la tarda, centenars de veïns, la majoria subsaharians i magrebins, s’apleguen a la plaça del Dipòsit, punt neuràlgic de l’activitat. Manters, drogues, alguna cervesa, tabac, però sobretot gent sense feina que mata l’estona parlant. Com el Lafdil, un marroquí aterrat el 1995 a Lleida. Després de passar uns anys a Olesa de Montserrat, va tornar al Segrià: “Estem molt pitjor; si no tens papers, no pots treballar. Abans podies anar a collir fruita”. Precisament, a això s’agafa la Cristina Armengol, comerciant i presidenta de l’Associació de Veïns: “Estan en un lloc equivocat, aquí no hi ha cirerers ni presseguers. No hi ha feina”.

Carrer Sant Martí
Molts solars s'han enderrocat

Malgrat que els successius ajuntaments hi han fet diverses actuacions, instal·lant-hi equipaments, el barri pateix una estigmatització gegant. “Ningú s’atreveix a venir: la gent, per anar de la zona alta al carrer Major [l’eix comercial de la ciutat al perímetre del casc antic], dona la volta. S’ha d’aconseguir un flux de gent”, diu Armengol. “Aquí hi ha tràfic de drogues i prostitució, però no hi ha tensions a l’espai públic, no hi ha conflicte”, puntualitza Llop, que segueix vivint al barri i lluita contra l’estigmatització. “El paisatge és depriment i això fa que no sigui un barri atractiu per a la gent jove, però no és perillós”, rebla des del balcó del seu estudi el Gaspar, un escultor que treballa al carrer Cavallers. L’Abril, de 19 anys, és una de les excepcions, s’hi ha instal·lat perquè “és barat i està al centre”, tot i que “amb família” no hi viuria perquè “hi ha molta droga”. Algunes xeringues a terra, prop de l’antic call jueu, li donen la raó.

De robatoris n’hi ha, com li va passar a la dona del Joseph, un nigerià que custodia una perruqueria familiar enmig del barri, però són furts sense violència, com els que hi ha cent cinquanta metres més enllà, al carrer Major, per on passeja mitja ciutat amb total tranquil·litat.

“No demanem que s’expulsi ningú, volem socialitzar el barri, educadors al carrer, personal sociosanitari. Hi ha molts nens no escolaritzats i ningú fa res”, enumera Txema Muñoz, de la plataforma Pla de l’Aigua, que considera que la mala situació del casc antic és fruit d’una “decisió política”. I apunta a “l’especulació”. “Una part important dels edificis pertanyen a dues persones lligades a l’anterior Ajuntament. Van invertir-hi pensant que es revaloritzaria i no va passar”, admet la regidora Pifarré. “Compraven pisos vells, els llogaven i facilitaven l’efecte pis pastera, però no va ser una especulació”, corregeix Llop, que apunta com a objectiu fer habitatge accessible per a parelles joves i immigrants: 500 pisos de lloguer en 8 anys per assentar 2.000 persones. Una col·laboració entre el sector privat i la Paeria que garanteixi que es paguin els lloguers. “Independentment de la seva classe social, la gent ha de poder seguir vivint al centre. Però per acabar amb la segregació, hi ha d’haver barreja social”, diu Rutllant. “És un barri bonic, atractiu. És un casc antic, als peus de la Seu Vella, té un potencial molt gran”, sentencia Pifarré.

stats